1 d’agost de 2011

Ha caigut un altre mite

          Ara resulta que vaig –vam– perdre un munt d’hores de la nostra infantesa, víctimes i esclaus d’un mite sense fonament. La felicitat era a dues hores, resplendent i humida, temptadora com tot allò prohibit. Dues maleïdes hores que amb el temps, ves per on!, es van convertir en una hora i mitja (“els metges diuen que ja n’hi ha prou”, es comentava per argumentar la rebaixa). Vam torturar els nostres pares, avis i adults més propers demanant-nos l’hora cada trenta segons. Vam enginyar-nos mil passatemps absurds i absorts per enganyar el temps (uf, com grinyola aquesta frase): comptar rajoles, torturar insectes, apedregar ocells, llegir tebeos... Ho vam sacrificar tot per un fals ídol, per una veritat científica que ha resultat ser tan fal·laç com les promeses electorals. I tot aquest preàmbul perquè em resisteixo a acceptar, a assimilar, a pair, a tan sols pronunciar i escriure això: “El tall de digestió no existeix”. Ho diuen els metges i els científics. Ho reprodueixen els diaris. Deu ser veritat, doncs. “Tots els especialistes coincideixen a negar l'existència del tall de digestió, que, encara que tothom n'ha sentit parlar, no apareix en cap llibre de medicina, ni està reconegut per cap organització mèdica.”
            Molt bé, vam haver d’admetre que no existien els Reis, ni els follets, ni les princeses i prínceps blaus. Vam adonar-nos que els joguets que ens regalaven s’assemblaven poc o gens als que anunciava la tele (i això esdevindria metàfora de moltes altres coses). Més endavant vam descobrir que no existien les feines perfectes ni les persones ideals ni les carreres meteòriques. Un bon dia vam saber que allò que havíem menjat durant tota la vida i amb tota naturalitat, ara se’n deia “dieta mediterrània”. Vam adonar-nos, no sé si amb alegria, estupefacció o tristesa, que passat l’any 2.000 els ordinadors seguien funcionant, el món no havia petat víctima del caos, i el cotxes continuaven sense solcar els aires. Vam saber què era un notari i com es demanava una hipoteca. Vam aprendre a aparcar un cotxe familiar i a administrar el miraculós Dalsy. Vam ser conscients que no només es feien grans els altres i que els nostres pares s’assemblaven cada cop més als nostres avis. I etcètera, etcètera.
Ara ens treuen una de les últimes veritats absolutes que podíem transmetre als nostres fills: “No et pots banyar fins haver fet la digestió”. I resulta que la digestió era una altra cosa: anar descobrint i paint que el món va per una banda i les nostres idees, prejudicis i desitjos per una altra.

Diari de Girona, 31 de juliol de 2011