28 d’agost de 2011

Intimitats públiques

Per als que som reservats, introvertits i escrupolosament gelosos de la nostra intimitat, l’equilibri entre la vida pública i la privada resulta de vegades problemàtic. Els lectors confonen sovint el que expliques en els teus llibres i en alguns articles amb el que vius de portes endins, en la privacitat de la teva ment, la teva llar, la teva família i els teus –pocs– amics. Ras i curt: confonen la teva vida amb la ficció de la teva vida.          
És cert que nosaltres mateixos contribuïm a aquesta confusió perquè tots els llibres són, d’alguna manera o altra, “autobiogràfics” (les cometes pretenen atorgar a la paraula un munt de matisos que requeririen un altre llibre per ser exposats). Fet i fet, no expliques res que no t’hagi passat, encara que sigui per la ment, que no hagis viscut, encara que sigui a través d’un altre, que no hagis sentit, encara que sigui motivat per les lectures o la música o l’art. Tot el que narres, descrius, argumentes o critiques neix de tu i, per tant, et pertany tan íntimament com qualsevol sentiment que mai has expressat a ningú. Ben mirat, es podria pensar que és un exercici impúdic, exhibicionista i fins i tot amb un punt de vanitat, propi de l’egocentrisme dels escriptors (si més no d’alguns).
Rosa Regàs em deia un dia que “tot el que he volgut explicar de la meva vida ja ho he fet en els meus llibres, però tot i així sempre m’insisteixen perquè escrigui unes memòries”. Les paraules de Regàs expliquen a la perfecció el que vull dir. Rere els nostres escrits sempre hi som nosaltres, és clar, però d’una manera metafòrica i xifrada, com una mena de discurs oníric que ha de ser interpretat per desentrellar-ne el sentit ocult. Tanmateix, aquesta amalgama és tan subtil i paradoxal que fins i tot si expliquéssim la nostra vida en unes memòries o en una biografia, estaríem reinventant el nostre passat i, doncs, creant un personatge que coincidiria aproximadament amb el que som, vam ser o hauríem volgut ser. Al cap i a la fi, la literatura se sustenta bàsicament en la memòria i la invenció, i la primera és tan fràgil i influenciable que cada vegada es va apropant més a la segona.
Tot plegat sembla una contradicció i potser ho és. Però no importa gaire perquè ficció i realitat es barregen constantment. I no importa sobretot perquè, en el fons, no recordem el que hem viscut i el que ens ha passat, sinó les paraules amb què expliquem el que hem viscut i el que ens ha passat, és a dir, la literatura dels fets.

Diari de Girona, 28 d'agost de 2011

15 d’agost de 2011

Radiografia de l'articulista


Com en qualsevol altre àmbit professional, alguns articulistes viuen de glòries passades o popularitats presents i sospito que la gent els llegeix més per ser qui són que no pas pel que escriuen. Deuen ser els mateixos lectors que compren llibres perquè són best sellers, perquè han guanyat un premi o perquè els ha escrit un famós. Als esmentats articulistes els delata certa apatia en els temes i certa desídia en la manera d’exposar-los, segurament perquè saben que tenen un públic fidel i entregat i tampoc cal que s’hi escarrassin gaire. També és cert que d’altres articulistes s’han guanyat el prestigi a pols i el defensen i el demostren dia a dia amb una fermesa i independència admirables.
            Alguns han fet de l’article el refugi de les seves frustracions i obsessions personals, de les seves dèries i futileses quotidianes, sense saber transcendir mai l’anècdota i elevar-la a categoria, sense ser capaços de donar una dimensió universal al seu cas particular. Poden tenir més o menys gràcia, més o menys encert, però sempre se’ls acaba veient el llautó a les primeres línies, previsibles i reiteratius.
            També n’hi ha de provocadors, d’incendiaris, d’escandalosos. Alguns, la majoria, opten per enlluernadors focs d’artifici, per l’efervescència sensacionalista que dura uns segons i, en un no res, deixa al descobert tota la fatuïtat i buidor. Alguns, ben pocs, ho fan amb mestria i se serveixen de la provocació, amanida d’ironia o sarcasme, per fer-nos reflexionar, per obrir-nos els ulls i sacsejar les nostres conviccions i prejudicis.
            En canvi, altres articulistes opten per la contenció, per la mesura i la sobrietat. Però, com tot, és un recurs que cal saber usar i dosificar, perquè sovint pot acabar derivant en un discurs políticament correcte, però insuls, mancat de compromís i saturat d’ambigüitats. Els que ho dominen, però, sempre ens transmeten certa confiança, una solidesa que emana del seu equilibri i ponderació.
            Com tot el que escrivim, els articles diuen molt de nosaltres. Ens revelen les idees i les inquietuds, les pors i els desitjos, les mancances i les virtuts. De vegades fins i tot són premonitoris o simptomàtics, metàfora d’allò que resta ocult. Molt de tant en tant, sense saber com ni per què, surt un article rodó: ben travat, ben ideat, amb les dosis justes d’uns ingredients que no coneixem ben bé, però que intuïm. Llavors ens vénen el cap els nostres referents, els nostres mestres, i se’ns acut un altre article per donar-los les gràcies.

Diari de Girona, 14 d'agost de 2011

1 d’agost de 2011

Ha caigut un altre mite

          Ara resulta que vaig –vam– perdre un munt d’hores de la nostra infantesa, víctimes i esclaus d’un mite sense fonament. La felicitat era a dues hores, resplendent i humida, temptadora com tot allò prohibit. Dues maleïdes hores que amb el temps, ves per on!, es van convertir en una hora i mitja (“els metges diuen que ja n’hi ha prou”, es comentava per argumentar la rebaixa). Vam torturar els nostres pares, avis i adults més propers demanant-nos l’hora cada trenta segons. Vam enginyar-nos mil passatemps absurds i absorts per enganyar el temps (uf, com grinyola aquesta frase): comptar rajoles, torturar insectes, apedregar ocells, llegir tebeos... Ho vam sacrificar tot per un fals ídol, per una veritat científica que ha resultat ser tan fal·laç com les promeses electorals. I tot aquest preàmbul perquè em resisteixo a acceptar, a assimilar, a pair, a tan sols pronunciar i escriure això: “El tall de digestió no existeix”. Ho diuen els metges i els científics. Ho reprodueixen els diaris. Deu ser veritat, doncs. “Tots els especialistes coincideixen a negar l'existència del tall de digestió, que, encara que tothom n'ha sentit parlar, no apareix en cap llibre de medicina, ni està reconegut per cap organització mèdica.”
            Molt bé, vam haver d’admetre que no existien els Reis, ni els follets, ni les princeses i prínceps blaus. Vam adonar-nos que els joguets que ens regalaven s’assemblaven poc o gens als que anunciava la tele (i això esdevindria metàfora de moltes altres coses). Més endavant vam descobrir que no existien les feines perfectes ni les persones ideals ni les carreres meteòriques. Un bon dia vam saber que allò que havíem menjat durant tota la vida i amb tota naturalitat, ara se’n deia “dieta mediterrània”. Vam adonar-nos, no sé si amb alegria, estupefacció o tristesa, que passat l’any 2.000 els ordinadors seguien funcionant, el món no havia petat víctima del caos, i el cotxes continuaven sense solcar els aires. Vam saber què era un notari i com es demanava una hipoteca. Vam aprendre a aparcar un cotxe familiar i a administrar el miraculós Dalsy. Vam ser conscients que no només es feien grans els altres i que els nostres pares s’assemblaven cada cop més als nostres avis. I etcètera, etcètera.
Ara ens treuen una de les últimes veritats absolutes que podíem transmetre als nostres fills: “No et pots banyar fins haver fet la digestió”. I resulta que la digestió era una altra cosa: anar descobrint i paint que el món va per una banda i les nostres idees, prejudicis i desitjos per una altra.

Diari de Girona, 31 de juliol de 2011