4 de juliol de 2011

Ser i estar

Ana María Matute diu que escriure no és només una professió i una vocació, sinó que és també una forma de ser i d’estar. Jo afegiria que s’és escriptor malgrat tot i tothom, a pesar d’un mateix, fins i tot; però no sempre professió i vocació coincideixen. No sempre el ser i l’estar són reconciliables.
La història de la literatura està farcida de petites o grans esquizofrènies, de desdoblaments més o menys volguts i suportats, de dobles vides que recorden alguns personatges de Txèkhov. Heus aquí l’exemple extrem de Gil de Biedma: respectable i encorbatat executiu d’una multinacional de dia i poeta torturat, colpidor i punyent de nit. Pensem també en Joan Vinyoli, assalariat de l’editorial Labor en la qual se sentia poc valorat i poc realitzat, i frisava perquè arribessin les vacances i marxar a cap Begur per concebre versos vora la mar. I quants escriptors no s’han dedicat a feines ben allunyades de la ploma? Salvat-Papasseit, per exemple, va treballar de vigilant nocturn la Moll de la Fusta de Barcelona i en un taller d’escultura religiosa. Narcís Oller va exercir gairebé tota la seva vida de procurador de tribunals. Entre d’altres feines, Vicent Andrés Estellés va treballar de forner, d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança. Miquel Llor féu d’oficinista; Pere Calders, d’il·lustrador; J.V. Foix, de pastisser. I entre la multitud d’ocupacions que desenvolupà Manuel de Pedrolo, en destaca una: investigador privat (com es deu assemblar aquesta feina a l’escriptura!).
Un dia una senyora em va preguntar a què em dedicava. Li vaig respondre que era escriptor. Ella va esbatanar els ulls i, després d’uns segons de vacil·lació, va replicar-me: “No, vull dir de què treballes”. Hi ha gent que pensa que guanyar-se la vida escrivint és gairebé una insolència o, si més no, una excentricitat. Hi ha gent que pensa que escriure no pot ser una professió, sinó un passatemps més o menys frívol. Pel que a mi respecta, tinc clar què sóc i tinc clar que no podria ser altra cosa. Això no obstant, no sé si em seria possible o tan sols desitjable guanyar-me la vida només escrivint. De nou em remeto a Txèkhov per explicar aquesta dicotomia que experimenten molts escriptors: “La medicina és la meva legítima esposa i la literatura, la meva amant”.
            Parlant en una ocasió amb el poeta, traductor i editor Joaquim Horta (que em va introduir a Vinyoli i Maiakovski), em va donar el següent consell: “Escriu. No deixis mai d’escriure. Però assegura’t la jubilació”.

Diari de Girona, 3 de juliol de 2011