18 de juliol de 2011

La veurem

        Ara fa un any, arran de la manifestació del 10 de juliol, vaig publicar un article en aquest mateix diari titulat “La normalitat de l’independentisme”. En efecte, l’independentisme s’havia estès com una taca d’oli i havia impregnat tots els replecs de la societat catalana. Ser independentista ja no significava pertànyer a una mena de reducte d’exaltats i radicals. De fet, ser independentista semblava l’opció més assenyada i raonable, “l’evidència” de què parla Xavier Rubert de Ventós. “Sóc independentista: sóc normal”, vaig dir-me, amb un somriure satisfet.
Enmig de la gentada heterogènia i entusiasta que omplia els carrers de Barcelona, suat però moderadament feliç, vaig pensar que algun dia la meva filla viuria en un país sobirà i, per tant, lliure. Amb totes les ombres, defectes i imperfeccions que vulgueu, però lliure. Vaig pensar que jo em manifestava perquè ella ja no hagués de fer-ho. Llavors, ja ho sabeu, tot aquell moviment impulsat per la societat civil i admirablement canalitzat per Òmnium Cultural va semblar que es desinflava, que tornàvem a les inèrcies i a les pors i vacil·lacions de costum. Va semblar que tot es perdia sense remei i que la independència tornava a quedar lluny, tan lluny que la nostra generació ja no la veuria.
Però alguna cosa havia canviat, alguna dinàmica s’havia trencat, alguns vicis perversos semblaven superats. Malgrat els polítics i la seva política, malgrat els egos i el joc d’ambigüitats i les contradiccions de sempre, la consciència independentista estava consolidada i anava creixent dia a dia. Potser l’embranzida s’havia alentit, potser la consciència restava endormiscada o la força bategava latent, però hi eren. Així ho palesaven les consultes sobiranistes i les enquestes publicades aquests dies.
Estic convençut que els qui gaudim d’una veu pública –escriptors, artistes, intel·lectuals–, tenim el deure moral de despertar i atiar aquesta consciència, de mantenir viva la força i de tornar a agafar embranzida, senzillament perquè ho considerem just. De què serveixen els nostres valors si no els manifestem, si no els posem en pràctica, si no els divulguem? Per això sempre he defensat el compromís dels intel·lectuals, la coherència i el rigor entre el pensament i l’acció; la valentia o la gosadia, si cal. I em sembla que ara, precisament ara, cal ser compromesos, valents i agosarats. Cal ser actius en la mesura de les nostres possibilitats. Sóc poc donat a les eufòries i als optimismes ingenus, però em sembla que la veurem. La independència, vull dir. 

Diari de Girona, 17 de juliol de 2011