18 de juliol de 2011

La veurem

        Ara fa un any, arran de la manifestació del 10 de juliol, vaig publicar un article en aquest mateix diari titulat “La normalitat de l’independentisme”. En efecte, l’independentisme s’havia estès com una taca d’oli i havia impregnat tots els replecs de la societat catalana. Ser independentista ja no significava pertànyer a una mena de reducte d’exaltats i radicals. De fet, ser independentista semblava l’opció més assenyada i raonable, “l’evidència” de què parla Xavier Rubert de Ventós. “Sóc independentista: sóc normal”, vaig dir-me, amb un somriure satisfet.
Enmig de la gentada heterogènia i entusiasta que omplia els carrers de Barcelona, suat però moderadament feliç, vaig pensar que algun dia la meva filla viuria en un país sobirà i, per tant, lliure. Amb totes les ombres, defectes i imperfeccions que vulgueu, però lliure. Vaig pensar que jo em manifestava perquè ella ja no hagués de fer-ho. Llavors, ja ho sabeu, tot aquell moviment impulsat per la societat civil i admirablement canalitzat per Òmnium Cultural va semblar que es desinflava, que tornàvem a les inèrcies i a les pors i vacil·lacions de costum. Va semblar que tot es perdia sense remei i que la independència tornava a quedar lluny, tan lluny que la nostra generació ja no la veuria.
Però alguna cosa havia canviat, alguna dinàmica s’havia trencat, alguns vicis perversos semblaven superats. Malgrat els polítics i la seva política, malgrat els egos i el joc d’ambigüitats i les contradiccions de sempre, la consciència independentista estava consolidada i anava creixent dia a dia. Potser l’embranzida s’havia alentit, potser la consciència restava endormiscada o la força bategava latent, però hi eren. Així ho palesaven les consultes sobiranistes i les enquestes publicades aquests dies.
Estic convençut que els qui gaudim d’una veu pública –escriptors, artistes, intel·lectuals–, tenim el deure moral de despertar i atiar aquesta consciència, de mantenir viva la força i de tornar a agafar embranzida, senzillament perquè ho considerem just. De què serveixen els nostres valors si no els manifestem, si no els posem en pràctica, si no els divulguem? Per això sempre he defensat el compromís dels intel·lectuals, la coherència i el rigor entre el pensament i l’acció; la valentia o la gosadia, si cal. I em sembla que ara, precisament ara, cal ser compromesos, valents i agosarats. Cal ser actius en la mesura de les nostres possibilitats. Sóc poc donat a les eufòries i als optimismes ingenus, però em sembla que la veurem. La independència, vull dir. 

Diari de Girona, 17 de juliol de 2011

15 de juliol de 2011

El tresor de les Gavarres

    Conten les llegendes que les Gavarres estan plenes de tresors, d’or amagat arreu, sota formes i pretextos diversos i, de vegades, insòlits. De fet, encara hi ha qui el busca, l’or; malgrat que les indicacions són tan precises com esotèriques: "Puig del Migdia,/ serra Mitjana:/ allà on el primer raig de sol tocarà,/ cossi d'or s’hi trobarà". Tot plegat, com passa a la vida i a la literatura, no deu ser altra cosa que una bella metàfora. Perquè les Gavarres, és clar, sí que amaguen multitud de tresors: la seva fauna i flora, la seva gent i la seva parla i, sobretot, les seves històries i llegendes, últimes reminiscències d’un món que s’esvaneix.
    Urgia doncs un apassionat coneixedor d’aquest massís, a cavall entre el Baix Empordà i el Gironès, que fos prou agosarat per endinsar-se en els seus secrets i treure’n l’entrellat. Agosarat i tossut, caldria afegir, perquè el El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres només és possible com a resultat d’una obsessió, d’una tasca ingent que va començar en equip i que ha portat Cortadellas a entrevistar durant anys més de cent persones i aplegar gran part d’informació inèdita per evitar que l’oblit la rosegués com un corc. El resultat és un llibre de referència, una joia antopològica i literària, un testimoni del folklore que recorre tots els pobles de les Gavarres, tant els que encara perduren com els que han desaparegut, des de l’olor de mar fins als cims més recòndits. A través de les setanta-tres llegendes, que Cortadellas ha versionat amb agilitat i un deliciós punt d’ironia, i de l’apèndix “També s’explica que...”, l’obra ofereix un seguit d’hipòtesis històriques, més o menys plausibles, i d’imaginatives explicacions sobre la toponímia, els costums i les tradicions. Històries populars que juguen a fet i amagar, entre la realitat i la ficció, entre el silenci murri i el relat fatxenda: “Molta gent ho creu i no ho diu; molta gent ho sap i no ho conta”. Això sense oblidar les cançons, les dites i les anècdotes, així com la recuperació d’un lèxic tan ric com revelador (d’ençà que va morir la meva besàvia, mai més havia tornat a sentir la paraula “mumaraca”, és a dir, espantaocells).
    El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres, magníficament editat per Sidillà Edicions, s’arrodoneix amb les il·lustracions d’Albert Llenas. Com un fil, gairebé com una teranyina, tènue però ferma alhora, les llegendes uneixen el nostre passat amb el nostre present, el cohesionen i li atorguen sentit perquè, com afirma el llibre: “ Allò que fem i que diguem i que recordem avui, amb sort, d’aquí a uns anys serà també llegenda”. 

La Vanguardia, 15 de juliol de 2011

4 de juliol de 2011

Ser i estar

Ana María Matute diu que escriure no és només una professió i una vocació, sinó que és també una forma de ser i d’estar. Jo afegiria que s’és escriptor malgrat tot i tothom, a pesar d’un mateix, fins i tot; però no sempre professió i vocació coincideixen. No sempre el ser i l’estar són reconciliables.
La història de la literatura està farcida de petites o grans esquizofrènies, de desdoblaments més o menys volguts i suportats, de dobles vides que recorden alguns personatges de Txèkhov. Heus aquí l’exemple extrem de Gil de Biedma: respectable i encorbatat executiu d’una multinacional de dia i poeta torturat, colpidor i punyent de nit. Pensem també en Joan Vinyoli, assalariat de l’editorial Labor en la qual se sentia poc valorat i poc realitzat, i frisava perquè arribessin les vacances i marxar a cap Begur per concebre versos vora la mar. I quants escriptors no s’han dedicat a feines ben allunyades de la ploma? Salvat-Papasseit, per exemple, va treballar de vigilant nocturn la Moll de la Fusta de Barcelona i en un taller d’escultura religiosa. Narcís Oller va exercir gairebé tota la seva vida de procurador de tribunals. Entre d’altres feines, Vicent Andrés Estellés va treballar de forner, d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança. Miquel Llor féu d’oficinista; Pere Calders, d’il·lustrador; J.V. Foix, de pastisser. I entre la multitud d’ocupacions que desenvolupà Manuel de Pedrolo, en destaca una: investigador privat (com es deu assemblar aquesta feina a l’escriptura!).
Un dia una senyora em va preguntar a què em dedicava. Li vaig respondre que era escriptor. Ella va esbatanar els ulls i, després d’uns segons de vacil·lació, va replicar-me: “No, vull dir de què treballes”. Hi ha gent que pensa que guanyar-se la vida escrivint és gairebé una insolència o, si més no, una excentricitat. Hi ha gent que pensa que escriure no pot ser una professió, sinó un passatemps més o menys frívol. Pel que a mi respecta, tinc clar què sóc i tinc clar que no podria ser altra cosa. Això no obstant, no sé si em seria possible o tan sols desitjable guanyar-me la vida només escrivint. De nou em remeto a Txèkhov per explicar aquesta dicotomia que experimenten molts escriptors: “La medicina és la meva legítima esposa i la literatura, la meva amant”.
            Parlant en una ocasió amb el poeta, traductor i editor Joaquim Horta (que em va introduir a Vinyoli i Maiakovski), em va donar el següent consell: “Escriu. No deixis mai d’escriure. Però assegura’t la jubilació”.

Diari de Girona, 3 de juliol de 2011