23 de juny de 2011

La nit de la fantasia

El mes de juny és un dels períodes més fèrtils de l’any pel que fa a l’imaginari popular. És un mes carregat de llegendes, de creences, dites, refranys i supersticions. L’arribada del solstici d’estiu ha incitat sempre la imaginació, la celebració de rituals pagans i el naixement de tota mena de simbolismes i misteris.
Tota aquest cabal màgic es concentra de manera especial en la Nit de Sant Joan, també anomenada popularment Nit del Foc, Nit de les Bruixes o Nit del Ros. Nit dominada, doncs, per les flames, les danses, la disbauxa i poblada de criatures fantàstiques que s’apropen i, per uns moments, conviuen amb els humans: follets, cucales, bruixes i bruixots, nyitos, gambutzins, sirenes i monstres diversos, fades i feres...
Per això la Nit de Sant Joan ha generat tanta literatura, tant popular i de transmissió oral, amb contes, llegendes i rondalles; com literatura escrita que al seu torn s’ha basat en aquestes històries populars.
Una d’aquestes llegendes populars afirma que la Nit de Sant Joan és l’única nit de l’any en què és possible veure les sirenes (si un s’està quiet, en silenci i ben amagat, això sí), ja que les escates de la seva cua llueixen atiades per la resplendor de les fogueres. Passada la mitjanit, explica la llegenda, les sirenes s’acostaven sigil·losament fins a les cales de Begur perquè havien estat castigades a comptar els grans de sorra de les platges. Aquest era el feixuc càstig, diuen, per haver posat en perill la vida dels mariners, pescadors i corallers amb els seus esbojarrats jocs sota les aigües, que provocaven temibles llevantades i perilloses onades, que feien bolcar i sotsobrar embarcacions i arrasar platges, que cobrien el mar d’una espuma blanca i els pobles costaners de pena i dolor.
Malgrat el càstig, les sirenes no renunciaven ami al seu tarannà juganer i es passejaven per la riba de la platja fent saltirons, presumides i reptadores, ballant suggeridores danses i tot guarnides amb vels rogencs com el corall. De lluny, amagats i muts en qualsevol racó ombrívol, els vilatans se les miraven embadalits, mig temorosos mig fascinats per tanta bellesa i descaradura. Els fadrins, sobretot, les sotjaven atents a qualsevol gest, a qualsevol descuit que els permetés apropar-se a les sirenes i prendre’ls el vel rogenc com el corall. Qui en posseïa un, diu la llegenda, tenia assegurat l’amor de la seva estima i la felicitat futura.

Guaita, juny 2011