6 de juny de 2011

Botifarres


Les millors converses i reflexions solen produir-se al voltant d’una taula. Una taula poblada de copes i plats, d’ampolles mig buides o mig plenes, que tot depèn com es miri, d’estovalles sofertes, d’engrunes i algun paperot rebregat. Són dinars que s’allarguen fins a convertir-se en sopars, perquè apleguen amics amb ganes de retrobar-se, de veure’s (ai!, com hem canviat...), de posar-se al dia i d’arreglar el món.
El món, però, d’un temps ençà, sembla prou difícil d’arreglar i els vells amics que es retroben i riuen i mengen i beuen i se’n foten de déu i sa mare proven de mirar-se les coses amb prou distància per no caure en els tòpics i clixés que tant abominen. Han estudiat carreres diferents, es mouen en àmbits professionals diferents i, és clar, tenen visions de la realitat força diferents, però no tant com per no coincidir en una certa perplexitat, en un escepticisme irònic que de vegades es torna lúcid i d’altres esdevé gairebé macabre.
Exerceixen professions liberals que els apassionen i que els permeten certes llibertats i privilegis, però els vells amics són conscients que pertanyen a una classe mitjana que comença a fer aigües pertot arreu. Una classe mitjana filla d’una classe treballadora que va aconseguir uns drets que ara perillen seriosament en nom de la mal entesa austeritat i solidaritat. Són afortunats per haver rebut una cultura que, tanmateix, els revela amb més cruesa i claredat la manipulació a què són sotmesos, els paranys amb què els entabanen i els subterfugis en què se sustenta tot un sistema malalt i cínic.
Es mostren indignats (qui no, excepte els que tenen la paella pel mànec?), però expressen per altres vies la seva indignació: fan articles o conferències o escriuen llibres o es reuneixen al volant d’una taula per trobar respostes o fer-se més preguntes. Llavors un dels vells amics, que és jurista, assegura que la crisi no és econòmica sinó de dret i tothom suspèn les copes en l’aire i se’l mira expectant. Argumenta que, mentre l’economia, la cultura, la tecnologia, etc. s’han internacionalitzat (o si voleu, globalitzat), el dret continua particularitzat en cada país, com un fòssil, incapaç d’evolucionar al mateix ritme i legislar segons les necessitats de cada moment. Això, no cal dir-ho, afavoreix els de sempre: els rics, els que acumulen capital i el poden moure al seu gust, els que utilitzen la llei al seu favor perquè la llei està feta a la seva mida.
Aleshores, algú proposa d’aprofitar el poc caliu que queda per coure-hi unes botifarres. Que tothom interpreti la metàfora com vulgui.

Diari de Girona, 5 de juny de 2011