19 de juny de 2011

Begur reivindica Vinyoli

L’estiu de 1954 un poeta barceloní de quaranta anys arriba a un poble recòndit, arrecerat sota un castell, de cases blanques i tramuntanades severes. I contempla el mar, llargament i en silenci. De seguida, queda captivat per una bellesa agresta i colpidora, profunda fins al vertigen, com els seus versos. Literalment, Joan Vinyoli sent la crida del mar: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,/ cridat per una veu de mar fonda./ Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents/ de més enllà de la riba.”
I aquesta crida, tan reveladora en la seva poètica, s’allarga fins al 1978, quan la salut li comença a minvar. Els anys a Begur, doncs, són anys feliços i intensos, un període de maduresa que complementa la infantesa i joventut viscudes a Santa Coloma de Farners. El mateix Vinyoli reivindica la transcendència de Begur en la seva trajectòria: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
Ara és Begur qui reivindica Vinyoli. De fet, el va començar a reivindicar el 2009, amb un homenatge amb motiu del 25è aniversari de la seva mort: inauguració d’un mirador que porta el seu nom, taula rodona al voltant de la seva vida i obra, i un recital poètic. Aquest estiu, els amants d’aquest immens poeta podran seguir les seves passes per Begur gràcies a la Ruta Poètica Vinyoli, que es presentarà oficialment el proper 1 de juliol. La ruta recorre les dues cases on va estiuejar el poeta amb la seva família i amics i que van suggerir imatges recurrents en la seva obra. Recorre també els punts de trobada i reunió, on el poeta llegia, escrivia o feia tertúlia amb altres intel·lectuals. I finalment ens duu per aquells indrets més simbòlics, per racons que van inspirar versos i moments de reflexió, com ara el mirador de Sant Ramon, el carrer del Castell o el mateix  Castell de Begur, tot un símbol del poble i del poema Sunt lacrimae rerum .
En una postal enviada a J.V. Foix, Vinyoli escriu: “Més aviat matinejo i faig senyals al primer raig de sol des del castell de Begur”. I en una carta a Francesc Gomà i Eulàlia Presas, diu: “Ahir vespre, un vespre ventós (...) la vista des de Sant Ramon, amb núvols en els termes pròxims i totes les coses netes, retallades, els colors brunyits, cada verd, cada blau, cada groc precisos i un darrer fons, pàl·lid, on fulgia com un diamant l’estel vespertí, era d’aquelles coses que ja no s’obliden.”  
Vinyoli no va oblidar mai Begur. Begur tampoc oblida Vinyoli.

Diari de Girona, 19 de juny de 2011