23 de juny de 2011

La nit de la fantasia

El mes de juny és un dels períodes més fèrtils de l’any pel que fa a l’imaginari popular. És un mes carregat de llegendes, de creences, dites, refranys i supersticions. L’arribada del solstici d’estiu ha incitat sempre la imaginació, la celebració de rituals pagans i el naixement de tota mena de simbolismes i misteris.
Tota aquest cabal màgic es concentra de manera especial en la Nit de Sant Joan, també anomenada popularment Nit del Foc, Nit de les Bruixes o Nit del Ros. Nit dominada, doncs, per les flames, les danses, la disbauxa i poblada de criatures fantàstiques que s’apropen i, per uns moments, conviuen amb els humans: follets, cucales, bruixes i bruixots, nyitos, gambutzins, sirenes i monstres diversos, fades i feres...
Per això la Nit de Sant Joan ha generat tanta literatura, tant popular i de transmissió oral, amb contes, llegendes i rondalles; com literatura escrita que al seu torn s’ha basat en aquestes històries populars.
Una d’aquestes llegendes populars afirma que la Nit de Sant Joan és l’única nit de l’any en què és possible veure les sirenes (si un s’està quiet, en silenci i ben amagat, això sí), ja que les escates de la seva cua llueixen atiades per la resplendor de les fogueres. Passada la mitjanit, explica la llegenda, les sirenes s’acostaven sigil·losament fins a les cales de Begur perquè havien estat castigades a comptar els grans de sorra de les platges. Aquest era el feixuc càstig, diuen, per haver posat en perill la vida dels mariners, pescadors i corallers amb els seus esbojarrats jocs sota les aigües, que provocaven temibles llevantades i perilloses onades, que feien bolcar i sotsobrar embarcacions i arrasar platges, que cobrien el mar d’una espuma blanca i els pobles costaners de pena i dolor.
Malgrat el càstig, les sirenes no renunciaven ami al seu tarannà juganer i es passejaven per la riba de la platja fent saltirons, presumides i reptadores, ballant suggeridores danses i tot guarnides amb vels rogencs com el corall. De lluny, amagats i muts en qualsevol racó ombrívol, els vilatans se les miraven embadalits, mig temorosos mig fascinats per tanta bellesa i descaradura. Els fadrins, sobretot, les sotjaven atents a qualsevol gest, a qualsevol descuit que els permetés apropar-se a les sirenes i prendre’ls el vel rogenc com el corall. Qui en posseïa un, diu la llegenda, tenia assegurat l’amor de la seva estima i la felicitat futura.

Guaita, juny 2011

19 de juny de 2011

Begur reivindica Vinyoli

L’estiu de 1954 un poeta barceloní de quaranta anys arriba a un poble recòndit, arrecerat sota un castell, de cases blanques i tramuntanades severes. I contempla el mar, llargament i en silenci. De seguida, queda captivat per una bellesa agresta i colpidora, profunda fins al vertigen, com els seus versos. Literalment, Joan Vinyoli sent la crida del mar: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,/ cridat per una veu de mar fonda./ Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents/ de més enllà de la riba.”
I aquesta crida, tan reveladora en la seva poètica, s’allarga fins al 1978, quan la salut li comença a minvar. Els anys a Begur, doncs, són anys feliços i intensos, un període de maduresa que complementa la infantesa i joventut viscudes a Santa Coloma de Farners. El mateix Vinyoli reivindica la transcendència de Begur en la seva trajectòria: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
Ara és Begur qui reivindica Vinyoli. De fet, el va començar a reivindicar el 2009, amb un homenatge amb motiu del 25è aniversari de la seva mort: inauguració d’un mirador que porta el seu nom, taula rodona al voltant de la seva vida i obra, i un recital poètic. Aquest estiu, els amants d’aquest immens poeta podran seguir les seves passes per Begur gràcies a la Ruta Poètica Vinyoli, que es presentarà oficialment el proper 1 de juliol. La ruta recorre les dues cases on va estiuejar el poeta amb la seva família i amics i que van suggerir imatges recurrents en la seva obra. Recorre també els punts de trobada i reunió, on el poeta llegia, escrivia o feia tertúlia amb altres intel·lectuals. I finalment ens duu per aquells indrets més simbòlics, per racons que van inspirar versos i moments de reflexió, com ara el mirador de Sant Ramon, el carrer del Castell o el mateix  Castell de Begur, tot un símbol del poble i del poema Sunt lacrimae rerum .
En una postal enviada a J.V. Foix, Vinyoli escriu: “Més aviat matinejo i faig senyals al primer raig de sol des del castell de Begur”. I en una carta a Francesc Gomà i Eulàlia Presas, diu: “Ahir vespre, un vespre ventós (...) la vista des de Sant Ramon, amb núvols en els termes pròxims i totes les coses netes, retallades, els colors brunyits, cada verd, cada blau, cada groc precisos i un darrer fons, pàl·lid, on fulgia com un diamant l’estel vespertí, era d’aquelles coses que ja no s’obliden.”  
Vinyoli no va oblidar mai Begur. Begur tampoc oblida Vinyoli.

Diari de Girona, 19 de juny de 2011

6 de juny de 2011

Botifarres


Les millors converses i reflexions solen produir-se al voltant d’una taula. Una taula poblada de copes i plats, d’ampolles mig buides o mig plenes, que tot depèn com es miri, d’estovalles sofertes, d’engrunes i algun paperot rebregat. Són dinars que s’allarguen fins a convertir-se en sopars, perquè apleguen amics amb ganes de retrobar-se, de veure’s (ai!, com hem canviat...), de posar-se al dia i d’arreglar el món.
El món, però, d’un temps ençà, sembla prou difícil d’arreglar i els vells amics que es retroben i riuen i mengen i beuen i se’n foten de déu i sa mare proven de mirar-se les coses amb prou distància per no caure en els tòpics i clixés que tant abominen. Han estudiat carreres diferents, es mouen en àmbits professionals diferents i, és clar, tenen visions de la realitat força diferents, però no tant com per no coincidir en una certa perplexitat, en un escepticisme irònic que de vegades es torna lúcid i d’altres esdevé gairebé macabre.
Exerceixen professions liberals que els apassionen i que els permeten certes llibertats i privilegis, però els vells amics són conscients que pertanyen a una classe mitjana que comença a fer aigües pertot arreu. Una classe mitjana filla d’una classe treballadora que va aconseguir uns drets que ara perillen seriosament en nom de la mal entesa austeritat i solidaritat. Són afortunats per haver rebut una cultura que, tanmateix, els revela amb més cruesa i claredat la manipulació a què són sotmesos, els paranys amb què els entabanen i els subterfugis en què se sustenta tot un sistema malalt i cínic.
Es mostren indignats (qui no, excepte els que tenen la paella pel mànec?), però expressen per altres vies la seva indignació: fan articles o conferències o escriuen llibres o es reuneixen al volant d’una taula per trobar respostes o fer-se més preguntes. Llavors un dels vells amics, que és jurista, assegura que la crisi no és econòmica sinó de dret i tothom suspèn les copes en l’aire i se’l mira expectant. Argumenta que, mentre l’economia, la cultura, la tecnologia, etc. s’han internacionalitzat (o si voleu, globalitzat), el dret continua particularitzat en cada país, com un fòssil, incapaç d’evolucionar al mateix ritme i legislar segons les necessitats de cada moment. Això, no cal dir-ho, afavoreix els de sempre: els rics, els que acumulen capital i el poden moure al seu gust, els que utilitzen la llei al seu favor perquè la llei està feta a la seva mida.
Aleshores, algú proposa d’aprofitar el poc caliu que queda per coure-hi unes botifarres. Que tothom interpreti la metàfora com vulgui.

Diari de Girona, 5 de juny de 2011