9 de maig de 2011

Manual del perfecte ésser humà

Quan ets menut, tothom al teu voltant t’apressa a créixer. Volen que caminis, que parlis, que deixis els bolquers, que mengis sol, que aprenguis a llegir, a escriure, a dir gràcies, a ser pacient, a no barallar-te... volen que siguis una reencarnació dels déus. Ser petit, es veu, és una nosa, una etapa a superar de seguida que es pugui (malgrat que els nens prematurament adults ens resultin repulsius). Llavors, un cop has crescut, si més no físicament, t’inciten a madurar, és a dir, a evitar tot allò que només pots fer precisament perquè encara no has madurat.
La culminació del procés maduratiu passa per trobar una parella, sense que compti gaire la teva opinió respecte al fet de voler-ne tenir o no (o de voler-ne tenir a qualsevol preu). Si gaudeixes de la immensa i inexplicable sort de trobar algú amb qui de debò vols i pots compartir l’existència –o part d’ella–, et deixaran un petit marge abans que et reclamin formalitzar la situació: t’has de casar, per l’església o pel civil, o com a mínim has de compartir casa, hipoteca i impostos. De seguida, aquesta formalització de la vida en parella comportarà més exigències: laborals, afectives, socials.... Durant una època de la teva vida, en qualsevol moment i ocasió, sentiràs una cantarella que pretén ser insinuant, convincent i graciosa i que, per contra, només et provoca ganes d’escanyar l’emissor: “I què, no hem d’anar per feina?”. En el seu elaborat i subtil argot, “anar per feina” significa tenir fills. A partir d’aquest moment la pressió que s’exercirà sobre tu i la teva parella només serà comparable a la que sentiràs quan la teva dona ovuli. Tindràs un fill. I no perquè t’hi hagin gairebé empès, sinó perquè sempre n’havies volgut tenir, tot i que et pensaves que éreu tu i la teva parella els qui havíeu de decidir quan, com i per què.
“Ja està, s’ha acabat. Ara em deixaran en pau”, pensaràs ingènuament. I no, perquè el tòpic, el clixé i l’estretor mental porten a afirmar que tots (tots, tots, tots) els fills únics creixen consentits i solitaris, com una mena de monstres egocèntrics. Aleshores t’acusaran d’irresponsable i egoista i t’exigiran que obris conforme a una llei no escrita segons la qual s’han de tenir dos fills i, a més, cal que siguin “parelleta” (com arribaràs a odiar aquesta paraula!). Tinguis els fills que tinguis, t’aclapararan amb un munt de consells, ordres i recomanacions. I, sobretot, els exigiran que creixin de pressa i madurin i es casin i engendrin parelletes i etc., etc.

Publicat a Diari de Girona, 8 de maig de 2011