24 de maig de 2011

Els de sempre


Durant aquestes eleccions municipals, que pel bé de tots conclouen avui, s’ha parlat molt de la pugna per l’Ajuntament de Barcelona, en gran part perquè TV3 continua sent una televisió (pública) tremendament centralista. S’ha parlat de possibles pactes, d’enquestes... i potser no gaire o no prou de la inquietant presència de l’extrema dreta. Recordo ara mateix un article de Quim Monzó i un altre de Jordi Puntí, que anaven dirigits sobretot contra Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, exmilitant de Fuerza Nueva i del Frente Nacional de Blas Piñar, és a dir, un feixista.
Però la cosa, desgraciadament, no acaba amb la demagògica xenofòbia de Plataforma per Catalunya i els seus –còmics si no fossin tan perillosos– vídeos. Partits com el Moviment Social Republicà, cadells de Le Pen, han aconseguit presentar llistes a tres municipis de les comarques gironines: Roses, Salt i Palafrugell.
El que no se li pot negar a l’extrema dreta és la seva capacitat de renéixer sota sigles i màscares diverses per vendre’ns el mateix contingut de sempre. Sembla que no hi són, que han desaparegut o que han esdevingut un reducte anecdòtic, però només cal que olorin la carnassa perquè revifin com els carronyaires. Heus aquí, doncs, el seu oportunisme i la seva força, basats sobretot en la capacitat de manipulació, en el populisme exaltat i en una manca d’escrúpols que els permet qualsevol maniobra. Són hàbils en treure suc dels moments crítics, com els que ara patim, i són especialment hàbils en explotar les febleses de la gent: les pors, les inseguretats i, per damunt de tot, la ignorància. Són eficients, també, en aprofitar els buits de poder, el descrèdit i la pèrdua de confiança en els polítics, així com l’apatia que ha impregnat bona part de la societat. I són rotunds i cínics en assenyalar els culpables de tot plegat: els immigrants. No és casual, doncs, que tant PxC com el MSR es presentin a poblacions amb un alt índex d’immigració. Davant el caos i la incertesa, davant la complexitat de problemes, aquests partits s’exhibeixen com l’única alternativa possible, com els grans salvadors, una mena de messiànics il·luminats (el llenguatge altisonant i deliberadament profètic sempre els delata). A partir d’aquí, ja sabeu fins a on poden arribar.
Dit això, que ningú no ho oblidi tampoc el discurs simplista, radical i xenòfob que durant aquesta campanya electoral està venent sense vergonya el Partit Popular. I emfatitzo que no l’oblidem perquè si l’extrema dreta continua existint és, en gran part, per una manca crònica de memòria. 

Diari de Girona, 22 de maig de 2011



9 de maig de 2011

Manual del perfecte ésser humà

Quan ets menut, tothom al teu voltant t’apressa a créixer. Volen que caminis, que parlis, que deixis els bolquers, que mengis sol, que aprenguis a llegir, a escriure, a dir gràcies, a ser pacient, a no barallar-te... volen que siguis una reencarnació dels déus. Ser petit, es veu, és una nosa, una etapa a superar de seguida que es pugui (malgrat que els nens prematurament adults ens resultin repulsius). Llavors, un cop has crescut, si més no físicament, t’inciten a madurar, és a dir, a evitar tot allò que només pots fer precisament perquè encara no has madurat.
La culminació del procés maduratiu passa per trobar una parella, sense que compti gaire la teva opinió respecte al fet de voler-ne tenir o no (o de voler-ne tenir a qualsevol preu). Si gaudeixes de la immensa i inexplicable sort de trobar algú amb qui de debò vols i pots compartir l’existència –o part d’ella–, et deixaran un petit marge abans que et reclamin formalitzar la situació: t’has de casar, per l’església o pel civil, o com a mínim has de compartir casa, hipoteca i impostos. De seguida, aquesta formalització de la vida en parella comportarà més exigències: laborals, afectives, socials.... Durant una època de la teva vida, en qualsevol moment i ocasió, sentiràs una cantarella que pretén ser insinuant, convincent i graciosa i que, per contra, només et provoca ganes d’escanyar l’emissor: “I què, no hem d’anar per feina?”. En el seu elaborat i subtil argot, “anar per feina” significa tenir fills. A partir d’aquest moment la pressió que s’exercirà sobre tu i la teva parella només serà comparable a la que sentiràs quan la teva dona ovuli. Tindràs un fill. I no perquè t’hi hagin gairebé empès, sinó perquè sempre n’havies volgut tenir, tot i que et pensaves que éreu tu i la teva parella els qui havíeu de decidir quan, com i per què.
“Ja està, s’ha acabat. Ara em deixaran en pau”, pensaràs ingènuament. I no, perquè el tòpic, el clixé i l’estretor mental porten a afirmar que tots (tots, tots, tots) els fills únics creixen consentits i solitaris, com una mena de monstres egocèntrics. Aleshores t’acusaran d’irresponsable i egoista i t’exigiran que obris conforme a una llei no escrita segons la qual s’han de tenir dos fills i, a més, cal que siguin “parelleta” (com arribaràs a odiar aquesta paraula!). Tinguis els fills que tinguis, t’aclapararan amb un munt de consells, ordres i recomanacions. I, sobretot, els exigiran que creixin de pressa i madurin i es casin i engendrin parelletes i etc., etc.

Publicat a Diari de Girona, 8 de maig de 2011