21 d’abril de 2011

El bressol de l'Empordà

     Escollida pels déus reflecteix dos mons diferents, el grec i l’iber, dues civilitzacions que van conviure en el territori que avui coneixem com a Empordà. Roca, historiadora i filòloga, ha decidit mostrar-nos a través de la ficció el contrast i alhora l’harmonia entre dues cultures que deixaran profunda petjada en la nostra història. “La fusió del poble iber i l’emporità, que després heretaran els romans, ens ha aportat gran part del nostre bagatge, des de la construcció de les cases i cisternes, fins a les menges o celebració de festivitats”, explica l’autora.
     La novel·la recrea el període que va des del 305 fins al 287 aC., quan Empòrion (l’Empúries grega) viu un moment d’esplendor i bona entesa amb els indigets, és a dir, els ibers, la capital dels quals és Ullastret. La novel·la trenca tòpics sobre el poble iber, prou desconegut encara, ja que no es tracta d’una civilització merament agrícola sinó molt avançada: tenien una llengua escrita, coneixien la metal·lúrgia del ferro i encunyaven monedes. És més, la dona gaudia de més llibertat que en la cultura grega i cal recordar que els ibers no eren esclavistes com els seus veïns. “Tenia molt d’interès a escriure una novel·la sobre l’Empúries grega, pel seu entorn i història singular i perquè la podem considerar la primera ciutat de Catalunya. També volia novel·lar el temps preromà quan el poble iber encara no havia estat esclafat pels romans”, argumenta l’autora.
     L’escriptora barcelonina reprodueix de forma minuciosa i rigorosa el dia a dia: vestits, utensilis, alimentació celebracions, el poder i la influència dels astres i, com a curiositat, el ball en rotllana dels indigetes, que podria ser el precedent de la sardana. Roca, que ja havia conreat la novel·la històrica amb Intrigues de palau, El monestir proscrit o Barcino,  té ben clar com s’ha d’aconseguir el difícil equilibri entre la part literària, de ficció, i la part històrica: “Compensant contínuament i sense perdre el nord que es vol escriure una novel·la, no un llibre d’història. El punt de partida bàsic és crear un argument prou sòlid (l’argument ha de pesar) i emmarcar-lo dins el context històric. En aquest cas, m’he servit de passions enfrontades per recrear aquesta època empordanesa”.
     Precisament aquest període històric sembla el context més propici perquè sorgeixi la galeria de personatges que van desfilant al llarg del llibre: una dona que lluita per ser mestressa del seu destí, un ric comerciant grec, un metge-sacerdot, un cap de la tribu indigeta que vol mantenir la identitat del seu poble, una hetera o cortesana d’alta categoria que sap moure els fils... Personatges de ficció que conviuen amb personatges històrics com Alexandre Magne, el rei Ptolemeu, Heròfil de Calcedònia, el tirà de Siracusa Agàtocles o la poetessa Safo. Humans tots ells, reals o de ficció, que vivien trenta-cinc anys de mitjana i que tenien una visió del món molt diferent a la nostra. Humans, però, sotmesos a les mateixes passions i debilitats que les nostres perquè, com diu l’autora, “les passions humanes continuen sent les mateixes, tan sols han canviat les circumstàncies”.
I rere tot plegat, el paper de les dones, veritables protagonistes de Escollida pels déus. Dones valentes que, de manera subtil, saben exercir el seu poder en unes societats marcadament patriarcals: “Dins de les possibilitats de la versemblança històrica, he triat personatges femenins que puguin tenir un paper influent, com la sacerdotessa d’Índica o la cortesana d’Empúries. I, en general, en les meves novel·les, m’agrada treballar amb personatges femenins forts que lluiten per aconseguir allò que desitgen.”, conclou Maria Carme Roca.

La Vanguardia, 21 d'abril de 2011 


11 d’abril de 2011

Titelles de l'economia

    Diuen que les crisis econòmiques tenen també la seva vessant positiva: aguditzen la imaginació, impulsen iniciatives, creen noves relacions, permeten corregir velles dinàmiques i esmenar vicis i excessos. I deu ser veritat en el cas d’alguns ciutadans, però rotundament fals en el cas dels polítics, que viuen prou allunyats de la vida real com per desconèixer del tot els problemes i neguits de la gent que els ha votat.
    Siguin de dretes, d’esquerres o de centre (on ja no hi deuen cabre de tant cobejat com és aquest idíl·lic espai), els polítics d’arreu només coneixen una manera d’aturar les crisis: retallar els serveis bàsics del ciutadans en nom de l’austeritat i, doncs, de la salvaguarda de l’estat del benestar. I ho repeteixen milers de vegades amb el pit inflant i veu baladrera, com si els haguéssim d’estar eternament agraïts per salvar-nos de la misèria i la barbàrie. A Zapatero, un president pretesament socialista, no se li va acudir altra cosa que rebaixar el sou dels funcionaris, congelar pensions i esbandir ajudes socials, mentre, això sí, s’esforçava a salvar la desvalguda banca i reactivar les grans empreses. Mas, per la seva banda, ha considerat que el “govern dels millors” té com a objectiu prioritari carregar-se la sanitat pública, atuir l’ensenyament (el públic, és clar) i reduir a folklore les manifestacions culturals.
    Aquesta és la gent que ens mana en un moment tan delicat! I ens han repetit tantes vegades la mentida de l’austeritat i la salvaguarda de l’estat del benestar i l’esforç de tots plegats, que ens ho hem acabat creient. No només ens ho hem acabat creient sinó que han aconseguit una cosa pitjor: desmotivar-nos, desmobilitzar-nos i fer-nos caure en una mena de conformisme letàrgic. Gairebé ningú es queixa, gairebé ningú es mou, gairebé ningú reclama altres mesures, més racionals i justes, que realment posarien fi als excessos comesos durant anys i permesos pels polítics que manaven llavors, que per si algú no se’n recorda eren el PP a Espanya i el tripartit a Catalunya.
    “Estrenyeu-vos el cinturó!” ens renyen a tothora. Mentre, però, els especuladors, els que s’han enriquit a costa de la bona fe de la gent, els veritables culpables de la crisi que hem de pagar els altres, se’n foten de tots nosaltres bo i gaudint de les fortunes que han evadit del país. Però els polítics, covards, només saben anar en contra dels més dèbils perquè, en el fons, tots, ells i nosaltres, som titelles dels grans poders econòmics.

Diari de Girona, 10 d'abril de 2011

1 d’abril de 2011

Narrar-se per existir


Malgrat els temps incerts que corren i ens recorren, els escriptors Judit Pujadó i Xavier Cortadellas s’han llançat a l’apassionant aventura de crear i fer créixer una editorial, Edicions Sidillà, amb seu a La Bisbal d’Empordà. Els motius són prou clars: un desig que ve de lluny i un amor insubornable per la literatura. I tal com expliquen al pròleg de Tombes i lletres: “Hi ha coses a la vida que no es poden posposar eternament perquè al final et queden a dins com una nosa”.
Debuten amb un llibre ambiciós, refinat, contundent i ostensible com les tombes dels autors que hi apareixen retratades (magnífiques fotografies de Judit Pujadó i Eduard Punset). Tombes i lletres: 41 autors vius conversant amb 41 autors morts, buscant la complicitat, l’empremta, la proximitat territorial, l’agraïment. Des dels clàssics als contemporanis, 82 autors d’arreu dels Països Catalans, tots ells part del nostre llegat literari, de la memòria de les paraules. Melcior Comas ho expressa a la perfecció en el seu text: “Els cementiris només ens poden parlar de la vida, es vulgui o no són murs de contenció contra allò inespecífic, mut, contra la mort com a no-res definitiu i sense traça visible: no en va les paraules ciment i cementiri tenen parentiu etimològic. I molt sovint les paraules saben més que nosaltres...”
Pujadó i Cortadellas ho tenen claríssim quan els demano les raons d’aquesta obra tan singular: “Vam decidir començar amb aquest llibre, que si tot va bé tindrà un segon volum, perquè ens estimem la literatura i perquè ens va semblar que el millor homenatge, com va fer Cees Noteboom a Tumbas de poetas y pensadores, que es pot fer als escriptors que ens han precedit és convidar els actuals a escriure d’ells”. Tota una declaració d’intencions, que d’alguna manera ja insinua la línia editorial que vol seguir Edicions Sidillà, que pren el seu nom d’un poble perdut, abandonat fa centúries: “Ens interessa especialment incidir en l’imaginari català. Abans cada persona contribuïa a relatar la pròpia història petita i quotidiana, que és com es conforma també la gran història. Narrar-se era existir. Hem deixat de ser narradors per ser espectadors”. Per això el proper títol serà una reedició ampliada, dins la col·lecció la Talaia, de l’esgotat El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres de Xavier Cortadellas i Albert Llenas, un recull de més de cent testimonis de persones que van viure a les Gavarres, un altre món desaparegut. Un dels altres objectius de la nova editorial serà també traduir alguns autors que encara no es poden llegir en català.
Fer-se un lloc en l’atapeït i competitiu panorama editorial català no serà gens fàcil, però, com deia el poeta, “Tot està per fer i tot és possible”. I sentit les paraules dels editors d’Edicions Sidillà aquesta sensació es reforça i s’intueix una alenada d’aire fresc: “No volem editar molts llibres, només llibres en els que creiem. Hi ha bons autors i bons editors. Hi ha pocs lectors. Hem de sumar més complicitats”.
Tombes i lletres es presenta avui a la llibreria 22 de Girona amb la participació de l’escriptor i periodista Narcís-Jordi Aragó, l’editor Xavier Cortadellas i l’actriu Olga Cercós, que llegirà alguns fragments de l’obra.


 La Vanguardia, 1 d'abril de 2011