7 de març de 2011

Deixar de ser nacionalista

       Tinc un mal hàbit, gairebé un vici: consulto el diccionari a totes hores. Sí, aquell llibre més aviat gruixut, generalment de cobertes dures que, en ordre alfabètic, recull i defineix els mots d'una llengua. Ben mirat, és una eina bàsica de la meva feina i, permeteu-me la hipèrbole, de la meva vida, sobretot perquè desemmascara el mal ús que massa sovint es fa de les paraules i, per tant, de la realitat que designen. Alguns les fan servir malament per simple ignorància, derivada en la majoria dels casos d'una manca de cultura, cosa que es pot considerar un atenuant. D'altres, suposats professionals de diversos àmbits, en fan mal ús per barroeria i deixadesa, cosa lamentable i mereixedora de sanció. I d'altres, experts en la demagògia i el sofisma, manipulen les paraules per crua mala fe.
    Heus aquí, per exemple, la paraula "nacionalisme", que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) defineix com: "Ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació". O la definició, encara més reveladora, de nacionalista: "Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació". Ateses aquestes definicions, es clarifiquen diversos aspectes. Primer, molts dels que es proclamen nacionalistes i en fan bandera no ho són ni de bon tros (m'estalvio les referències) perquè això de la independència els provoca urticària i en fugen amb excuses cada cop més barrudes (me les torno a estalviar). Segon, ara entenc perquè els espanyols no es declaren mai nacionalistes: és clar, Espanya ja és una nació independent. Dit d'una altra manera, només es pot ser nacionalista quan s'aspira a tenir el que no es té. Passa semblantment amb termes com "feminisme": "Moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l'equiparació de drets entre els dos gèneres". El dia que, de debò i no només en teoria, homes i dones gaudeixin dels mateixos drets, el feminisme haurà perdut també el seu sentit. O "ecologisme": "Moviment sociopolític que proclama la necessitat de respectar i protegir el medi ambient i de limitar l'explotació dels recursos naturals". Ídem.
    Un nacionalista català ho és, doncs, perquè viu -o sobreviu- en una nació sense estat, no sobirana i, per tant, dependent d'una altra. El nacionalisme, doncs, és sempre funcional i provisional (i en alguns casos, transitori), perquè en el precís moment que assoleix les seves reivindicacions perd la seva raó de ser.
     No us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser ecologista, feminista i nacionalista!
 
Publicat al Diari de Girona, 27 de febrer de 2011