28 de març de 2011

Cartografia literària

Des del 2005, i amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, Espais Escrits treballa per articular i fer visible el patrimoni literari “en tot l’àmbit geogràfic dels Països Catalans” com emfatitza la seva presidenta, Anna Aguiló, que em rep al despatx de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, de la qual també és directora. Amb recents incorporacions com Jesús Moncada a Mequinensa, Sebastià Juan Arbó a Amposta o Màrius Torres a Lleida, el territori comença a estar representat de manera més equilibrada. Malgrat tot, alguns escriptors són més difícils de situar perquè estan menys identificats amb el territori que d’altres i algunes etapes històriques presenten llacunes per culpa de la Decadència que va patir la nostra literatura.
“En el moment en què definim què és el patrimoni literari, és més fàcil treballar conjuntament i en una direcció clara, amb visibilitat i eficiència”, m’argumenta Aguiló. I per entendre què és el patrimoni literari, cal distingir entre patrimoni tangible, és a dir, la documentació prèvia a l’obra d’un autor, l’obra pròpiament dita i tota la documentació derivada d’aquesta obra; i el patrimoni intangible, que fa que la gent desitgi visitar els espais que apareixen en un llibre o tastar els plats que s’hi esmenten. Per dir-ho d’una altra manera, aquest patrimoni intangible és tot allò que acaba formant part de l’imaginari col·lectiu. Tal com afirma Aguiló: “La literatura té la capacitat de provocar aquesta creació simbòlica de referents paisatgístics, lingüístics, sensitius... Com la idea, el símbol d’Empordà, per exemple, que Pla i altres autors han anat consolidant”.
Per tal de gestionar  aquestes dues vessants del patrimoni literari, Espais Escrits distingeix tres àmbits. Per una banda, els centres patrimonials dedicats a un autor i que en conserven el seu llegat, com ara la Casa Museu Llorenç Villalonga o l’Arxiu Joan Maragall de la Biblioteca de Catalunya. Per l’altra, els centres d’estudi com càtedres universitàries, instituts d’estudi o biblioteques, per exemple la Càtedra Verdaguer d'Estudis Literaris de la Universitat de Vic o la Fundació Lluís Carulla, que acull dos clàssics: Ramon Llull i Bernat Metge. I finalment les activitats de difusió, entre les quals es poden trobar rutes literàries, simposis, conferències, etc.
Una de les eines més potents i espectaculars de la web d’Espais Escrits és el mapa literari, que permet relacionar els autors amb els espais geogràfics sobre els quals han escrit. L’usuari pot llegir els seus textos i una breu contextualització, així com veure fotografies o vídeos. També es pot visualitzar una ruta literària i fer-la virtualment. “Aquest mapa permet un gran desenvolupament, ara per exemple estem treballant per introduir-hi les coordenades GPS”, em comenta Aguiló. Una veritable cartografia del patrimoni literari, que em recorda aquell text apòcrif de Borges en el qual es tracen mapes a escala real, de manera que realitat i cartografia es confonen.  Tant de bon la nostra literatura i el nostre territori també s’acabin fonent en una evocadora simbiosi. 


 La Vanguardia, 25 de març de 2011

2 comentaris:

assumpció cantalozella ha dit...

Aquest treball que s'està duent a terme m'amoïna. Em fa por l'oblit de personatges cabdals. La meva experiència universitària és prou rica en anècdotes per fer-me témer el pitjor:
Als inicis dels vuitanta, Molas i Castellet reivindiquen un Salvat-Papasseit oblidat al calaix de les rampoines. Molas ens porta amb ciclostil un facsímil d'"El poema de la rosa els llavis". Ens el passem amb dits porucs: estem tocant sagrat.
Pocs anys més tard, Salvador Oliva diu a plena càtedra de la Universitat de Girona: "Aquell noiet que guardava fusta al moll", referint-se amb mofa a l'abans idolatrat poeta.
Amb Espriu, passa més o menys el mateix. A la universitat l'analitzem, l'adorem...."nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos". Més tard, a l'Institut d'ensenyament mitjà on treballo, el meu seminari no vol celebrar l'aniversari del naixement del poeta....

Miquel Martín ha dit...

És un risc, Assumpció. Però no sé si tenim prou perspectiva per valorar-ho o si alguns escriptors no són tan "vistosos" com d'altres.
El temps, però, juga a favor de la bona literatura. O almenys això m'agradaria creure.

Miquel