28 de març de 2011

Cartografia literària

Des del 2005, i amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, Espais Escrits treballa per articular i fer visible el patrimoni literari “en tot l’àmbit geogràfic dels Països Catalans” com emfatitza la seva presidenta, Anna Aguiló, que em rep al despatx de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, de la qual també és directora. Amb recents incorporacions com Jesús Moncada a Mequinensa, Sebastià Juan Arbó a Amposta o Màrius Torres a Lleida, el territori comença a estar representat de manera més equilibrada. Malgrat tot, alguns escriptors són més difícils de situar perquè estan menys identificats amb el territori que d’altres i algunes etapes històriques presenten llacunes per culpa de la Decadència que va patir la nostra literatura.
“En el moment en què definim què és el patrimoni literari, és més fàcil treballar conjuntament i en una direcció clara, amb visibilitat i eficiència”, m’argumenta Aguiló. I per entendre què és el patrimoni literari, cal distingir entre patrimoni tangible, és a dir, la documentació prèvia a l’obra d’un autor, l’obra pròpiament dita i tota la documentació derivada d’aquesta obra; i el patrimoni intangible, que fa que la gent desitgi visitar els espais que apareixen en un llibre o tastar els plats que s’hi esmenten. Per dir-ho d’una altra manera, aquest patrimoni intangible és tot allò que acaba formant part de l’imaginari col·lectiu. Tal com afirma Aguiló: “La literatura té la capacitat de provocar aquesta creació simbòlica de referents paisatgístics, lingüístics, sensitius... Com la idea, el símbol d’Empordà, per exemple, que Pla i altres autors han anat consolidant”.
Per tal de gestionar  aquestes dues vessants del patrimoni literari, Espais Escrits distingeix tres àmbits. Per una banda, els centres patrimonials dedicats a un autor i que en conserven el seu llegat, com ara la Casa Museu Llorenç Villalonga o l’Arxiu Joan Maragall de la Biblioteca de Catalunya. Per l’altra, els centres d’estudi com càtedres universitàries, instituts d’estudi o biblioteques, per exemple la Càtedra Verdaguer d'Estudis Literaris de la Universitat de Vic o la Fundació Lluís Carulla, que acull dos clàssics: Ramon Llull i Bernat Metge. I finalment les activitats de difusió, entre les quals es poden trobar rutes literàries, simposis, conferències, etc.
Una de les eines més potents i espectaculars de la web d’Espais Escrits és el mapa literari, que permet relacionar els autors amb els espais geogràfics sobre els quals han escrit. L’usuari pot llegir els seus textos i una breu contextualització, així com veure fotografies o vídeos. També es pot visualitzar una ruta literària i fer-la virtualment. “Aquest mapa permet un gran desenvolupament, ara per exemple estem treballant per introduir-hi les coordenades GPS”, em comenta Aguiló. Una veritable cartografia del patrimoni literari, que em recorda aquell text apòcrif de Borges en el qual es tracen mapes a escala real, de manera que realitat i cartografia es confonen.  Tant de bon la nostra literatura i el nostre territori també s’acabin fonent en una evocadora simbiosi. 


 La Vanguardia, 25 de març de 2011

27 de març de 2011

Torrente i Colmenero

     La pel·lícula Torrente ja va per la quarta entrega i s’ha convertit en una de les més taquilleres de la història del cinema espanyol (segons Romà Gubern, “Segura ha posat al dia l'atracció que ha existit sempre a Espanya per la cultura grollera"). I és que el personatge creat i encarnat per Santiago Segura és un expolicia brut, pudent i malgirbat que fa ostentació del seu masclisme, del seu feixisme i del seu racisme a través de la grosseria i la vulgaritat.
    Mauricio Colmenero, per la seva banda, és propietari del bar Reinols a Esperanza Sur, un barri fictici que fàcilment es podria situar als suburbis de Madrid. És un dels personatges més populars i aclamats de la sèrie televisiva Aída. Comparteix amb Torrente la ideologia feixista –nostàlgic del Caudillo– i el tarannà masclista. Pel que fa al racisme, l’exhibeix contínuament en la manera com tracta, o més aviat maltracta, els seus cambrers equatorians. Colmenero, a més, no amaga la seva fòbia als catalans i bascos, als quals es refereix sovint de forma despectiva. 

    Tant José Luis Torrente com Mauricio Colmenero són corruptes i no mostren cap mena escrúpol moral si hi ha en joc diners o la seva ascensió personal. Tenen en comú també certa actitud xulesca i provocadora, tot fent gala d’un cinisme que els serveix d’escut. Són addictes als prostíbuls, a l’insult sistemàtic i al menyspreu de qualsevol persona que s’escapi de la seva “normalitat”: discapacitats, intel·lectuals, progressistes, solidaris, voluntaris...
    I malgrat tot això, o gràcies a tot això, Torrente i Colmenero tenen pilons de seguidors entusiastes. Uns se’n riuen perquè se’ls miren com una caricatura grotesca, com uns personatges residuals que s’enfanguen constantment en el ridícul, com el mític Martínez el Facha de la revista El jueves. D’altres, però, s’hi identifiquen, probablement perquè aquests personatges de ficció diuen i fan el que ells mateixos no s’atreveixen a dir i a fer. El que em preocupa de debò és que cada vegada, em temo, hi ha més gent que s’hi identifica que no pas que se’n riu. Només em cal llegir els articles d’opinió i els editorials d’alguns diaris o escoltar el que impunement es comenta en algunes emissores de ràdio i cadenes de televisió per adonar-me’n que els Torrentes i els Colmeneros s’han multiplicat a l’Espanya profunda, engreixats amb la porqueria de l’extrema dreta.
    O perquè ens entenguem i comencem a tremolar: ni Torrente ni Colmenero no desentonarien gens en les tertúlies de la Cope o d’Intereconomia. 

Diari de Girona, 27 de març de 2011

25 de març de 2011

Les paradoxes de la maternitat

Ja des del títol, La feina o la vida, i el subtítol, Certeses (provisionals) d’una mare desacomplexada, Eva Piquer comença a plantejar les paradoxes i contradiccions de la maternitat i tot el complex univers que l’envolta. “Jo sóc jo i les meves contradiccions. I, a aquestes alçades de la pel·lícula, no tinc gaire necessitat de deixar de ser una contradicció amb potes”, m’argumenta l’autora.
Ser mare, i més quan es tenen quatre fills (i sense pertànyer a l’Opus!), obliga a treballar com una mula per mantenir-los, avorta bona part de les expectatives laborals, roba el temps i el son, anul·la el jo, sembra caos i brutícia, provoca patiments de tota mena, multiplica els dubtes i treu de polleguera el més serè dels humans. En fi, és una tortura. I malgrat tot, quan mires els teus plançons et cau la bava i “tens la certesa infinita que són el millor que t’ha passat mai.”
Segurament per això, el llibre ens adverteix d’una obvietat que alguns tenen tendència a oblidar: els fills són per a tota la vida. I deu ser també per això que Piquer no dubta en la resposta quan li demano si entén les parelles que opten per no tenir descendència: “I tant. Per tenir fills has de tenir claríssim que vols tenir-ne. Si no, val més que ho deixis córrer, perquè no hi ha marxa enrere”. La feina o la vida persegueix implacablement el que la seva autora anomena la “paraulota fantasma”, de la qual “es parla molt però no se l’ha vist mai enlloc”. És a dir, vol desemmascarar la presumpta conciliació entre la vida familiar i la laboral. I, de retruc, vol desmitificar la superdona, mare fantàstica i professional triomfadora que ho tira tot endavant amb alegria i sense renunciar a res. En aquest sentit, Piquer es mostra rotunda: “Quina gran mentida!”.
Resulten especialment reveladores i punyents les reflexions que Piquer ofereix sobre la intendència familiar, l’alimentació, la salut i l’educació dels nostres fills, així com l’allau de neguits i preguntes que tot plegat genera en els seus progenitors: Criança natural? Escoleta? Vacunes? Alletament? Carlos González o Eduard Estivill?... Uns progenitors que, potser perquè en la seva infantesa van patir una sobredosi de rajos X, ara es replantegen coses aparentment tan poc progressistes com portar uniformes a l’escola o el sistema polític que ha regir la vida familiar: “Jo continuo sent d'esquerres. Però a casa hem abolit la democràcia, perquè els menors d'edat són majoria i guanyarien ells. Els puc deixar triar si es posen el jersei verd o el vermell, però les decisions importants les prenem els pares”, em comenta. All llarg de totes les pàgines batega també la –encara necessària– reivindicació del paper de la dona i la mare en la societat i una major implicació dels pares en l’educació de la mainada, perquè com diu Piquer: “No saben el que es perden (els que s’ho perden, és clar)”.
La feina o la vida traspua seriositat i compromís a través de l’humor, esdevé un viatge vertiginós a les entranyes (valgui la metàfora) d’una mare-escriptora que “necessita esbravar-se per escrit” i que narra les seves experiències en segona persona perquè “em serveix per parlar de mi intentant que el lector se senti interpel·lat. I per mantenir una distància que m'allunyi de la impudícia”. En definitiva, Piquer cerca, i molt sovint troba, la complicitat dels progenitors i –gràcies!– ens desacomplexa una mica a tots plegats. Al cap i a la fi, qualsevol que hagi viscut l’experiència de ser pare o mare sap que  “el dilema entre la feina i la vida desapareix quan hi ha la vida en joc”.
En l’atapeïda i atrafegada agenda d’una mare amb quatre fills, escriptora i periodista freelance (com informa el seu perfil del Facebook), Eva Piquer ha trobat un forat per presentar La feina o la vida a la llibreria 22 de Girona. Serà aquest dilluns 28 de març, amb Josep Maria Fonalleras, escriptor... i pare.

Foto: Ruth Marigot
Reflexions sobre l’aventura de ser mare (i dona):

· Ser pare o mare és un privilegi.

· Quan tens fills, se’t fa del tot evident que ets una baula d’una cadena.

· Les facultats de medicina haurien de formar amb urgència futurs pediatres que no demonitzin les escoles bressol.

· Surt molt a compte que pares i sogres estiguin separats i aparellats de nou: així són més els qui et poden socórrer en els infinits moments de crisi.

· Ser mare és un valor afegit en un currículum, una garantia de competència professional i no pas un obstacle.
 
· Els homes que esmenten la seva condició de pares són la mar de moderns i enrotllats. I, a la feina, arriben tan lluny com volen sense jugar-s’hi la vida.

· Per biologia, per cultura o pel que sigui, teniu menys fam de poder que els vostres col·legues masculins

· Vas decidir lliurement que volies deixar de ser lliure

La Vanguardia, 25 de març de 2011

Justo Molinero, el meu ídol

     Acabo de llegir l'entrevista a Justo Molinero publicada a La Corbella, la revista de la Plataforma per la Llengua. Exemplar. Imprescindible. Molinero no té pèls a la llengua i s'expressa amb una desimboltura, valentia i frescor que ja voldrien molts dels nostres polítics. Pel que fa al contingut de l'entrevista, és un testimoni revelador i una lliçó de sentit comú.
     Arribat de jovenet a Catalunya, Molinero explica que va entrar a treballar de recepcionista en un taller i va entendre de seguida el que alguns no entendran en tota la vida: "Si ve un senyor a reparar el cotxe i està a la seva ciutat, com a mínim, l'has d'atendre en català". Això el va empènyer a superar-se i aprendre la nostra llengua per tal d'integrar-se al país i millorar la seva situació laboral. Al cap de ben poc, però, el popular locutor va adonar-se que els catalans patíem un tic que ens feia canviar de llengua així que entrevèiem un castellanoparlant: "Vosaltres sou poc cabrons perquè canvieu de llengua i no faciliteu que nosaltres hi puguem accedir. Catalunya té una llengua pròpia que ens uneix a tots". I també va adonar-se que els primers que havíem de defensar i confiar en la nostra cultura i la nostra llengua érem nosaltres: "Jo crec que el català té futur. El català és de tots i també cosa de tots. El país té una llengua pròpia, i si els catalans s'ho creuen, endavant. Si no ens ho creiem, pleguem".
     Molinero, a diferència del que fan molts polítics, parla sense embuts del tema de la independència: "Jo crec que els catalans tenen dret a viure a la seva terra, a Catalunya, en català. Ara, en determinats ambients és difícil viure en català. Per tant, en el moment que Catalunya sigui un estat, suposo que seria molt més fàcil que el català pogués desenvolupar-se amb normalitat".
Contra els fantasmes atiats per Ciutadans i PP, Molinero també sap argumentar la necessitat de la immersió lingüística, la riquesa d'aprendre llengües i la falsa persecució del castellà a Catalunya: "Al carrer no hi ha cap conflicte".
    I parlant de fantasmes, ofereix una brillant resposta quan li pregunten per Ciutadans: "Ciutadans representa el que representa. També trobes algun tio que va per l'autopista contra direcció. I a sobre esperen que t'apartis. Però això no vol dir que la majoria de gent vagi per la dreta".
Ara entenc perquè el meu pare, nascut a Andalusia com Molinero, escolta ràdio Tele-Taxi al cotxe. Des d'avui, compartim el mateix ídol.

Diari de Girona, 13 de març de 2011

7 de març de 2011

Deixar de ser nacionalista

       Tinc un mal hàbit, gairebé un vici: consulto el diccionari a totes hores. Sí, aquell llibre més aviat gruixut, generalment de cobertes dures que, en ordre alfabètic, recull i defineix els mots d'una llengua. Ben mirat, és una eina bàsica de la meva feina i, permeteu-me la hipèrbole, de la meva vida, sobretot perquè desemmascara el mal ús que massa sovint es fa de les paraules i, per tant, de la realitat que designen. Alguns les fan servir malament per simple ignorància, derivada en la majoria dels casos d'una manca de cultura, cosa que es pot considerar un atenuant. D'altres, suposats professionals de diversos àmbits, en fan mal ús per barroeria i deixadesa, cosa lamentable i mereixedora de sanció. I d'altres, experts en la demagògia i el sofisma, manipulen les paraules per crua mala fe.
    Heus aquí, per exemple, la paraula "nacionalisme", que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) defineix com: "Ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació". O la definició, encara més reveladora, de nacionalista: "Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació". Ateses aquestes definicions, es clarifiquen diversos aspectes. Primer, molts dels que es proclamen nacionalistes i en fan bandera no ho són ni de bon tros (m'estalvio les referències) perquè això de la independència els provoca urticària i en fugen amb excuses cada cop més barrudes (me les torno a estalviar). Segon, ara entenc perquè els espanyols no es declaren mai nacionalistes: és clar, Espanya ja és una nació independent. Dit d'una altra manera, només es pot ser nacionalista quan s'aspira a tenir el que no es té. Passa semblantment amb termes com "feminisme": "Moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l'equiparació de drets entre els dos gèneres". El dia que, de debò i no només en teoria, homes i dones gaudeixin dels mateixos drets, el feminisme haurà perdut també el seu sentit. O "ecologisme": "Moviment sociopolític que proclama la necessitat de respectar i protegir el medi ambient i de limitar l'explotació dels recursos naturals". Ídem.
    Un nacionalista català ho és, doncs, perquè viu -o sobreviu- en una nació sense estat, no sobirana i, per tant, dependent d'una altra. El nacionalisme, doncs, és sempre funcional i provisional (i en alguns casos, transitori), perquè en el precís moment que assoleix les seves reivindicacions perd la seva raó de ser.
     No us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser ecologista, feminista i nacionalista!
 
Publicat al Diari de Girona, 27 de febrer de 2011