5 de febrer de 2011

Les Gavarres d'en Cortadellas

Em costa definir en Xavier Cortadellas. És escriptor, és periodista, és professor, és crític literari, és jurat d’alguns dels premis més importants de casa nostra, però no sabria dir en quin ordre és tot això i alguna cosa més. Tinc clar, però (en la mesura que es pugui tenir res clar), que és una de les persones que més en sap de literatura d’aquest país. I em consta de primera mà, perquè hem tingut llargues converses que sempre desemboquen allà mateix: lectures, autors, procés creatiu... Encara recordo amb agraïment i nostàlgia la presentació que Cordatellas va fer del meu segon llibre, L’estratègia de la gallina, a la llibreria 22 de Girona; com sempre, va estar lúcid i brillant en la interpretació de l’obra.
Aquest bisbalenc que es confessa xerraire i despistat té, tanmateix, una altra passió: les Gavarres. Una passió per un territori, un paisatge, una gent, un llenguatge, en definitiva, per un món que fa anys que l’atrau i en el qual fa anys que es perd i es retroba. Ja el 1996 va publicar, juntament amb Albert Llenas, El poble dels cent focs. Llegendes de les Gavarres, un excel·lent testimoni de les històries que neixen, creixen i es transmeten oralment en aquest escenari tan propici a la fabulació. Posteriorment fou un dels impulsors de la revista Gavarres, de la qual va ser director fins el 2009, quan abandonà el càrrec per dirigir Revista de Girona. Cal esmentar la impagable tasca que Gavarres ha dut a terme al llarg dels, fins ara, 18 números: recuperació de la memòria oral, divulgació del territori i del seu patrimoni cultural, lingüístic, natural i humà.
I tot aquest flirteig amb les Gavarres ha culminat, almenys de moment, en una obra de ficció, en una novel·la dura, agresta i colpidora com la terra que li ha donat vida. La terra blanca és, entre d’altres coses, un drama rural que beu de la tradició que Cortadellas tan bé coneix: Caterina Albert o Marian Vayreda, per exemple. Però és sobretot la recreació d’un món en vies d’extinció: se’n va una mena de gent, se’n va un paisatge, se’n va una determinada forma de parlar, se’n va una manera de viure i veure el món. Tot se’n va però deixa petjada, és clar, com els personatges que caminen damunt la neu. Neu que cobreix les Gavarres d’una dolçor enganyosa, que oculta i delata alhora uns personatges que són culpables i són innocents, víctimes i botxins. Tot desapareix però el paisatge parla, o més aviat xiuxiueja, només cal saber escoltar-lo. Les Gavarres tenen molt a dir i en Xavier Cortadellas, també.

Publicat a Guaita, gener 2011, nún.9