24 de febrer de 2011

Identitat i memòria

“Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent” escriu Miquel Pairolí en el seu darrer llibre, el dietari Octubre. Saber els orígens és essencial per conèixer-se a un mateix, pel desenvolupament vital i per refermar la identitat de l’individu. La nostra història personal s’afaiçona amb els nostres records i, també, amb els records dels altres, amics, familiars, coneguts. És, doncs, un exercici de memòria que ens enforteix i ens defineix, que ens situa al món i ens atorga elements de judici i punts de referència. Per això les persones que, per la raó que sigui, tenen llacunes en el seu passat experimenten certa buidor, desconcert i, fins i tot, crisis d’identitat.
Per altra banda, sense aquest constant exercici de memòria, els escriptors no seríem res, no disposaríem de material amb què bastir les nostres creacions. Al cap i a la fi, totes les creacions literàries són una amalgama de records més o menys transformats, elaborats i mediatitzats pel temps i per les circumstàncies del subjecte. Però, paradoxalment, una obra literària també es fa amb material oblidat, perquè la nostra memòria inclou el record però també l’oblit, inclou tots i cadascun dels moments viscuts. És a dir, el nostre jo acull tota la nostra història, com un pou profund i fosc, com un oceà immens. I aquest material pot aflorar a la superfície durant el procés creatiu, sense que sapiguem com ni per què. Potser una olor, un so, un detall insignificant pot rescatar uns fets sepultats fa molts anys. Cada obra que s’escriu, doncs, ens obliga a enfrontar-nos als nostres records, bons o dolents, segurament per això els escriptors estem tan sensibilitzats amb la memòria. És en aquest sentit que molts autors i crítics afirmen que totes les obres són autobiogràfiques, fins i tot les que no ho semblen gens. I és curiós perquè, amb el temps, les obres acaben revelant la seva connexió amb la vida de l’autor, les obsessions que el perseguien quan les va escriure, les motivacions que ni ell coneixia i tot un magma ocult que fa tan captivadora i suggeridora una obra de creació.
Malgrat aquest poder purificador i substancial de la memòria, alguns –escriptors o no– prefereixen propagar l’oblit o manipular els fets pretèrits. Ho fan, a més, amb tota la mala fe del món, per ocultar un passat que no els és gens afalagador i, sobretot, perquè comprometria el seu present i el seu futur. És un acte de covardia i mesquinesa que pretén silenciar la memòria i perpetuar uns valors i unes mentides repetides fins a la sacietat. Llavors és quan em recordo de Pairolí, però sobretot de Nietzsche.

Publicat a Diari de Girona, 13 de febrer de 2011