11 de febrer de 2011

El solitari de la Creueta

Darrerament, diversos autors gironins han ambientat les seves novel·les en el seu poble natal o bé en un territori proper que coneixen amb precisió. És el cas, per exemple, de Vicenç Pagès amb Els jugadors de whist (Figueres), Toni Sala amb Marina (Sant Feliu de Guíxols) o Xavier Cortadellas amb La terra blanca (Les Gavarres). Sempre és un repte convertir el teu espai vital i sentimental en material de ficció, precisament perquè és tan propi i tan pròxim, però atorgar-li dimensió literària és per a un escriptor la millor manera d’enaltir-lo i dignificar-lo.
Ara Josep Pastells Mascort ho ha fet amb la Creueta, nucli de Quart que obre i tanca el periple d’Odell Kraus, el seu procés de descoberta i maduració. De fet, la novel·la acull diferents escenaris que coincideixen amb les decisives etapes de la vida del protagonista: Mèxic, Cerdanyola, Ceuta, Vilablareix... i la ciutat hongaresa de Siófok, on s’esdevenen alguns dels moments més reveladors de l’obra. Però cal fer una menció especial a Girona, escenari que serveix a Pastells per retratar la transformació d’una ciutat que de vegades es revela fascinant i acollidora i d’altres, asfixiant i provinciana. I li serveix, de passada, per mostrar les grandeses i les misèries del periodisme, que coneix de primera mà: “Si fins llavors s’havia imaginat que ser periodista era una feina de relativa importància, a partir d’aquell dia va començar a entendre que per a la majoria dels lectors passava completament desapercebut”.
Vida i miracles d’Odell Kraus és el que s’anomena una coming-of-age story, és a dir, una novel·la d’iniciació en la qual el protagonista evoluciona a còpia de patacades (com en algunes obres de Dickens o Jane Austin, perquè ens entenguem). Un protagonista que, com el de El vigilant en el camp de sègol, se sent eternament desplaçat, eternament insatisfet, i sembla condemnat a una adolescència perpètua. Amb uns trets físics que el delaten arreu, malgrat voler passar sempre desapercebut, Odell Kraus també recorda l’Ignatius Reilly de La conxorxa dels enzes, per la seva mena de fòbia social, per la seva incapacitat d’adaptació, per una apatia irònica i, salvant les distàncies, per uns quaderns que emplena amb les seves delirants idees i libidinosos projectes.
La relació amb els seus enigmàtics pares, feta d’omissions i certa fredor, marcarà les seves futures relacions: amb els companys, basada en l’utilitarisme, i especialment amb les dones, tothora abocada al fracàs. Tot plegat anirà afaiçonant un personatge que sovint es refugia en el silenci, en l’agressivitat, en l’aïllament o en el sexe per amagar la seva solitud i desconcert. “El món, ben mirat, és un lloc molt fastigós” escriu Odell Kraus en plena pubertat, i sembla que tot es conjura per confirmar-l’hi.

Publicat a La Vanguardia, 11 de febrer de 2011