24 de febrer de 2011

Identitat i memòria

“Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent” escriu Miquel Pairolí en el seu darrer llibre, el dietari Octubre. Saber els orígens és essencial per conèixer-se a un mateix, pel desenvolupament vital i per refermar la identitat de l’individu. La nostra història personal s’afaiçona amb els nostres records i, també, amb els records dels altres, amics, familiars, coneguts. És, doncs, un exercici de memòria que ens enforteix i ens defineix, que ens situa al món i ens atorga elements de judici i punts de referència. Per això les persones que, per la raó que sigui, tenen llacunes en el seu passat experimenten certa buidor, desconcert i, fins i tot, crisis d’identitat.
Per altra banda, sense aquest constant exercici de memòria, els escriptors no seríem res, no disposaríem de material amb què bastir les nostres creacions. Al cap i a la fi, totes les creacions literàries són una amalgama de records més o menys transformats, elaborats i mediatitzats pel temps i per les circumstàncies del subjecte. Però, paradoxalment, una obra literària també es fa amb material oblidat, perquè la nostra memòria inclou el record però també l’oblit, inclou tots i cadascun dels moments viscuts. És a dir, el nostre jo acull tota la nostra història, com un pou profund i fosc, com un oceà immens. I aquest material pot aflorar a la superfície durant el procés creatiu, sense que sapiguem com ni per què. Potser una olor, un so, un detall insignificant pot rescatar uns fets sepultats fa molts anys. Cada obra que s’escriu, doncs, ens obliga a enfrontar-nos als nostres records, bons o dolents, segurament per això els escriptors estem tan sensibilitzats amb la memòria. És en aquest sentit que molts autors i crítics afirmen que totes les obres són autobiogràfiques, fins i tot les que no ho semblen gens. I és curiós perquè, amb el temps, les obres acaben revelant la seva connexió amb la vida de l’autor, les obsessions que el perseguien quan les va escriure, les motivacions que ni ell coneixia i tot un magma ocult que fa tan captivadora i suggeridora una obra de creació.
Malgrat aquest poder purificador i substancial de la memòria, alguns –escriptors o no– prefereixen propagar l’oblit o manipular els fets pretèrits. Ho fan, a més, amb tota la mala fe del món, per ocultar un passat que no els és gens afalagador i, sobretot, perquè comprometria el seu present i el seu futur. És un acte de covardia i mesquinesa que pretén silenciar la memòria i perpetuar uns valors i unes mentides repetides fins a la sacietat. Llavors és quan em recordo de Pairolí, però sobretot de Nietzsche.

Publicat a Diari de Girona, 13 de febrer de 2011

11 de febrer de 2011

El solitari de la Creueta

Darrerament, diversos autors gironins han ambientat les seves novel·les en el seu poble natal o bé en un territori proper que coneixen amb precisió. És el cas, per exemple, de Vicenç Pagès amb Els jugadors de whist (Figueres), Toni Sala amb Marina (Sant Feliu de Guíxols) o Xavier Cortadellas amb La terra blanca (Les Gavarres). Sempre és un repte convertir el teu espai vital i sentimental en material de ficció, precisament perquè és tan propi i tan pròxim, però atorgar-li dimensió literària és per a un escriptor la millor manera d’enaltir-lo i dignificar-lo.
Ara Josep Pastells Mascort ho ha fet amb la Creueta, nucli de Quart que obre i tanca el periple d’Odell Kraus, el seu procés de descoberta i maduració. De fet, la novel·la acull diferents escenaris que coincideixen amb les decisives etapes de la vida del protagonista: Mèxic, Cerdanyola, Ceuta, Vilablareix... i la ciutat hongaresa de Siófok, on s’esdevenen alguns dels moments més reveladors de l’obra. Però cal fer una menció especial a Girona, escenari que serveix a Pastells per retratar la transformació d’una ciutat que de vegades es revela fascinant i acollidora i d’altres, asfixiant i provinciana. I li serveix, de passada, per mostrar les grandeses i les misèries del periodisme, que coneix de primera mà: “Si fins llavors s’havia imaginat que ser periodista era una feina de relativa importància, a partir d’aquell dia va començar a entendre que per a la majoria dels lectors passava completament desapercebut”.
Vida i miracles d’Odell Kraus és el que s’anomena una coming-of-age story, és a dir, una novel·la d’iniciació en la qual el protagonista evoluciona a còpia de patacades (com en algunes obres de Dickens o Jane Austin, perquè ens entenguem). Un protagonista que, com el de El vigilant en el camp de sègol, se sent eternament desplaçat, eternament insatisfet, i sembla condemnat a una adolescència perpètua. Amb uns trets físics que el delaten arreu, malgrat voler passar sempre desapercebut, Odell Kraus també recorda l’Ignatius Reilly de La conxorxa dels enzes, per la seva mena de fòbia social, per la seva incapacitat d’adaptació, per una apatia irònica i, salvant les distàncies, per uns quaderns que emplena amb les seves delirants idees i libidinosos projectes.
La relació amb els seus enigmàtics pares, feta d’omissions i certa fredor, marcarà les seves futures relacions: amb els companys, basada en l’utilitarisme, i especialment amb les dones, tothora abocada al fracàs. Tot plegat anirà afaiçonant un personatge que sovint es refugia en el silenci, en l’agressivitat, en l’aïllament o en el sexe per amagar la seva solitud i desconcert. “El món, ben mirat, és un lloc molt fastigós” escriu Odell Kraus en plena pubertat, i sembla que tot es conjura per confirmar-l’hi.

Publicat a La Vanguardia, 11 de febrer de 2011

5 de febrer de 2011

Les Gavarres d'en Cortadellas

Em costa definir en Xavier Cortadellas. És escriptor, és periodista, és professor, és crític literari, és jurat d’alguns dels premis més importants de casa nostra, però no sabria dir en quin ordre és tot això i alguna cosa més. Tinc clar, però (en la mesura que es pugui tenir res clar), que és una de les persones que més en sap de literatura d’aquest país. I em consta de primera mà, perquè hem tingut llargues converses que sempre desemboquen allà mateix: lectures, autors, procés creatiu... Encara recordo amb agraïment i nostàlgia la presentació que Cordatellas va fer del meu segon llibre, L’estratègia de la gallina, a la llibreria 22 de Girona; com sempre, va estar lúcid i brillant en la interpretació de l’obra.
Aquest bisbalenc que es confessa xerraire i despistat té, tanmateix, una altra passió: les Gavarres. Una passió per un territori, un paisatge, una gent, un llenguatge, en definitiva, per un món que fa anys que l’atrau i en el qual fa anys que es perd i es retroba. Ja el 1996 va publicar, juntament amb Albert Llenas, El poble dels cent focs. Llegendes de les Gavarres, un excel·lent testimoni de les històries que neixen, creixen i es transmeten oralment en aquest escenari tan propici a la fabulació. Posteriorment fou un dels impulsors de la revista Gavarres, de la qual va ser director fins el 2009, quan abandonà el càrrec per dirigir Revista de Girona. Cal esmentar la impagable tasca que Gavarres ha dut a terme al llarg dels, fins ara, 18 números: recuperació de la memòria oral, divulgació del territori i del seu patrimoni cultural, lingüístic, natural i humà.
I tot aquest flirteig amb les Gavarres ha culminat, almenys de moment, en una obra de ficció, en una novel·la dura, agresta i colpidora com la terra que li ha donat vida. La terra blanca és, entre d’altres coses, un drama rural que beu de la tradició que Cortadellas tan bé coneix: Caterina Albert o Marian Vayreda, per exemple. Però és sobretot la recreació d’un món en vies d’extinció: se’n va una mena de gent, se’n va un paisatge, se’n va una determinada forma de parlar, se’n va una manera de viure i veure el món. Tot se’n va però deixa petjada, és clar, com els personatges que caminen damunt la neu. Neu que cobreix les Gavarres d’una dolçor enganyosa, que oculta i delata alhora uns personatges que són culpables i són innocents, víctimes i botxins. Tot desapareix però el paisatge parla, o més aviat xiuxiueja, només cal saber escoltar-lo. Les Gavarres tenen molt a dir i en Xavier Cortadellas, també.

Publicat a Guaita, gener 2011, nún.9