28 de gener de 2011

La plenitud de la vellesa

           Trobo Rosa Regàs treballant a l’ordinador. Des de la finestra del seu estudi, a través de la llum que agonitza, es veuen els camps i els boscos de Llofriu, tot respira calma, contenció. “M’agrada estar sola, sempre m’ha agradat la solitud perquè concedeix una mena de llibertat”, em comenta mentre ens asseiem. El 2007, quan va dimitir com a directora de la Biblioteca Nacional, alguna cosa va canviar: “Fins aleshores havia portat una vida trepidant. De cop i volta vaig decidir quedar-me aquí. Vaig venir tocada, decebuda i emprenyada. Si hagués sigut del partit i sobretot si no hagués sigut dona i catalana, les coses haurien anat d’una altra manera”.
L’hora de la veritat. Una mirada a la vellesa és una lúcida reflexió sobre el pas del temps, la mort i l’intel·lecte com a motor vital. L’acceptació serena i realista, que no derrotista, de la vellesa revesteix el llibre de calidesa, d’una pàtina clàssica. Regàs creu que la concentració en els petits plaers, juntament amb la curiositat intel·lectual, permeten gaudir d’una vellesa plena. “I sobretot cal mantenir intacta la capacitat d’enrabiar-se i revoltar-se contra les injustícies”, afegeix amb vehemència i un somriure còmplice.
Un dels grans avantatges de la vellesa, defensa el llibre, és que permet dedicar-se a les vocacions ocultes o tardanes. La mateixa autora n’és un bon exemple, ja que va publicar la seva primera obra amb 58 anys: “Mai és tard per fer el que t’agrada, jo sempre havia sentit la necessitat d’escriure, però feia tantes coses que no disposava de temps per dedicar-me a ser escriptora”. Per això també denuncia les famílies que deixen els fills al càrrec dels avis (que en el llibre anomena “avis pares”), ja que els segresten un dels grans tresors de la vellesa: el temps, el present.
Homes i dones, creu Regàs, viuen la vellesa de forma diferent. En general, les dones mostren més coratge i aprofiten aquesta etapa de la vida per formar-se, per lliurar-se a un munt d’activitats. També és cert, admet, que algunes dones no accepten el seu deteriorament físic i entren en una espiral d’operacions estètiques de la qual és molt difícil sortir. Amb tot, la societat imposa uns cànons i unes exigències estètiques diferents per a homes i dones: “Fixa’t en les parelles que presenten les notícies: elles són noies d’entre 20 i 30 anys i ells, senyors de més de 50. Conec actrius que quan arriben a certa edat tenen problemes per obtenir papers”.
Amb el pas dels anys, però, no només es perden facultats físiques, sinó que es perden amics i familiars que fins llavors eren un punt de referència i suport. Regàs em cita algun dels seus amics més propers, la majoria dels quals formaven part de la Gauche Divine que pul·lulava per aquell Empordà ja mític: Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix... Em comenta que aquella fou una època transgressora, creativa i divertida, però de la qual no sent nostàlgia: “He tingut temps per fer-ho tot i un moment per a cada cosa. He fet tot el que m’ha semblat que em podia donar plaer i compromís.”
A fora ja és fosc del tot, però Rosa Regàs encara em proposa de fer una visita per la casa i els voltants. Parlem de literatura, de cinema, de política... i en la seva vitalitat intueixo el secret de la seva plenitud.



Com encarar L’hora de la veritat:

La vellesa arriba de forma inesperada:
“Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres...”
No es pot aturar el temps:
“Pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...”
Viure com si:
“Com si tinguéssim la potestat d’anul·lar el dolor i la malaltia, com si no ens importés la mort, com si tinguéssim tota la vida per davant...”
Enemics de l’ànima:
 “El nostre enemic més poderós viu amagat en l’interior de nosaltres mateixos...”
El nostre tresor:
“Passi el que passi, cal que la nostra ment estigui en constant moviment...”
Afrontar la mort:
“Valdria la pena intentar visualitzar i imaginar la manera com volem deixar aquest món, i triar l’inevitable ritual que ens acompanyarà...”
La lluita de classes:
“Els directius de les empreses que fan gala de rejovenir la plantilla no es jubilen si no volen fins als 90 anys...”
Exemples il·lustres:
“Chomsky, Levi-Montalcini, Picasso, Russell, Kant i tants altres que en la vellesa segueixen o van seguir creant com ho havien fet tota la vida”


Publicat a La Vanguardia, 28 de gener de 2011