28 de gener de 2011

La plenitud de la vellesa

           Trobo Rosa Regàs treballant a l’ordinador. Des de la finestra del seu estudi, a través de la llum que agonitza, es veuen els camps i els boscos de Llofriu, tot respira calma, contenció. “M’agrada estar sola, sempre m’ha agradat la solitud perquè concedeix una mena de llibertat”, em comenta mentre ens asseiem. El 2007, quan va dimitir com a directora de la Biblioteca Nacional, alguna cosa va canviar: “Fins aleshores havia portat una vida trepidant. De cop i volta vaig decidir quedar-me aquí. Vaig venir tocada, decebuda i emprenyada. Si hagués sigut del partit i sobretot si no hagués sigut dona i catalana, les coses haurien anat d’una altra manera”.
L’hora de la veritat. Una mirada a la vellesa és una lúcida reflexió sobre el pas del temps, la mort i l’intel·lecte com a motor vital. L’acceptació serena i realista, que no derrotista, de la vellesa revesteix el llibre de calidesa, d’una pàtina clàssica. Regàs creu que la concentració en els petits plaers, juntament amb la curiositat intel·lectual, permeten gaudir d’una vellesa plena. “I sobretot cal mantenir intacta la capacitat d’enrabiar-se i revoltar-se contra les injustícies”, afegeix amb vehemència i un somriure còmplice.
Un dels grans avantatges de la vellesa, defensa el llibre, és que permet dedicar-se a les vocacions ocultes o tardanes. La mateixa autora n’és un bon exemple, ja que va publicar la seva primera obra amb 58 anys: “Mai és tard per fer el que t’agrada, jo sempre havia sentit la necessitat d’escriure, però feia tantes coses que no disposava de temps per dedicar-me a ser escriptora”. Per això també denuncia les famílies que deixen els fills al càrrec dels avis (que en el llibre anomena “avis pares”), ja que els segresten un dels grans tresors de la vellesa: el temps, el present.
Homes i dones, creu Regàs, viuen la vellesa de forma diferent. En general, les dones mostren més coratge i aprofiten aquesta etapa de la vida per formar-se, per lliurar-se a un munt d’activitats. També és cert, admet, que algunes dones no accepten el seu deteriorament físic i entren en una espiral d’operacions estètiques de la qual és molt difícil sortir. Amb tot, la societat imposa uns cànons i unes exigències estètiques diferents per a homes i dones: “Fixa’t en les parelles que presenten les notícies: elles són noies d’entre 20 i 30 anys i ells, senyors de més de 50. Conec actrius que quan arriben a certa edat tenen problemes per obtenir papers”.
Amb el pas dels anys, però, no només es perden facultats físiques, sinó que es perden amics i familiars que fins llavors eren un punt de referència i suport. Regàs em cita algun dels seus amics més propers, la majoria dels quals formaven part de la Gauche Divine que pul·lulava per aquell Empordà ja mític: Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix... Em comenta que aquella fou una època transgressora, creativa i divertida, però de la qual no sent nostàlgia: “He tingut temps per fer-ho tot i un moment per a cada cosa. He fet tot el que m’ha semblat que em podia donar plaer i compromís.”
A fora ja és fosc del tot, però Rosa Regàs encara em proposa de fer una visita per la casa i els voltants. Parlem de literatura, de cinema, de política... i en la seva vitalitat intueixo el secret de la seva plenitud.



Com encarar L’hora de la veritat:

La vellesa arriba de forma inesperada:
“Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres...”
No es pot aturar el temps:
“Pretendre tornar a ser jove és, gairebé sempre, patètic...”
Viure com si:
“Com si tinguéssim la potestat d’anul·lar el dolor i la malaltia, com si no ens importés la mort, com si tinguéssim tota la vida per davant...”
Enemics de l’ànima:
 “El nostre enemic més poderós viu amagat en l’interior de nosaltres mateixos...”
El nostre tresor:
“Passi el que passi, cal que la nostra ment estigui en constant moviment...”
Afrontar la mort:
“Valdria la pena intentar visualitzar i imaginar la manera com volem deixar aquest món, i triar l’inevitable ritual que ens acompanyarà...”
La lluita de classes:
“Els directius de les empreses que fan gala de rejovenir la plantilla no es jubilen si no volen fins als 90 anys...”
Exemples il·lustres:
“Chomsky, Levi-Montalcini, Picasso, Russell, Kant i tants altres que en la vellesa segueixen o van seguir creant com ho havien fet tota la vida”


Publicat a La Vanguardia, 28 de gener de 2011

17 de gener de 2011

El paper de les biblioteques

Per esbandir qualsevol dubte o malentès, començaré afirmant el següent: els escriptors hem d’estar eternament agraïts a les biblioteques. Agraïts perquè conserven els nostres llibres i els salven de l’oblit de les llibreries, que no donen l’abast amb tanta novetat, i de la destrucció de les editorials, que els cremen o els reciclen o se’n desfan com poden quan ja els destorben als magatzems. Agraïts també perquè divulguen la nostra feina i la nostra obra i ens conviden sovint als clubs de lectura, un dels regals més esplèndids i enriquidors que pot rebre un escriptor. Compten amb nosaltres per fer xerrades literàries, per impartir tallers d’escriptura, per presentar llibres o per algun altre acte que ens fa creure, per uns moments, que es pot viure d’escriure i les seves circumstàncies (permeteu-me l’expressió).
Dit això, no és difícil constatar que les biblioteques han canviat moltíssim en els darrers anys. Han proliferat arreu del territori, han millorat les seves instal·lacions i han ampliat el seu fons bibliogràfic, alhora que han expandit i multiplicat les seves funcions. Totes disposen d’un munt d’ordinadors, normalment ocupats per un munt d’adolescents. Gairebé totes disposen també d’una sala de lectura farcida de revistes i diaris i d’una sala infantil que acull l’hora del conte, una excel·lent proposta que hauria de contribuir a fomentar l’hàbit lector. Algunes fins i tot gaudeixen d’una sala d’actes i d’espais per a reunions. A banda de les activitats esmentades, les biblioteques organitzen cursets i tallers diversos, rutes literàries, concursos, exposicions... Bullen de projectes i d’iniciatives. Han esdevingut una mena de local social, un punt de trobada, un centre d’esbarjo. De fet, en molts casos s’han convertit en el nucli cultural del seu municipi, en l’aglutinador de diverses sensibilitats i necessitats lúdiques i culturals.
I tot això és fantàstic i encomiable, com ho és la tasca i l’esforç dels bibliotecaris. Però de vegades trobo a faltar la biblioteca en el seu sentit estricte, en el seu sentit restringit o, si voleu, en la seva definició de diccionari: “Lloc que conté una col·lecció de llibres, publicacions periòdiques o altres documents, organitzats segons sistemes preestablerts i destinats a servir al públic”. Com a lector impenitent, sovint enyoro el silenci i el recolliment necessaris per fruir de la lectura o l’escriptura . Sense renunciar a tota aquesta efervescència i dinamisme cultural, potser caldria repensar els espais i les funcions de les biblioteques. O perquè ens entenguem, potser caldria canviar-los el nom.

Publicat al Diari de Girona, 16 de gener de 2011

3 de gener de 2011

Nadals alternatius

Només cal un instant de lucidesa, ser un pèl agosarat, deixar-se de romanços i anar per feina. És qüestió de buscar el moment propici,  mirar els familiars cara a cara i, sostenint-los la mirada, deixar-ho anar com qui no vol la cosa: “Aquest any passarem el Nadal fora, marxem uns dies a muntanya”. Apa, ja està dit, ja està fet. Silenci. Ja tindran temps de pair-ho i de criticar-te a la teva esquena.
Mentre, prepares les maletes amb un sentiment de triomf i llibertat que feia temps que no senties. Amb un sol cap de setmana t’estalviaràs forçades trobades familiars, indigestions, regals inútils, frases gastades, fum, fressa, crits, histèria, eufòria, neurosi... Això sí que és pau, harmonia i amor universal! T’allotges en una masia reconvertida en hotel, a la Vall d’en Bas, envoltat de muntanyes, pastures i volcans silenciosos i discrets com els pocs clients que també s’hi allotgen. Llegeixes durant hores en sales emmoquetades, ensotat en un sofà de pell i amb una beguda a l’abast de la mà. Passeges per pobles deserts notant l’aire glaçat i tallant a les galtes. Si veus que apareix algun indici de pessebre vivent, canvies ràpidament de poblet. Compres fuet, llom, pa i coca d’una fleca arcaica i fesols de Santa Pau, perquè algunes coses són ineludibles. El dia de Nadal tot és tancat i acabes dinant en un restaurant japonès: ni un sol element que et recordi les festes. Podria nevar i entrar un àngel volant i ni així semblaria Nadal. 
Tornes a casa la nit de Sant Esteve. Tens un bon grapat de missatges al contestador: et feliciten el Nadal i l’any nou. Uns amics et diuen que els truquis de seguida per decidir què fareu la nit de Cap d’Any. Com que ja vas llançat, els truques i els dius que no vols fer res, que no penses celebrar-ho, i els deixes anar uns reguitzell d’arguments, això sí, una mica atropelladament. Ho entenen a mitges. El dia de Cap d’Any t’aixeques tard, però molt més aviat que la majoria de supervivents de la nit anterior. Fas un esmorzar generós, a mig camí entre l’anglès i el continental, amb algunes de les varietats de la Vall d’en Bas. Surts a caminar per pair, per pensar, per trobar carrers solitaris i alguns desperfectes de la disbauxa d’anit. Alguns encara ho estan celebrant: cares desencaixades, vestits arrugats, cabells greixosos. Tot traspua un aire esgotat i decadent. Davant la mirada perduda de la seva àvia, un nen i una nena juguen a pilota en un parc infantil. Els mires i comences a cavil·lar com ho faràs l’any que ve per estalviar-te també els Reis.

Publicat al Diari de Girona, 2 de gener de 2011