30 de desembre de 2011

El sol del franquisme

L’any 1950 el matrimoni Langdon-Davies s’estableix a Catalunya. Primer a Premià de Dalt, a la casa de Marià Manent, poeta i traductor de moltes obres angleses al català i amb qui John Langdon-Davies havia fet coneixença als anys vint. I dos anys després a Sant Feliu de Guíxols, on convertiran Casa Rovira en un hotel de referència durant el creixement turístic. Hi arriben amb el seu gat anglès, unes llavors angleses i uns clàssics anglesos, en part per no perdre les seves arrels i en part per fer-se perdonar la marxa del seu país –o almenys així ho explica l’autora, amb exquisida ironia. Hi busquen una nova vida i hi troben una dictadura imposada pels vencedors. John Langdon-Davies, reporter de guerra i catalanista convençut, coneix bé Catalunya i la seva gent però, del tren estant, no deixa de sorprendre’ls l’actitud i l’esguard dels vençuts: “De tant en tant, miraven per la finestra la terra que ja no sentien com a seva, amb els senyals feixistes a l’entrada de la propera estació, els cartells en castellà i l’absència punyent de la senyera catalana”.
Patricia i John, doncs, tenen seriosos problemes per explicar als seus amics anglesos, amants de la democràcia i la tolerància, de la llibertat i la cultura, per què se’n van a viure a un país governat per un règim feixista. Al final, sembla que l’únic argument que els convenç és aquest: el sol (cosa perfectament comprensible si un ha viscut mai a Anglaterra). Perquè el sol del franquisme també escalfa, encara que s’hagin de prendre certes precaucions per no cremar-se, com la que els aconsella un taxista: “Guardi’s el català per als amics. No l’utilitzi en llocs públics”. O la que Patricia extreu de la seva forçada visita a la comissaria de Girona: “L’atmosfera inequívoca d’una dictadura: si se’t veu espantada estàs segura”.
Malgrat tot, els Langdon-Davies tiren endavant el seu negoci a Casa Rovira, “un lloc per a gent que no vol patates fregides a tot arreu”, com afirma el fullet de l’hotel. Lluiten amb la temible i caòtica maquinària burocràtica del franquisme, amb alguns clients excèntricament anglesos i amb alguns nadius decididament alarbs. Mentre el turisme altera la fisonomia de la costa, ballen sardanes i s’empelten dels usos i costums. A causa dels problemes de salut d’en John, passen llargues temporades a Anglaterra però, com diu Patricia, “fins i tot quan em menjava la meva torrada amb mantega i una capa gruixuda de melmelada de taronja, estava lluitant contra el record del pa amb tomàquet”.
Franco ha mort (el franquisme potser no) i el país, poc a poc i amb algun pas enrere, va superant les seves traves i els seus complexos. El sol continua brillant i quan “finalment sortia de l’autocar per endinsar-me en la calor tornassolada de Girona, sabia que aquí era casa meva”.
Patricia i John Langdon-Davies a Casa Rovira

La Vanguardia, 29 de desembre de 2011

27 de desembre de 2011

Mal educats

En alguns llocs públics i davant dels seus mateixos descendents, no deixa d’esgarrifar-me l’actuació de certs pares (que vol dir “pares i mares” mentre no ho desmenteixi el diccionari). Com vols que el teu fill es comporti com cal al teatre si a tu et sona el mòbil en plena obra i, a sobre, el contestes? Com vols que el teu fill respecti el silenci d’una biblioteca si tu hi parles a crits? Com vols que el teu fill sigui educat si tu no dius ni ase ni bèstia quan entres en una botiga? I això és només la part pública, la que es palesa, la punta d’un iceberg les profunditats del qual només es mostren en la intimitat de cada llar.
En gran part, els nostres fills aprenen per imitació i es comporten a imatge i semblança del que veuen a casa. Ja sé que hi entren molts més factors, ja sé que hi juguen moltes més variables, que hi ha matisos i subtileses a tenir en compte, però ens agradi o no, nosaltres som un referent constant i decisiu per als nostres fills. Per això a tanta gent li fa nosa la responsabilitat d’educar i se’n desentén del tot o la delega a mans dels altres (avis, mestres, mainaderes, televisió...) I per això els fills posen constantment a prova els nostres valors i conviccions, la nostra coherència i la nostra capacitat d’adaptació i d’aprenentatge.
No crec que existeixi una altra manera d’educar que no passi per una dedicació permanent i compromesa, sempre alerta a cada petit detall, a cada gest quotidià, a treure el màxim profit de cada moment. Això implica una relació intensíssima i sovint molt absorbent amb els nostres fills, però alhora, per poc bé que vagin les coses, molt gratificant. I implica també –malgrat que alguns pares en fugin- unes normes, uns hàbits, una disciplina i un rigor que no haurien d’estar renyits amb els valors laics ni amb una concepció progressista i oberta del món (tot i que aquests conceptes estan ja força depauperats). Si no, em sembla que confonem la tolerància amb la permissivitat i en comptes d’educar persones, estem creant petits monstres egocèntrics i despòtics que els mateixos pares retroalimenten tot justificant-los.  
Filòsofs, escriptors, pedagogs han tractat el tema de l’educació des de diferents vessants i amb infinitat d’arguments. Em quedo, però, amb la sintètica contribució del pedagog argentí Domingo Faustino Sarmiento: “Tots els problemes són problemes d’educació”. Llavors s’entenen moltes coses, fins i tot aquesta suposada crisi econòmica  que ens volen vendre.


Diari de Girona, 18 de desembre de 2011

16 de desembre de 2011

Tradició i llegenda

Les festes de Nadal coincideixen amb el solstici d’hivern, cosa que propiciava tota mena de ritus i creences relacionades amb les tasques agrícoles i ramaderes. Així mateix, els rituals pagans de la vida i de la mort, de la renaixença i el culte als difunts s’entrellaçaven amb cerimònies religioses i convencions socials. Avui, malgrat viure en una societat tecnificada i consumista, bona part d’aquests vestigis sobreviuen en el nostre subconscient i expliquen molts dels usos i costums que tots practiquem sense saber del tot per què.
Sigui com sigui, el Nadal ha representat sempre la unió i reunió familiar presidida per un àpat especial i pel recolliment a l’escalf del foc, que al seu torn representa la flama dels difunts (per això segurament eren freqüents les fogueres la nit de Nadal). El tió, per exemple, era un element essencial que simbolitzava la llum i l’escalfor, però a més sembla tenir un origen mític que l’associa amb la divinitat. També és probable que el ritual del caga tió rememori el tribut que els vassalls havien de lliurar al seu senyor en l’època feudal, fet que explicaria en part el costum de fer-se regals durant aquestes dates. En terres empordaneses, per exemple, era habitual que els padrins regalessin als seus fillols una rabassa o mona, una mena de coca de pa que es pastava amb diversos ingredients (com matafaluga o celiandre) i que, depenent del lloc, podia adquirir diferents formes. És curiós que a Llofriu aquestes rabasses imitessin la forma humana però sense braços, fet que recordava enormement una mòmia i que suggereix l’origen funerari d’aquest costum.
Acomplerts els rituals familiars i religiosos, la nit de Nadal era també propícia a la disbauxa. La gent, i especialment el jovent, sortia al carrer de matinada i posava en pràctica tota mena de bromes, escarnis i burles. Segons explica Joan Amades al Costumari català, a Palafrugell era típic que els joves entressin a les quadres i als estables i s’enduguessin el bestiar a un lloc ben amagat per tal que l’amo trigués força a trobar-lo. A l’Escala, en canvi, es dedicaven a pintar versos galants, satírics o fins i tot ofensius a les portes de les cases de les fadrines. I a Torroella de Montgrí era típica la serenata, un accidentat recorregut pels carrers de la vila cantant i recollint el que els oferien els veïns.
La mitologia i les llegendes omplen la nit de Nadal d’éssers fantàstics. A indrets de mar, com Roses, es deia que era perillós trobar-se en un descampat a mitjanit ja que es podia caure sota l’encanteri de les sirenes (com també succeïa la nit de sant Joan). És clar que en alguns pobles interiors de l’Empordà pensaven precisament al contrari: aquesta nit la goges perdien els seus poders i es podia passejar impunement. No era així a la Garrotxa, on la Pesanta, una mena de gos gegant, es ficava a les cases i provocava malsons.
La diada de Nadal representava una treva en la dura vida quotidiana i era capaç de produir efectes màgics. La lluna, per exemple, perdia la seva influència i no calia vigilar si era nova o vella per realitzar certes tasques, tot i que s’afirmava que si no hi havia lluna es morien moltes parteres. També donaven una treva els temibles llops: durant aquest dia no atacaven els ramats, de manera que els pastors podia deixar les muntanyes i baixar a la vall a celebrar el Nadal. Més curiosa és la creença que, aquest dia i només aquest, les pedres creixien, ni que fos de manera imperceptible per a l’ull humà.
Com es pot veure, un hàlit de llegenda recorre sempre els nostres orígens i les arrels paganes i religioses, els fets històrics i mítics, es confonen i es barregen en una amalgama que fa de mal destriar.

La Vanguardia, 16 de desembre de 2011

La Pesanta



Personatges per espantar la mainada

· En Fumera
Així anomenat perquè entrava a les cases per la xemeneia. Es representava amb un ninot que es penjava al sostre de la llar, amb set ulls i quatre orelles que li permetien veure-ho i sentir-ho tot per després transmetre-ho als Reis. Tradició present sobretot a la Catalunya Nord i bona part de l’Empordà.

· El Pelut
A la Garrotxa i al Ripollès un personatge corpulent i cabellut se’n duu dins el seu sac la mainada que no es porta bé i ho comunica als Reis perquè els deixin sense regals. 

5 de desembre de 2011

Declaració d'intencions

Ens pensàvem que l’amor vessava passió eterna, que caldria estimar-nos a queixalades perquè, si no, tot es refredaria i ens engoliria el tedi i la mediocritat. Aleshores imaginàvem nits d’alcohol vora el foc, com aristòcrates russos un xic depravats, tan literaris com ingenus. I ens agradava treure’ns la roba de pressa, barroerament, i lliurar els cossos a la batalla i, estèril paradoxa, lluitar contra els cossos.
Ens pensàvem que ens cridava la fama, com la crida de la selva, i que ens havíem d’enfilar per les lianes i saltar d’arbre en arbre fins al paradís terrenal: èxit, triomf, feina! Ens pensàvem que estàvem destinats a guanyar molts calés perquè –va, siguem clars–, doncs perquè havíem estudiat com posseïts i el nostre expedient era brillant i –vinga, siguem sincers– teníem talent. I ens pensàvem que aquest talent, i aquestes ganes boges de menjar-se el món, junts, coordinats i en estreta cooperació, ens obririen totes les portes. Encara més: sota les portes ens estendrien catifes i des dels balcons ens llançarien flors i algú que sortiria del no-res faria sonar les nostres cançons favorites, com en un musical carrincló.
Convençuts estàvem, i ningú ens hauria fet baixar del burro, que la vida era una muntanya russa i no importava gaire que fossis a dalt o a baix, sempre que el vehicle es desplacés a velocitats de vertigen i anés a algun lloc, encara que fos donant voltes sobre un circuit tancat.
Ara les muntanyes russes ens maregen i preferim anar tot xino-xano, sobretot perquè així toquem de peus a terra. Precisament perquè sota els peus no hi ha catifes sinó rocs que malmenen les sabates i, segons com, fan empassegar dues o més vegades, tot i que de tant en tant trobem clapes d’herba i això ens fa mirar enlaire sospitant la cagarada d’algun ocellot. Pesem que alguna cosa en deu quedar, del talent, vist que ens hi guanyem la vida, hi aboquem la nostra creativitat i ens el regalem l’un a l’altre. Ara sabem obrir una ampolla de vi a temps i xerrar amb calma i buscar amb les mans i veure-hi a les fosques. I per tot això, suposem, ens agrada treure’ns la roba sense presses mentre sona la música i fer dels nostres cossos uns aliats i dels nostres silencis, declaracions de pau. 
Però tot això és ara i aquí. I no sabem si demà els camins seran transitables i ens acompanyarà la serenor o la inquietud. Sabem, això sí, que voldríem fer-los plegats i caminar, caminar i caminar fins a la vora del precipici i llavors, només llavors, saltar-lo junts perquè ningú ens robi el darrer moment de plenitud i complicitat.

Diari de Girona, 4 de desembre de 2011

25 de novembre de 2011

La crida del mar

Joan Vinyoli visita Begur per primer cop l’estiu de 1954. Té quaranta anys i una obra encara escassa al darrere, poc reconeixement públic i una feina que, sovint, li provoca frustració. Davant la seva experiència vital, discreta, gairebé grisa, Vinyoli hi confronta una potència creativa desbordant, una resposta lírica que el submergeix i ens arrossega cap als abismes de l’ésser humà. Quan el poeta veu la mar, la seva llum, la infinitud que traspua, se sent interpel·lat, sacsejat: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda”. Després d’aquesta visió, després d’aquesta trobada, ni la persona ni el poeta (que en Vinyoli eren indestriables), ni la seva obra seran mai més igual: “(...) ha estat una revelació”.
La mar i tot el que l’envolta i suggereix esdevé des de llavors un referent metafòric en la poesia de Vinyoli. Begur, doncs, es converteix en un refugi, en un espai de ressons còsmics i naturalesa indòmita que transforma els seus versos. Així podrà afirmar: “(...) el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
Joan Vinyoli i la seva dona, Teresa Sastre, a la platja d'Aiguablava.
Foto: Arxiu Vinyoli
Vinyoli frisa perquè arribin les vacances i, amb la família i un grup d’amics, marxar cap a Begur. Els primers anys lloguen una casa d’estil indià, can Pallí, espaiosa, rudimentària i elegant, que quedarà per sempre inscrita en l’imaginari simbòlic del poeta. A partir del 1958 s’estaran a la casa que el matrimoni Guarro-Picart tenia al carrer Campuig i que, dividida en tres vivendes, llogava als amics. Els darrers anys s’allotjaran al malauradament desaparegut hotel Begur. Vinyoli matineja i contempla la sortida del sol des del cim del castell, ullprès per tanta bellesa. Reunits tota la colla a la plaça de la Vila, baixen després a Sa Riera o Aiguablava, algun cop també a Aiguafreda i Sa Tuna i, mentre la resta es banya o pren el sol, Vinyoli escriu, escriu, escriu. A les tardes, feta l’obligada migdiada canicular, el poeta passeja i sol arribar-se a l’ermita de sant Ramon per observar la posta de sol i recloure’s un cop més en la magnificència del paisatge i en les seves reflexions. Tot això, amanit amb ballades de sardanes, amb cremats, amb lectures i converses als bars i cafès, amb excursions a l’Empordanet, a Cadaqués, a Empúries.
Algunes de les persones que acompanyaran Joan Vinyoli en algun moment  d’aquests vint-i-quatre anys feliços i esplendorosos a Begur, seran l’escriptor i editor Josep Pedreira, el filòsof Francesc Gomà o el poeta i mestre Carles Riba. I sempre, sempre, una carpeta de gomes curulla de quartilles i postals.
Avui tothom es pot passejar per Begur i refer les passes de Vinyoli, que és com refer els seus versos i refer la seva existència.

La Vanguardia, 25 de novembre de 2011

22 de novembre de 2011

Aparicions espectrals

Un dia una escriptora em va dir que ella no estava mai pendent de les crítiques –cosa que puc arribar a entendre– ni molt menys dels llibres que venia –cosa que em costa més d’entendre. Llavors vaig descobrir que aquesta escriptora, que anava de progre i enrotllada, efectivament no s’havia de preocupar dels llibres que venia perquè la seva família tenia calés per parar un tren (perdoneu però sempre m’ha agradat molt aquesta expressió). I el fet que fos de casa bona explicava, a més, moltes altres circumstàncies que, només amb la seva literatura, no em resultaven explicables.
La setmana passada, mentre ens dirigíem a un dinar de periodistes i escriptors, una amiga escriptora (i editora) i jo xerràvem de literatura mentre la pluja queia tossuda sobre les carrers de Girona i posava a prova la meva pèssima conducció i orientació. En un moment de la conversa va sortir l’escriptora enrotllada i progre (o progre i enrotllada?) i, potser accionats per un comú calfred, ens vam saltar el desviament cap al restaurant. Quan per fi, després de diverses voltes i provatures, vam veure el rètol del restaurant vam passar de llarg de l’accés al seu aparcament, això sí, just en el moment que el nom de la nostra escriptora tornava a sorgir en la conversa. La meva amiga i jo ens vam mirar entre sorpresos i enutjats i, de sobte, vam esclatar a riure. Vam decidir que, de moment, no parlaríem més d’aquella escriptora sobrevalorada.
Un cop a l’entrada del restaurant, i després de les salutacions i els ineludibles comentaris sobre el temps, vam enfilar cap a l’interior seguint els que semblaven conèixer millor el terreny. Tot va ser, però, pronunciar el nom de l’escriptora sobrevalorada que els que ens precedien van desparèixer com si se’ls hagués empassat la terra. No vèiem cap porta per la qual se’ns haguessin pogut escolar, però ells eren asseguts al menjador i nosaltres en un cul-de-sac. De nou ens vam mirar desconcertats i divertits, talment víctimes d’una conxorxa.
Vam seure, vam dinar, vam fer-la petar. Durant les postres, algú al nostre voltant va pronunciar el nom impronunciable i la meva amiga i jo ens vam tornar a buscar la mirada, ara esperant que el sostre ens caigués a sobre o se’ns indigestessin les croquetes. Però res no va succeir. No va succeir res fins que no vam ser nosaltres qui vam pronunciar el nom impronunciable. Aleshores, se’n va anar la llum i vam somriure en la foscor. “Ostres, la cosa em comença a inquietar”, va dir la meva amiga. “No pateixis”, vaig dir jo, “Això l’únic que prova és que existeixen els fantasmes”.

Diari de Girona, 20 de novembre de 2011

7 de novembre de 2011

El Barça, en català?

Seguir un partit de Champions del Barça per TVE és un esport de risc. Per defecte, quan engegues la tele, apareix la veu de Sergio Sauca, un senyor que et recorda cada vint segons que el Barça és un equip espanyol i que, és clar, Televisión Española fa costat als equips espanyols. No saps si t’ho recorda a tu o és un recurs per convence’s a si mateix, atesos els patètics esforços d’aquest periodista per tal de fer veure que li agrada un equip que, ras i curt, detesta. Amb un Barça-Viktoria Plzen encara es pot dissimular prou bé, però quan el contrincant és el Real Madrid la cosa ja se li escapa de les mans, com va succeir amb les semifinals de Champions de l’any passat. En aquella ocasió a Sauca i al seu company Rubén León els va sortir tant la vena patriòtica i partidista, que van deixar anar unes perles que només quedaven compensades per veure com patien en imaginar-se el Barça a la final de Wembley.
Quan ja fa prou estona que sents la batalla entre Sauca i les seves contradiccions (el Barça és espanyol però en el fons no ho és perquè són separatistes, però sí, però no: alguna cosa així deu rumiar l’home), TVE t’informa que “Aquest partit es pot escoltar en català. Només cal que sintonitzi l’opció al seu televisor”. I tu vas i t’ho creus. Agafes el comandament i busques l’opció, prems diverses vegades i no acabes de trobar-ho. Sents el castellà de Sauca i una altra llengua que sí, sembla romànica, però no, no sembla català, tot i que el recorda vagament. I resulta que aquella llengua que TVE anomena català és l’idioma propi dels comentaristes Moisès Rodríguez i Pepito Ramos, és a dir, un festival de castellanismes (poderío, cadete...) i punyalades a la llengua que et tempten a tornar al fervor patriòtic de Sauca. Rodríguez i Ramos desconeixen bona part dels fonemes catalans, els pronoms febles en tota la seva àmplia varietat i la conjugació de la majoria de verbs. Sistemàticament fan servir les construccions “tenir que”, “donar-se compte” i “s’ha marxat”. Ja no parlo de subtileses com ara les diferències entre els verbs ser i estar o el gènere d’alguns substantius.
Entretant, el Barça ja ha esbandit el partit amb quatre gols i la classificació per a la següent fase. Sauca recorda, per si algú massa eufòric ho havia oblidat, que ha jugat un equip espanyol i, sobretot, que demà juga un altre equip espanyol, el Real Madrid. Rodríguez i Ramos continuen parlant una llengua romànica inclassificable. I per molt que busqui al comandament, no hi ha més opcions que aquestes. Així és aquest país.

Diari de Girona, 6 de novembre de 2011

24 d’octubre de 2011

Els intocables

Sobre una cala rocosa i amagada, planava una casa de formes atrevides i jardí exuberant. L’havia dissenyada un arquitecte de renom, tan exclusiu que les rajoles de la piscina flotant van venir (i encara hi ha testimonis disposats a certificar-ho) amb avió des d’algun racó de món forçosament exòtic. Potser per això, la casa va merèixer l’atenció de les revistes d’arquitectura, d’interiors, d’exteriors, de jardineria i del cor (em sembla que també de cuina, tot i que no sé per què). Va sortir en un anunci d’una beguda embafadora i en una pel·lícula de gàngsters penedits. S’hi organitzaven –diuen– festes sonades i sopars que aplegaven persones el dit de les quals movia fils invisibles. Potser també per això, els amos de la casa es van apropiar d’un tram del camí de ronda i et feien anar a voltar carretera amunt o jugar-te la vida tot arrapant-te a les arrels dels pins.
De petits, ens arribàvem sovint a la casa i, arriscant el nostre cos i ànima, grimpàvem pels penya-segats per sotjar les delícies i secrets que, ben segur, ocultava. Tot just entrevèiem un tros de blau o de verd, un moviment fugisser entre la frondositat dels xiprers, quan se’ns apropava un senyor amb camisa blanca i pell bruna que semblava extret de les aventures d’en Tintín. “Fuera! Llamar policía”, repetia amb grans escarafalls mentre nosaltres ja lliscàvem per la roca com sargantanes afamades.
Anys més tard, la casa de formes atrevides i jardí exuberant va aparèixer als diaris i a la tele perquè un polític molt important que s’havia canviat de camisa hi passaria l’estiu convidat. Aleshores ja érem adolescents i ens trobàvem a la cala per fer tot allò que reclamaven les hormones i prohibien els adults. Un dissabte, quan els entrepans, les cerveses i el radiocasset prometien la felicitat i provàvem d’impressionar les noies saltant des de llocs impossibles, la policia es va presentar a la cala avisada pels amos de la casa. Xops, sense temps per vestir-nos, carregant-ho tot a corre-cuita, ens van fer marxar a crits, amb l’excusa de la seguretat del polític que s’havia canviat de camisa. Mentre desfilàvem com xais humiliats, reprimíem insults i llàgrimes (tot un primer pas cap a l’adultesa).
Avui he tornat a passar per la cala. El camí de ronda ha recuperat el seu tram robat. La casa s’exhibeix amb la mateixa arrogància sobre el mar. Tot m’ha semblat, però, més reduït, més dòcil. M’he assegut en un racó assolellat a fullejar el diari: la policia, això sí, continua defensant els interessos dels de sempre.

Diari de Girona, 23 d'octubre de 2011

10 d’octubre de 2011

Salut lingüística

Boi Ruiz, conseller de Salut, el de les retallades injustes i vergonyoses, va afegir una nova fita al seu magnífic currículum. Dimecres passat, quan Jordi Cañas, diputat de Ciutadans, li va formular una pregunta en castellà al Parlament, el conseller va respondre-li també en castellà. Poc després, el conseller de Salut va demanar disculpes per haver fet servir aquest idioma. Des d’avui, Boi Ruiz, integrant del govern dels millors, pot penjar-se una nova medalla, ja que ha estat pioner no només a degradar la sanitat pública catalana, sinó també a utilitzar el castellà al Parlament de Catalunya en qualitat de conseller.
Algú pot pensar que és una simple anècdota, una notícia sense més importància i que el fet que el conseller demanés perdó instants després l’eximeix de qualsevol responsabilitat o treu qualsevol transcendència al seu acte. No. El fet és profundament revelador, perquè respon a una reacció espontània, automàtica i que, per tant, el conseller deu tenir molt interioritzada: quan algú se m’adreça en castellà, jo li responc en castellà (“per respecte”, com diuen alguns). És una mostra més, per si algú en tenia cap dubte, del doble joc convergent, de l’ambigüitat on viuen instal·lats des de sempre, de les contradiccions que de tant en tant, quan el subconscient els traeix, afloren sense remei.
Per aquelles casualitats de la vida, el xou del conseller ha coincidit amb la meva lectura de El nacionalismo lingüístico: Una ideología destructiva de Juan Carlos Moreno, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Moreno, nascut a Madrid el 1956, ha publicat nombrosos estudis sobre les llengües i ha estat membre del Comitè Científic del Informe sobre les Llengües del Món dut a terme per la Unesco. Aquest eminent lingüista ha destapat i denunciat el nacionalisme lingüístic espanyol, excloent i radical, que vol imposar-se amb el pretext de ser la llengua comuna i avalada per la Constitució. Ha alertat també sobre els perills del bilingüisme substitutiu, com en el cas de Catalunya, on el castellà (sempre amb els pretextos ja exposats) està substituint l’idioma autòcton. Ha defensat amb fermesa i sense embuts l’ús del català i de qualsevol llengua en el seu àmbit lingüístic, on ha de ser predominant, així com el dret a l’autodeterminació de les nacions de l’Estat espanyol.
Juan Carlos Moreno ha arribat a dir: “Els reprotxo als catalans que no hagin sigut més intransigents en l’ús de la seva llengua. L’haurien de parlar a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes”. Lo ha oído, conseller?

Juan Carlos Moreno, catedràtic de Lingüística General

Diari de Girona, 9 d'octubre de 2011

26 de setembre de 2011

Paral·lelisme

Escriure un llibre és un acte creatiu i, doncs, d’amor (pot sonar cursi, fins i tot il·luminat, però és cert). Cada línia que escrius t’enfronta a tu mateix, a les teves idees, principis i conviccions. De fet, és quan ho escrius que t’adones fins a quin punt tots els teus pensaments i opinions són vàlids, sòlids i defensables. Escrius precisament per saber què vols escriure, per entendre el món i, de passada, per entendre’t una mica més a tu mateix. Sovint, però, el camí és d’una aridesa insuportable, frustrant, i sembla que no avancis el més mínim. T’envaeix la sensació que cada línia que escrius es perd irremeiablement en el no res, com un pluja estèril. Fins que un bon dia resulta que sí, que allò rutlla, respira, viu, perquè has sabut crear, després de titànics esforços, un món autoreferent, un univers que funciona segons les seves lleis internes, amb els seus personatges, espais i situacions, amb infinitat de misteriosos detalls que fan que una novel·la se sostingui. Llavors, polides les “últimes” arestes, ja pots mirar-te el llibre com un objecte aliè, que no et pertany perquè ara pertany als lectors. Un objecte que reposa a les lleixes i que, de tant en tant i de retop, miraràs amb mal dissimulat orgull.
Tenir un fill és un acte creatiu i, doncs, d’amor (pot sonar cursi, fins i tot il·luminat, però és cert). Cada comportament que li ensenyes, cada valor que li inculques, cada impressió que li transmets, t’enfronten a tu mateix, a les teves idees i conviccions. De fet, és quan l’eduques que t’adones fins a quin punt tots els teus principis són vàlids, sòlids i defensables. Mentre l’eduques, t’eduques també a tu mateix, perquè mentre busques els seus camins vas trobant també els teus i això t’ajuda a matisar, repensar i aprofundir el teu –fins aleshores– confortable univers. Sovint, però, el camí és d’una aridesa insuportable, frustrant i sembla que no avancis el més mínim. T’envaeix la sensació que cada gest, cada paraula i cada silenci es perden irremeiablement en el no-res. Però un bon dia, quan menys t’ho esperes, i gràcies a un detall quasi insignificant, descobreixes que tot allò ha fructificat. Ha anat calant a la ment i a l’ànima del teu fill com si fos una pluja finíssima, d’aquelles que ni perceps però que t’acaben xopant. Llavors, polides les “últimes” arestes, ja pots mirar-te’l com una persona independent, que no et pertany perquè ningú pertany a ningú. Una persona que, per molt que passin els anys, no deixaràs de mirar amb tot l’orgull que ets capaç de sentir.

Diari de Girona, 25 de setembre de 2011

11 de setembre de 2011

Contra el desordre

Des de la nit dels temps, circula un mite segons el qual el desordre té glamur, és cosa de bohemis, de ments anàrquiques i creatives, de gent plena de sensibilitat i inquietuds. No seré pas jo qui ho posi en dubte, entre d’altres coses perquè les generalitzacions ja es posen en evidència per si mateixes. El que sí que no m’empasso, ni tip de vi, són els arguments que els desordenats esgrimeixen per justificar el seu desordre.
Una de les frases tòpic-estereotip-clixé que utilitzen em posa especialment nerviós: “Aquest és el meu ordre”, afirmen, orgullosos i desafiants, dia sí dia també quan se’ls retreu el caos. El desordre és un ordre? Des de quan? Aleshores perquè tenim dues paraules antagòniques? Això és com si un porc llardós que viu enmig de la immundícia ens digués: “Aqueta és la meva netedat”. La brutícia és brutícia, per molt que la vulguem disfressar. I el desordre és desordre, per molt que ho vulguin negar amb eufemismes i jocs de paraules.
L’altre argument, estretament relacionat amb el primer, que exposen els desordenats és: “Jo ja sé on tinc les coses”. Mentida. No ho saben (I el que és pitjor, fan que els altres no ho sàpiguen). Les perden constantment, enterrades sota deixalles; les obliden, les ignoren, les malmenen. I quan les troben, és per pura casualitat.
Racionalment parlant, el desordre no té cap avantatge. El desordre no és pràctic, no és funcional, no és estètic, no és saludable, no és desitjable. No s’ensenya a les escoles ni es procura inculcar als fills. Ser desordenat, per tant, és un hàbit nefast que no només afecta qui ho és, sinó també tota la pobra gent que l’envolta. El desordenat és, vulgui o no admetre-ho, un usurpador de l’espai i el temps aliè i un constant obstacle per a la convivència. És clar que el desordenat pot insistir a justificar-se amb tota la inversemblança que li permeti la seva imaginació, però en el fons sap que és un autoengany, una manera de dissimular la seva mancança, la seva incapacitat de ser ordenat.
Els grecs, que eren gent molt sensata, ja parlaven del caos i del cosmos, és a dir de l’ordre i el desordre. Passar del caos al cosmos significava precisament entrar en una dimensió de racionalitat, d’harmonia, de sentit.
Per tal d’entendre la diferència entre el caos i els cosmos, els podria suggerir als desordenats que busquessin a qualsevol biblioteca una llibre de, posem per cas, Plató. Però ja se sap que en aquests llocs tenen la mania d’ordenar els exemplars per ordre alfabètic i això fa de molt mal trobar les coses.

Diari de Girona, 11 de setembre de 2011

28 d’agost de 2011

Intimitats públiques

Per als que som reservats, introvertits i escrupolosament gelosos de la nostra intimitat, l’equilibri entre la vida pública i la privada resulta de vegades problemàtic. Els lectors confonen sovint el que expliques en els teus llibres i en alguns articles amb el que vius de portes endins, en la privacitat de la teva ment, la teva llar, la teva família i els teus –pocs– amics. Ras i curt: confonen la teva vida amb la ficció de la teva vida.          
És cert que nosaltres mateixos contribuïm a aquesta confusió perquè tots els llibres són, d’alguna manera o altra, “autobiogràfics” (les cometes pretenen atorgar a la paraula un munt de matisos que requeririen un altre llibre per ser exposats). Fet i fet, no expliques res que no t’hagi passat, encara que sigui per la ment, que no hagis viscut, encara que sigui a través d’un altre, que no hagis sentit, encara que sigui motivat per les lectures o la música o l’art. Tot el que narres, descrius, argumentes o critiques neix de tu i, per tant, et pertany tan íntimament com qualsevol sentiment que mai has expressat a ningú. Ben mirat, es podria pensar que és un exercici impúdic, exhibicionista i fins i tot amb un punt de vanitat, propi de l’egocentrisme dels escriptors (si més no d’alguns).
Rosa Regàs em deia un dia que “tot el que he volgut explicar de la meva vida ja ho he fet en els meus llibres, però tot i així sempre m’insisteixen perquè escrigui unes memòries”. Les paraules de Regàs expliquen a la perfecció el que vull dir. Rere els nostres escrits sempre hi som nosaltres, és clar, però d’una manera metafòrica i xifrada, com una mena de discurs oníric que ha de ser interpretat per desentrellar-ne el sentit ocult. Tanmateix, aquesta amalgama és tan subtil i paradoxal que fins i tot si expliquéssim la nostra vida en unes memòries o en una biografia, estaríem reinventant el nostre passat i, doncs, creant un personatge que coincidiria aproximadament amb el que som, vam ser o hauríem volgut ser. Al cap i a la fi, la literatura se sustenta bàsicament en la memòria i la invenció, i la primera és tan fràgil i influenciable que cada vegada es va apropant més a la segona.
Tot plegat sembla una contradicció i potser ho és. Però no importa gaire perquè ficció i realitat es barregen constantment. I no importa sobretot perquè, en el fons, no recordem el que hem viscut i el que ens ha passat, sinó les paraules amb què expliquem el que hem viscut i el que ens ha passat, és a dir, la literatura dels fets.

Diari de Girona, 28 d'agost de 2011

15 d’agost de 2011

Radiografia de l'articulista


Com en qualsevol altre àmbit professional, alguns articulistes viuen de glòries passades o popularitats presents i sospito que la gent els llegeix més per ser qui són que no pas pel que escriuen. Deuen ser els mateixos lectors que compren llibres perquè són best sellers, perquè han guanyat un premi o perquè els ha escrit un famós. Als esmentats articulistes els delata certa apatia en els temes i certa desídia en la manera d’exposar-los, segurament perquè saben que tenen un públic fidel i entregat i tampoc cal que s’hi escarrassin gaire. També és cert que d’altres articulistes s’han guanyat el prestigi a pols i el defensen i el demostren dia a dia amb una fermesa i independència admirables.
            Alguns han fet de l’article el refugi de les seves frustracions i obsessions personals, de les seves dèries i futileses quotidianes, sense saber transcendir mai l’anècdota i elevar-la a categoria, sense ser capaços de donar una dimensió universal al seu cas particular. Poden tenir més o menys gràcia, més o menys encert, però sempre se’ls acaba veient el llautó a les primeres línies, previsibles i reiteratius.
            També n’hi ha de provocadors, d’incendiaris, d’escandalosos. Alguns, la majoria, opten per enlluernadors focs d’artifici, per l’efervescència sensacionalista que dura uns segons i, en un no res, deixa al descobert tota la fatuïtat i buidor. Alguns, ben pocs, ho fan amb mestria i se serveixen de la provocació, amanida d’ironia o sarcasme, per fer-nos reflexionar, per obrir-nos els ulls i sacsejar les nostres conviccions i prejudicis.
            En canvi, altres articulistes opten per la contenció, per la mesura i la sobrietat. Però, com tot, és un recurs que cal saber usar i dosificar, perquè sovint pot acabar derivant en un discurs políticament correcte, però insuls, mancat de compromís i saturat d’ambigüitats. Els que ho dominen, però, sempre ens transmeten certa confiança, una solidesa que emana del seu equilibri i ponderació.
            Com tot el que escrivim, els articles diuen molt de nosaltres. Ens revelen les idees i les inquietuds, les pors i els desitjos, les mancances i les virtuts. De vegades fins i tot són premonitoris o simptomàtics, metàfora d’allò que resta ocult. Molt de tant en tant, sense saber com ni per què, surt un article rodó: ben travat, ben ideat, amb les dosis justes d’uns ingredients que no coneixem ben bé, però que intuïm. Llavors ens vénen el cap els nostres referents, els nostres mestres, i se’ns acut un altre article per donar-los les gràcies.

Diari de Girona, 14 d'agost de 2011

1 d’agost de 2011

Ha caigut un altre mite

          Ara resulta que vaig –vam– perdre un munt d’hores de la nostra infantesa, víctimes i esclaus d’un mite sense fonament. La felicitat era a dues hores, resplendent i humida, temptadora com tot allò prohibit. Dues maleïdes hores que amb el temps, ves per on!, es van convertir en una hora i mitja (“els metges diuen que ja n’hi ha prou”, es comentava per argumentar la rebaixa). Vam torturar els nostres pares, avis i adults més propers demanant-nos l’hora cada trenta segons. Vam enginyar-nos mil passatemps absurds i absorts per enganyar el temps (uf, com grinyola aquesta frase): comptar rajoles, torturar insectes, apedregar ocells, llegir tebeos... Ho vam sacrificar tot per un fals ídol, per una veritat científica que ha resultat ser tan fal·laç com les promeses electorals. I tot aquest preàmbul perquè em resisteixo a acceptar, a assimilar, a pair, a tan sols pronunciar i escriure això: “El tall de digestió no existeix”. Ho diuen els metges i els científics. Ho reprodueixen els diaris. Deu ser veritat, doncs. “Tots els especialistes coincideixen a negar l'existència del tall de digestió, que, encara que tothom n'ha sentit parlar, no apareix en cap llibre de medicina, ni està reconegut per cap organització mèdica.”
            Molt bé, vam haver d’admetre que no existien els Reis, ni els follets, ni les princeses i prínceps blaus. Vam adonar-nos que els joguets que ens regalaven s’assemblaven poc o gens als que anunciava la tele (i això esdevindria metàfora de moltes altres coses). Més endavant vam descobrir que no existien les feines perfectes ni les persones ideals ni les carreres meteòriques. Un bon dia vam saber que allò que havíem menjat durant tota la vida i amb tota naturalitat, ara se’n deia “dieta mediterrània”. Vam adonar-nos, no sé si amb alegria, estupefacció o tristesa, que passat l’any 2.000 els ordinadors seguien funcionant, el món no havia petat víctima del caos, i el cotxes continuaven sense solcar els aires. Vam saber què era un notari i com es demanava una hipoteca. Vam aprendre a aparcar un cotxe familiar i a administrar el miraculós Dalsy. Vam ser conscients que no només es feien grans els altres i que els nostres pares s’assemblaven cada cop més als nostres avis. I etcètera, etcètera.
Ara ens treuen una de les últimes veritats absolutes que podíem transmetre als nostres fills: “No et pots banyar fins haver fet la digestió”. I resulta que la digestió era una altra cosa: anar descobrint i paint que el món va per una banda i les nostres idees, prejudicis i desitjos per una altra.

Diari de Girona, 31 de juliol de 2011

18 de juliol de 2011

La veurem

        Ara fa un any, arran de la manifestació del 10 de juliol, vaig publicar un article en aquest mateix diari titulat “La normalitat de l’independentisme”. En efecte, l’independentisme s’havia estès com una taca d’oli i havia impregnat tots els replecs de la societat catalana. Ser independentista ja no significava pertànyer a una mena de reducte d’exaltats i radicals. De fet, ser independentista semblava l’opció més assenyada i raonable, “l’evidència” de què parla Xavier Rubert de Ventós. “Sóc independentista: sóc normal”, vaig dir-me, amb un somriure satisfet.
Enmig de la gentada heterogènia i entusiasta que omplia els carrers de Barcelona, suat però moderadament feliç, vaig pensar que algun dia la meva filla viuria en un país sobirà i, per tant, lliure. Amb totes les ombres, defectes i imperfeccions que vulgueu, però lliure. Vaig pensar que jo em manifestava perquè ella ja no hagués de fer-ho. Llavors, ja ho sabeu, tot aquell moviment impulsat per la societat civil i admirablement canalitzat per Òmnium Cultural va semblar que es desinflava, que tornàvem a les inèrcies i a les pors i vacil·lacions de costum. Va semblar que tot es perdia sense remei i que la independència tornava a quedar lluny, tan lluny que la nostra generació ja no la veuria.
Però alguna cosa havia canviat, alguna dinàmica s’havia trencat, alguns vicis perversos semblaven superats. Malgrat els polítics i la seva política, malgrat els egos i el joc d’ambigüitats i les contradiccions de sempre, la consciència independentista estava consolidada i anava creixent dia a dia. Potser l’embranzida s’havia alentit, potser la consciència restava endormiscada o la força bategava latent, però hi eren. Així ho palesaven les consultes sobiranistes i les enquestes publicades aquests dies.
Estic convençut que els qui gaudim d’una veu pública –escriptors, artistes, intel·lectuals–, tenim el deure moral de despertar i atiar aquesta consciència, de mantenir viva la força i de tornar a agafar embranzida, senzillament perquè ho considerem just. De què serveixen els nostres valors si no els manifestem, si no els posem en pràctica, si no els divulguem? Per això sempre he defensat el compromís dels intel·lectuals, la coherència i el rigor entre el pensament i l’acció; la valentia o la gosadia, si cal. I em sembla que ara, precisament ara, cal ser compromesos, valents i agosarats. Cal ser actius en la mesura de les nostres possibilitats. Sóc poc donat a les eufòries i als optimismes ingenus, però em sembla que la veurem. La independència, vull dir. 

Diari de Girona, 17 de juliol de 2011

15 de juliol de 2011

El tresor de les Gavarres

    Conten les llegendes que les Gavarres estan plenes de tresors, d’or amagat arreu, sota formes i pretextos diversos i, de vegades, insòlits. De fet, encara hi ha qui el busca, l’or; malgrat que les indicacions són tan precises com esotèriques: "Puig del Migdia,/ serra Mitjana:/ allà on el primer raig de sol tocarà,/ cossi d'or s’hi trobarà". Tot plegat, com passa a la vida i a la literatura, no deu ser altra cosa que una bella metàfora. Perquè les Gavarres, és clar, sí que amaguen multitud de tresors: la seva fauna i flora, la seva gent i la seva parla i, sobretot, les seves històries i llegendes, últimes reminiscències d’un món que s’esvaneix.
    Urgia doncs un apassionat coneixedor d’aquest massís, a cavall entre el Baix Empordà i el Gironès, que fos prou agosarat per endinsar-se en els seus secrets i treure’n l’entrellat. Agosarat i tossut, caldria afegir, perquè el El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres només és possible com a resultat d’una obsessió, d’una tasca ingent que va començar en equip i que ha portat Cortadellas a entrevistar durant anys més de cent persones i aplegar gran part d’informació inèdita per evitar que l’oblit la rosegués com un corc. El resultat és un llibre de referència, una joia antopològica i literària, un testimoni del folklore que recorre tots els pobles de les Gavarres, tant els que encara perduren com els que han desaparegut, des de l’olor de mar fins als cims més recòndits. A través de les setanta-tres llegendes, que Cortadellas ha versionat amb agilitat i un deliciós punt d’ironia, i de l’apèndix “També s’explica que...”, l’obra ofereix un seguit d’hipòtesis històriques, més o menys plausibles, i d’imaginatives explicacions sobre la toponímia, els costums i les tradicions. Històries populars que juguen a fet i amagar, entre la realitat i la ficció, entre el silenci murri i el relat fatxenda: “Molta gent ho creu i no ho diu; molta gent ho sap i no ho conta”. Això sense oblidar les cançons, les dites i les anècdotes, així com la recuperació d’un lèxic tan ric com revelador (d’ençà que va morir la meva besàvia, mai més havia tornat a sentir la paraula “mumaraca”, és a dir, espantaocells).
    El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres, magníficament editat per Sidillà Edicions, s’arrodoneix amb les il·lustracions d’Albert Llenas. Com un fil, gairebé com una teranyina, tènue però ferma alhora, les llegendes uneixen el nostre passat amb el nostre present, el cohesionen i li atorguen sentit perquè, com afirma el llibre: “ Allò que fem i que diguem i que recordem avui, amb sort, d’aquí a uns anys serà també llegenda”. 

La Vanguardia, 15 de juliol de 2011

4 de juliol de 2011

Ser i estar

Ana María Matute diu que escriure no és només una professió i una vocació, sinó que és també una forma de ser i d’estar. Jo afegiria que s’és escriptor malgrat tot i tothom, a pesar d’un mateix, fins i tot; però no sempre professió i vocació coincideixen. No sempre el ser i l’estar són reconciliables.
La història de la literatura està farcida de petites o grans esquizofrènies, de desdoblaments més o menys volguts i suportats, de dobles vides que recorden alguns personatges de Txèkhov. Heus aquí l’exemple extrem de Gil de Biedma: respectable i encorbatat executiu d’una multinacional de dia i poeta torturat, colpidor i punyent de nit. Pensem també en Joan Vinyoli, assalariat de l’editorial Labor en la qual se sentia poc valorat i poc realitzat, i frisava perquè arribessin les vacances i marxar a cap Begur per concebre versos vora la mar. I quants escriptors no s’han dedicat a feines ben allunyades de la ploma? Salvat-Papasseit, per exemple, va treballar de vigilant nocturn la Moll de la Fusta de Barcelona i en un taller d’escultura religiosa. Narcís Oller va exercir gairebé tota la seva vida de procurador de tribunals. Entre d’altres feines, Vicent Andrés Estellés va treballar de forner, d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança. Miquel Llor féu d’oficinista; Pere Calders, d’il·lustrador; J.V. Foix, de pastisser. I entre la multitud d’ocupacions que desenvolupà Manuel de Pedrolo, en destaca una: investigador privat (com es deu assemblar aquesta feina a l’escriptura!).
Un dia una senyora em va preguntar a què em dedicava. Li vaig respondre que era escriptor. Ella va esbatanar els ulls i, després d’uns segons de vacil·lació, va replicar-me: “No, vull dir de què treballes”. Hi ha gent que pensa que guanyar-se la vida escrivint és gairebé una insolència o, si més no, una excentricitat. Hi ha gent que pensa que escriure no pot ser una professió, sinó un passatemps més o menys frívol. Pel que a mi respecta, tinc clar què sóc i tinc clar que no podria ser altra cosa. Això no obstant, no sé si em seria possible o tan sols desitjable guanyar-me la vida només escrivint. De nou em remeto a Txèkhov per explicar aquesta dicotomia que experimenten molts escriptors: “La medicina és la meva legítima esposa i la literatura, la meva amant”.
            Parlant en una ocasió amb el poeta, traductor i editor Joaquim Horta (que em va introduir a Vinyoli i Maiakovski), em va donar el següent consell: “Escriu. No deixis mai d’escriure. Però assegura’t la jubilació”.

Diari de Girona, 3 de juliol de 2011 

23 de juny de 2011

La nit de la fantasia

El mes de juny és un dels períodes més fèrtils de l’any pel que fa a l’imaginari popular. És un mes carregat de llegendes, de creences, dites, refranys i supersticions. L’arribada del solstici d’estiu ha incitat sempre la imaginació, la celebració de rituals pagans i el naixement de tota mena de simbolismes i misteris.
Tota aquest cabal màgic es concentra de manera especial en la Nit de Sant Joan, també anomenada popularment Nit del Foc, Nit de les Bruixes o Nit del Ros. Nit dominada, doncs, per les flames, les danses, la disbauxa i poblada de criatures fantàstiques que s’apropen i, per uns moments, conviuen amb els humans: follets, cucales, bruixes i bruixots, nyitos, gambutzins, sirenes i monstres diversos, fades i feres...
Per això la Nit de Sant Joan ha generat tanta literatura, tant popular i de transmissió oral, amb contes, llegendes i rondalles; com literatura escrita que al seu torn s’ha basat en aquestes històries populars.
Una d’aquestes llegendes populars afirma que la Nit de Sant Joan és l’única nit de l’any en què és possible veure les sirenes (si un s’està quiet, en silenci i ben amagat, això sí), ja que les escates de la seva cua llueixen atiades per la resplendor de les fogueres. Passada la mitjanit, explica la llegenda, les sirenes s’acostaven sigil·losament fins a les cales de Begur perquè havien estat castigades a comptar els grans de sorra de les platges. Aquest era el feixuc càstig, diuen, per haver posat en perill la vida dels mariners, pescadors i corallers amb els seus esbojarrats jocs sota les aigües, que provocaven temibles llevantades i perilloses onades, que feien bolcar i sotsobrar embarcacions i arrasar platges, que cobrien el mar d’una espuma blanca i els pobles costaners de pena i dolor.
Malgrat el càstig, les sirenes no renunciaven ami al seu tarannà juganer i es passejaven per la riba de la platja fent saltirons, presumides i reptadores, ballant suggeridores danses i tot guarnides amb vels rogencs com el corall. De lluny, amagats i muts en qualsevol racó ombrívol, els vilatans se les miraven embadalits, mig temorosos mig fascinats per tanta bellesa i descaradura. Els fadrins, sobretot, les sotjaven atents a qualsevol gest, a qualsevol descuit que els permetés apropar-se a les sirenes i prendre’ls el vel rogenc com el corall. Qui en posseïa un, diu la llegenda, tenia assegurat l’amor de la seva estima i la felicitat futura.

Guaita, juny 2011

19 de juny de 2011

Begur reivindica Vinyoli

L’estiu de 1954 un poeta barceloní de quaranta anys arriba a un poble recòndit, arrecerat sota un castell, de cases blanques i tramuntanades severes. I contempla el mar, llargament i en silenci. De seguida, queda captivat per una bellesa agresta i colpidora, profunda fins al vertigen, com els seus versos. Literalment, Joan Vinyoli sent la crida del mar: “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,/ cridat per una veu de mar fonda./ Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents/ de més enllà de la riba.”
I aquesta crida, tan reveladora en la seva poètica, s’allarga fins al 1978, quan la salut li comença a minvar. Els anys a Begur, doncs, són anys feliços i intensos, un període de maduresa que complementa la infantesa i joventut viscudes a Santa Coloma de Farners. El mateix Vinyoli reivindica la transcendència de Begur en la seva trajectòria: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.
Ara és Begur qui reivindica Vinyoli. De fet, el va començar a reivindicar el 2009, amb un homenatge amb motiu del 25è aniversari de la seva mort: inauguració d’un mirador que porta el seu nom, taula rodona al voltant de la seva vida i obra, i un recital poètic. Aquest estiu, els amants d’aquest immens poeta podran seguir les seves passes per Begur gràcies a la Ruta Poètica Vinyoli, que es presentarà oficialment el proper 1 de juliol. La ruta recorre les dues cases on va estiuejar el poeta amb la seva família i amics i que van suggerir imatges recurrents en la seva obra. Recorre també els punts de trobada i reunió, on el poeta llegia, escrivia o feia tertúlia amb altres intel·lectuals. I finalment ens duu per aquells indrets més simbòlics, per racons que van inspirar versos i moments de reflexió, com ara el mirador de Sant Ramon, el carrer del Castell o el mateix  Castell de Begur, tot un símbol del poble i del poema Sunt lacrimae rerum .
En una postal enviada a J.V. Foix, Vinyoli escriu: “Més aviat matinejo i faig senyals al primer raig de sol des del castell de Begur”. I en una carta a Francesc Gomà i Eulàlia Presas, diu: “Ahir vespre, un vespre ventós (...) la vista des de Sant Ramon, amb núvols en els termes pròxims i totes les coses netes, retallades, els colors brunyits, cada verd, cada blau, cada groc precisos i un darrer fons, pàl·lid, on fulgia com un diamant l’estel vespertí, era d’aquelles coses que ja no s’obliden.”  
Vinyoli no va oblidar mai Begur. Begur tampoc oblida Vinyoli.

Diari de Girona, 19 de juny de 2011

6 de juny de 2011

Botifarres


Les millors converses i reflexions solen produir-se al voltant d’una taula. Una taula poblada de copes i plats, d’ampolles mig buides o mig plenes, que tot depèn com es miri, d’estovalles sofertes, d’engrunes i algun paperot rebregat. Són dinars que s’allarguen fins a convertir-se en sopars, perquè apleguen amics amb ganes de retrobar-se, de veure’s (ai!, com hem canviat...), de posar-se al dia i d’arreglar el món.
El món, però, d’un temps ençà, sembla prou difícil d’arreglar i els vells amics que es retroben i riuen i mengen i beuen i se’n foten de déu i sa mare proven de mirar-se les coses amb prou distància per no caure en els tòpics i clixés que tant abominen. Han estudiat carreres diferents, es mouen en àmbits professionals diferents i, és clar, tenen visions de la realitat força diferents, però no tant com per no coincidir en una certa perplexitat, en un escepticisme irònic que de vegades es torna lúcid i d’altres esdevé gairebé macabre.
Exerceixen professions liberals que els apassionen i que els permeten certes llibertats i privilegis, però els vells amics són conscients que pertanyen a una classe mitjana que comença a fer aigües pertot arreu. Una classe mitjana filla d’una classe treballadora que va aconseguir uns drets que ara perillen seriosament en nom de la mal entesa austeritat i solidaritat. Són afortunats per haver rebut una cultura que, tanmateix, els revela amb més cruesa i claredat la manipulació a què són sotmesos, els paranys amb què els entabanen i els subterfugis en què se sustenta tot un sistema malalt i cínic.
Es mostren indignats (qui no, excepte els que tenen la paella pel mànec?), però expressen per altres vies la seva indignació: fan articles o conferències o escriuen llibres o es reuneixen al volant d’una taula per trobar respostes o fer-se més preguntes. Llavors un dels vells amics, que és jurista, assegura que la crisi no és econòmica sinó de dret i tothom suspèn les copes en l’aire i se’l mira expectant. Argumenta que, mentre l’economia, la cultura, la tecnologia, etc. s’han internacionalitzat (o si voleu, globalitzat), el dret continua particularitzat en cada país, com un fòssil, incapaç d’evolucionar al mateix ritme i legislar segons les necessitats de cada moment. Això, no cal dir-ho, afavoreix els de sempre: els rics, els que acumulen capital i el poden moure al seu gust, els que utilitzen la llei al seu favor perquè la llei està feta a la seva mida.
Aleshores, algú proposa d’aprofitar el poc caliu que queda per coure-hi unes botifarres. Que tothom interpreti la metàfora com vulgui.

Diari de Girona, 5 de juny de 2011

24 de maig de 2011

Els de sempre


Durant aquestes eleccions municipals, que pel bé de tots conclouen avui, s’ha parlat molt de la pugna per l’Ajuntament de Barcelona, en gran part perquè TV3 continua sent una televisió (pública) tremendament centralista. S’ha parlat de possibles pactes, d’enquestes... i potser no gaire o no prou de la inquietant presència de l’extrema dreta. Recordo ara mateix un article de Quim Monzó i un altre de Jordi Puntí, que anaven dirigits sobretot contra Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, exmilitant de Fuerza Nueva i del Frente Nacional de Blas Piñar, és a dir, un feixista.
Però la cosa, desgraciadament, no acaba amb la demagògica xenofòbia de Plataforma per Catalunya i els seus –còmics si no fossin tan perillosos– vídeos. Partits com el Moviment Social Republicà, cadells de Le Pen, han aconseguit presentar llistes a tres municipis de les comarques gironines: Roses, Salt i Palafrugell.
El que no se li pot negar a l’extrema dreta és la seva capacitat de renéixer sota sigles i màscares diverses per vendre’ns el mateix contingut de sempre. Sembla que no hi són, que han desaparegut o que han esdevingut un reducte anecdòtic, però només cal que olorin la carnassa perquè revifin com els carronyaires. Heus aquí, doncs, el seu oportunisme i la seva força, basats sobretot en la capacitat de manipulació, en el populisme exaltat i en una manca d’escrúpols que els permet qualsevol maniobra. Són hàbils en treure suc dels moments crítics, com els que ara patim, i són especialment hàbils en explotar les febleses de la gent: les pors, les inseguretats i, per damunt de tot, la ignorància. Són eficients, també, en aprofitar els buits de poder, el descrèdit i la pèrdua de confiança en els polítics, així com l’apatia que ha impregnat bona part de la societat. I són rotunds i cínics en assenyalar els culpables de tot plegat: els immigrants. No és casual, doncs, que tant PxC com el MSR es presentin a poblacions amb un alt índex d’immigració. Davant el caos i la incertesa, davant la complexitat de problemes, aquests partits s’exhibeixen com l’única alternativa possible, com els grans salvadors, una mena de messiànics il·luminats (el llenguatge altisonant i deliberadament profètic sempre els delata). A partir d’aquí, ja sabeu fins a on poden arribar.
Dit això, que ningú no ho oblidi tampoc el discurs simplista, radical i xenòfob que durant aquesta campanya electoral està venent sense vergonya el Partit Popular. I emfatitzo que no l’oblidem perquè si l’extrema dreta continua existint és, en gran part, per una manca crònica de memòria. 

Diari de Girona, 22 de maig de 2011



9 de maig de 2011

Manual del perfecte ésser humà

Quan ets menut, tothom al teu voltant t’apressa a créixer. Volen que caminis, que parlis, que deixis els bolquers, que mengis sol, que aprenguis a llegir, a escriure, a dir gràcies, a ser pacient, a no barallar-te... volen que siguis una reencarnació dels déus. Ser petit, es veu, és una nosa, una etapa a superar de seguida que es pugui (malgrat que els nens prematurament adults ens resultin repulsius). Llavors, un cop has crescut, si més no físicament, t’inciten a madurar, és a dir, a evitar tot allò que només pots fer precisament perquè encara no has madurat.
La culminació del procés maduratiu passa per trobar una parella, sense que compti gaire la teva opinió respecte al fet de voler-ne tenir o no (o de voler-ne tenir a qualsevol preu). Si gaudeixes de la immensa i inexplicable sort de trobar algú amb qui de debò vols i pots compartir l’existència –o part d’ella–, et deixaran un petit marge abans que et reclamin formalitzar la situació: t’has de casar, per l’església o pel civil, o com a mínim has de compartir casa, hipoteca i impostos. De seguida, aquesta formalització de la vida en parella comportarà més exigències: laborals, afectives, socials.... Durant una època de la teva vida, en qualsevol moment i ocasió, sentiràs una cantarella que pretén ser insinuant, convincent i graciosa i que, per contra, només et provoca ganes d’escanyar l’emissor: “I què, no hem d’anar per feina?”. En el seu elaborat i subtil argot, “anar per feina” significa tenir fills. A partir d’aquest moment la pressió que s’exercirà sobre tu i la teva parella només serà comparable a la que sentiràs quan la teva dona ovuli. Tindràs un fill. I no perquè t’hi hagin gairebé empès, sinó perquè sempre n’havies volgut tenir, tot i que et pensaves que éreu tu i la teva parella els qui havíeu de decidir quan, com i per què.
“Ja està, s’ha acabat. Ara em deixaran en pau”, pensaràs ingènuament. I no, perquè el tòpic, el clixé i l’estretor mental porten a afirmar que tots (tots, tots, tots) els fills únics creixen consentits i solitaris, com una mena de monstres egocèntrics. Aleshores t’acusaran d’irresponsable i egoista i t’exigiran que obris conforme a una llei no escrita segons la qual s’han de tenir dos fills i, a més, cal que siguin “parelleta” (com arribaràs a odiar aquesta paraula!). Tinguis els fills que tinguis, t’aclapararan amb un munt de consells, ordres i recomanacions. I, sobretot, els exigiran que creixin de pressa i madurin i es casin i engendrin parelletes i etc., etc.

Publicat a Diari de Girona, 8 de maig de 2011

21 d’abril de 2011

El bressol de l'Empordà

     Escollida pels déus reflecteix dos mons diferents, el grec i l’iber, dues civilitzacions que van conviure en el territori que avui coneixem com a Empordà. Roca, historiadora i filòloga, ha decidit mostrar-nos a través de la ficció el contrast i alhora l’harmonia entre dues cultures que deixaran profunda petjada en la nostra història. “La fusió del poble iber i l’emporità, que després heretaran els romans, ens ha aportat gran part del nostre bagatge, des de la construcció de les cases i cisternes, fins a les menges o celebració de festivitats”, explica l’autora.
     La novel·la recrea el període que va des del 305 fins al 287 aC., quan Empòrion (l’Empúries grega) viu un moment d’esplendor i bona entesa amb els indigets, és a dir, els ibers, la capital dels quals és Ullastret. La novel·la trenca tòpics sobre el poble iber, prou desconegut encara, ja que no es tracta d’una civilització merament agrícola sinó molt avançada: tenien una llengua escrita, coneixien la metal·lúrgia del ferro i encunyaven monedes. És més, la dona gaudia de més llibertat que en la cultura grega i cal recordar que els ibers no eren esclavistes com els seus veïns. “Tenia molt d’interès a escriure una novel·la sobre l’Empúries grega, pel seu entorn i història singular i perquè la podem considerar la primera ciutat de Catalunya. També volia novel·lar el temps preromà quan el poble iber encara no havia estat esclafat pels romans”, argumenta l’autora.
     L’escriptora barcelonina reprodueix de forma minuciosa i rigorosa el dia a dia: vestits, utensilis, alimentació celebracions, el poder i la influència dels astres i, com a curiositat, el ball en rotllana dels indigetes, que podria ser el precedent de la sardana. Roca, que ja havia conreat la novel·la històrica amb Intrigues de palau, El monestir proscrit o Barcino,  té ben clar com s’ha d’aconseguir el difícil equilibri entre la part literària, de ficció, i la part històrica: “Compensant contínuament i sense perdre el nord que es vol escriure una novel·la, no un llibre d’història. El punt de partida bàsic és crear un argument prou sòlid (l’argument ha de pesar) i emmarcar-lo dins el context històric. En aquest cas, m’he servit de passions enfrontades per recrear aquesta època empordanesa”.
     Precisament aquest període històric sembla el context més propici perquè sorgeixi la galeria de personatges que van desfilant al llarg del llibre: una dona que lluita per ser mestressa del seu destí, un ric comerciant grec, un metge-sacerdot, un cap de la tribu indigeta que vol mantenir la identitat del seu poble, una hetera o cortesana d’alta categoria que sap moure els fils... Personatges de ficció que conviuen amb personatges històrics com Alexandre Magne, el rei Ptolemeu, Heròfil de Calcedònia, el tirà de Siracusa Agàtocles o la poetessa Safo. Humans tots ells, reals o de ficció, que vivien trenta-cinc anys de mitjana i que tenien una visió del món molt diferent a la nostra. Humans, però, sotmesos a les mateixes passions i debilitats que les nostres perquè, com diu l’autora, “les passions humanes continuen sent les mateixes, tan sols han canviat les circumstàncies”.
I rere tot plegat, el paper de les dones, veritables protagonistes de Escollida pels déus. Dones valentes que, de manera subtil, saben exercir el seu poder en unes societats marcadament patriarcals: “Dins de les possibilitats de la versemblança històrica, he triat personatges femenins que puguin tenir un paper influent, com la sacerdotessa d’Índica o la cortesana d’Empúries. I, en general, en les meves novel·les, m’agrada treballar amb personatges femenins forts que lluiten per aconseguir allò que desitgen.”, conclou Maria Carme Roca.

La Vanguardia, 21 d'abril de 2011 


11 d’abril de 2011

Titelles de l'economia

    Diuen que les crisis econòmiques tenen també la seva vessant positiva: aguditzen la imaginació, impulsen iniciatives, creen noves relacions, permeten corregir velles dinàmiques i esmenar vicis i excessos. I deu ser veritat en el cas d’alguns ciutadans, però rotundament fals en el cas dels polítics, que viuen prou allunyats de la vida real com per desconèixer del tot els problemes i neguits de la gent que els ha votat.
    Siguin de dretes, d’esquerres o de centre (on ja no hi deuen cabre de tant cobejat com és aquest idíl·lic espai), els polítics d’arreu només coneixen una manera d’aturar les crisis: retallar els serveis bàsics del ciutadans en nom de l’austeritat i, doncs, de la salvaguarda de l’estat del benestar. I ho repeteixen milers de vegades amb el pit inflant i veu baladrera, com si els haguéssim d’estar eternament agraïts per salvar-nos de la misèria i la barbàrie. A Zapatero, un president pretesament socialista, no se li va acudir altra cosa que rebaixar el sou dels funcionaris, congelar pensions i esbandir ajudes socials, mentre, això sí, s’esforçava a salvar la desvalguda banca i reactivar les grans empreses. Mas, per la seva banda, ha considerat que el “govern dels millors” té com a objectiu prioritari carregar-se la sanitat pública, atuir l’ensenyament (el públic, és clar) i reduir a folklore les manifestacions culturals.
    Aquesta és la gent que ens mana en un moment tan delicat! I ens han repetit tantes vegades la mentida de l’austeritat i la salvaguarda de l’estat del benestar i l’esforç de tots plegats, que ens ho hem acabat creient. No només ens ho hem acabat creient sinó que han aconseguit una cosa pitjor: desmotivar-nos, desmobilitzar-nos i fer-nos caure en una mena de conformisme letàrgic. Gairebé ningú es queixa, gairebé ningú es mou, gairebé ningú reclama altres mesures, més racionals i justes, que realment posarien fi als excessos comesos durant anys i permesos pels polítics que manaven llavors, que per si algú no se’n recorda eren el PP a Espanya i el tripartit a Catalunya.
    “Estrenyeu-vos el cinturó!” ens renyen a tothora. Mentre, però, els especuladors, els que s’han enriquit a costa de la bona fe de la gent, els veritables culpables de la crisi que hem de pagar els altres, se’n foten de tots nosaltres bo i gaudint de les fortunes que han evadit del país. Però els polítics, covards, només saben anar en contra dels més dèbils perquè, en el fons, tots, ells i nosaltres, som titelles dels grans poders econòmics.

Diari de Girona, 10 d'abril de 2011