6 de desembre de 2010

Per què sóc del Barça

         El meu avi sempre em parlava d’en Basora i en Ramallets, d’un Barça que enlluernava i que va guanyar cinc copes. Me’n parlava amb orgull, amb un espurna de nostàlgia a la mirada, i em repetia, emfàtic com era: “Això ja no ho veurem mai més, mai més”. Ell em va regalar, un Nadal, la meva primera samarreta del Barça, encara conservo una foto posant a la gatzoneta, com en Neeskens, i amb una pilota a les mans, cofoi. I amb ell vaig anar a veure el primer partit al Camp Nou, contra l’Espanyol. Tot i ser una tarda càlida d’abril, em va voler comprar una bufanda blaugrana i vam asseure’ns compartint una bossa de “manins”. “Aquest és molt bo, però no pas tant com en Kubala”, em va dir quan en Maradona va sortir a escalfar-se.
Havíem vist molts de partits junts, davant la tele en blanc i negre, asseguts al sofà i envoltats dels seus gossos de cacera. Era patidor, com la majoria dels culers, i rondinava de seguida si el joc de l’equip no rutllava; “Ja hi som”, anava remugant, mentre la meva àvia feia ganxet i se’l mirava de reüll quan a ell se li escapava algun renec. Quan el Barça marcava, creuàvem una mirada de satisfacció, un somriure còmplice. Era una època feliç i un Barça mediocre.
Es va morir quan naixia el Dream Team, en el qual començava a despuntar un quatre espigat que es deia com un cantat famós. Es va morir sense haver pogut viure cap Copa d’Europa del seu estimat equip. Jo he tingut l’immens privilegi de veure el Barça de les sis copes. He xalat amb un equip dirigit per aquell noi de la Masia que la tocava de primera, un equip format per jugadors de la casa, inspirat en una concepció creativa i valenta del futbol. Un equip humil i treballador malgrat la seva grandesa.
Dilluns, aquest equip va superar totes les meves expectatives. No havia vist mai jugar així al futbol. No havia vist mai el futbol tan proper a l’art. La meva filla va celebrar amb entusiasme els gols del Barça, intuïa que no era un partit com els altres (No cal que t’agradi el Barça, ni tan sols el futbol, per entendre certes coses). Va córrer pel menjador, va fer salts, va xisclar. Havia marcat en Xavi, el seu jugador preferit. Em va abraçar.
L’endemà va voler anar a l’escola amb la samarreta del Barça que li vaig comprar la temporada passada. Se sentia igual de cofoia que jo tants anys enrere. Vaig pensar en el meu avi, és clar. I vaig decidir que una tarda càlida d’abril la portaria al Camp Nou i compartiríem una bossa de “manins” mentre vèiem escalfar-se en Messi.

Publicat al Diari de Girona, 5 de desembre de 2010