17 de desembre de 2010

La mesura de totes les coses


Tant de bo fos un dels “lectors intel·ligents” que Pairolí esmenta a Octubre, perquè així esdevindria més “clarivident i just” que no pas alguns crítics literaris. És clar que el meu desig també podria ser fruit de l’orgull i l’arrogància juvenil que, segons l’escriptor de Quart, sovint acabem lamentant de més grans. Acceptant el risc, però, gosaré exposar el meu parer a la manera de Montaigne, conscient dels meus límits.
A veure si em sé explicar amb tanta cura com ho fa Pairolí (quina enveja la seva prosa polida i precisa!). A Octubre hi ha temes que m’interessen vivament, com per exemple les reflexions de caire filosòfic o literari; al cap i a la fi som el que llegim. M’agrada com Pairolí desemmascara certs posats postissos, certes fatuïtats gratuïtes i algunes fal·làcies instal·lades impunement al nostre voltant (talent i èxit, posem per cas). I m’agrada especialment la crida a la coherència i el rigor: “Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent”  D’altres temes, en canvi, em resulten llunyans, bé per ignorància o bé per una indiferència que no aconsegueixo superar. En qualsevol cas, Pairolí sempre transcendeix l’anècdota i treu punxa de tot plegat.
Com una picada d’ullet còmplice, el llibre és una mena de retorn plaent al més essencial, amb la petjada dels clàssics a cada cantonada. La presència intensa i indefugible dels quatre elements presocràtics: terra, aigua, aire i foc. L’autoconeixement socràtic a través d’interrogants. La recerca platònica i pitagòrica de l’equilibri matemàtic que té el seu reflex en l’harmonia i la prudència. Un bri peripatètic, també. La subjecció de les passions reclamada pels estoics i el recer de l’amistat i l’art dels epicuris. Fins i tot un regust sofista i escèptic que matisa judicis i fa aflorar les subtileses.
Per tot això, i molt més, Octubre deixa pòsit. Com el temps, que mesura, destria i filtra. Un temps fet d’estacions, de cicles, de moments esquívols i, tanmateix, perdurables. Octubre demana temps, per llegir-lo i per pair-lo. Però llavors te’l torna, perquè en surts més savi i més serè. Ni més ni menys. I d’això, se’n diu un llibre clàssic, precisament perquè ja ha vençut el temps.

Publicat a La Vanguardia, 17 de desembre de 2010

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb l'article.
El vaig llegir el mateix divendres i pensava comentar-t'ho si et trobava virtualment.
Felicitats i gràcies per intentar fomentar la lectura, tant amb les novel·les com mitjançant els clubs de lectura.
Sembla que apart dels autors consagrats o els mediàtics les petites formigues provincianes comencen a formar un Pen Team del que es comença a parlar. Les iniciatives que aporten els autors als lectors i El pla pilot del foment de Lectura Fàcil també hi fan la seva feina.
Bona feina i bones festes!

assumpció cantalozella ha dit...

Una veu consolidada, un pensament intens...passava de modes i feia la seva. Quina pèrdua per la nostra literatura!!!