17 de desembre de 2010

La mesura de totes les coses


Tant de bo fos un dels “lectors intel·ligents” que Pairolí esmenta a Octubre, perquè així esdevindria més “clarivident i just” que no pas alguns crítics literaris. És clar que el meu desig també podria ser fruit de l’orgull i l’arrogància juvenil que, segons l’escriptor de Quart, sovint acabem lamentant de més grans. Acceptant el risc, però, gosaré exposar el meu parer a la manera de Montaigne, conscient dels meus límits.
A veure si em sé explicar amb tanta cura com ho fa Pairolí (quina enveja la seva prosa polida i precisa!). A Octubre hi ha temes que m’interessen vivament, com per exemple les reflexions de caire filosòfic o literari; al cap i a la fi som el que llegim. M’agrada com Pairolí desemmascara certs posats postissos, certes fatuïtats gratuïtes i algunes fal·làcies instal·lades impunement al nostre voltant (talent i èxit, posem per cas). I m’agrada especialment la crida a la coherència i el rigor: “Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent”  D’altres temes, en canvi, em resulten llunyans, bé per ignorància o bé per una indiferència que no aconsegueixo superar. En qualsevol cas, Pairolí sempre transcendeix l’anècdota i treu punxa de tot plegat.
Com una picada d’ullet còmplice, el llibre és una mena de retorn plaent al més essencial, amb la petjada dels clàssics a cada cantonada. La presència intensa i indefugible dels quatre elements presocràtics: terra, aigua, aire i foc. L’autoconeixement socràtic a través d’interrogants. La recerca platònica i pitagòrica de l’equilibri matemàtic que té el seu reflex en l’harmonia i la prudència. Un bri peripatètic, també. La subjecció de les passions reclamada pels estoics i el recer de l’amistat i l’art dels epicuris. Fins i tot un regust sofista i escèptic que matisa judicis i fa aflorar les subtileses.
Per tot això, i molt més, Octubre deixa pòsit. Com el temps, que mesura, destria i filtra. Un temps fet d’estacions, de cicles, de moments esquívols i, tanmateix, perdurables. Octubre demana temps, per llegir-lo i per pair-lo. Però llavors te’l torna, perquè en surts més savi i més serè. Ni més ni menys. I d’això, se’n diu un llibre clàssic, precisament perquè ja ha vençut el temps.

Publicat a La Vanguardia, 17 de desembre de 2010

6 de desembre de 2010

Per què sóc del Barça

         El meu avi sempre em parlava d’en Basora i en Ramallets, d’un Barça que enlluernava i que va guanyar cinc copes. Me’n parlava amb orgull, amb un espurna de nostàlgia a la mirada, i em repetia, emfàtic com era: “Això ja no ho veurem mai més, mai més”. Ell em va regalar, un Nadal, la meva primera samarreta del Barça, encara conservo una foto posant a la gatzoneta, com en Neeskens, i amb una pilota a les mans, cofoi. I amb ell vaig anar a veure el primer partit al Camp Nou, contra l’Espanyol. Tot i ser una tarda càlida d’abril, em va voler comprar una bufanda blaugrana i vam asseure’ns compartint una bossa de “manins”. “Aquest és molt bo, però no pas tant com en Kubala”, em va dir quan en Maradona va sortir a escalfar-se.
Havíem vist molts de partits junts, davant la tele en blanc i negre, asseguts al sofà i envoltats dels seus gossos de cacera. Era patidor, com la majoria dels culers, i rondinava de seguida si el joc de l’equip no rutllava; “Ja hi som”, anava remugant, mentre la meva àvia feia ganxet i se’l mirava de reüll quan a ell se li escapava algun renec. Quan el Barça marcava, creuàvem una mirada de satisfacció, un somriure còmplice. Era una època feliç i un Barça mediocre.
Es va morir quan naixia el Dream Team, en el qual començava a despuntar un quatre espigat que es deia com un cantat famós. Es va morir sense haver pogut viure cap Copa d’Europa del seu estimat equip. Jo he tingut l’immens privilegi de veure el Barça de les sis copes. He xalat amb un equip dirigit per aquell noi de la Masia que la tocava de primera, un equip format per jugadors de la casa, inspirat en una concepció creativa i valenta del futbol. Un equip humil i treballador malgrat la seva grandesa.
Dilluns, aquest equip va superar totes les meves expectatives. No havia vist mai jugar així al futbol. No havia vist mai el futbol tan proper a l’art. La meva filla va celebrar amb entusiasme els gols del Barça, intuïa que no era un partit com els altres (No cal que t’agradi el Barça, ni tan sols el futbol, per entendre certes coses). Va córrer pel menjador, va fer salts, va xisclar. Havia marcat en Xavi, el seu jugador preferit. Em va abraçar.
L’endemà va voler anar a l’escola amb la samarreta del Barça que li vaig comprar la temporada passada. Se sentia igual de cofoia que jo tants anys enrere. Vaig pensar en el meu avi, és clar. I vaig decidir que una tarda càlida d’abril la portaria al Camp Nou i compartiríem una bossa de “manins” mentre vèiem escalfar-se en Messi.

Publicat al Diari de Girona, 5 de desembre de 2010