5 de novembre de 2010

La novel·la segons Ferrater


           Tres prosistes, Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és la transcripció de les conferències que Gabriel Ferrater va dictar a la Universitat de Barcelona el 1967 i un apèndix de l’informe que va escriure sobre la conveniència d’introduir Pla en el mercat nord-americà.
            El llibre és un festival de lucidesa, d’espurnes genials que s’escolen entre les digressions de Ferrater, esquitxat de comentaris punyents i reveladors –i alguns francament hilarants. Hi analitza La parada, Solitud i diversos aspectes de l’obra de Pla, però alhora ho relaciona i ho matisa amb interessantíssimes aportacions històriques, polítiques, socials o lingüístiques. Malgrat la brevetat, el text és d’una pregonesa magnífica i és un escàndol que hagi trigat més de quaranta anys a publicar-se, com es lamentaven Oriol Ponsatí-Murlà, Jordi Cornudella i Xavier Pla durant la presentació del llibre a Girona.
Més enllà de la perspicaç anàlisi sobre aquests tres prosistes (prosadors, en diu ell), que curiosament o no són gironins, resulta exemplar la reflexió que Ferrater desplega sobre la prosa narrativa en general i sobre la novel·la en particular, tot i afirmar que “.... la novel·la és probablement un gènere ja mort, ja molt fatigat a tot arreu del món; hi ha molt pocs novel·listes contemporanis respectables.”
            Per a Ferrater la prosa no pot ser concebuda com a derivat de la poesia, i aquest ha estat un dels grans encerts de Josep Pla, a qui considera entre els millors prosistes europeus de l’època. La gran dificultat de la prosa narrativa és el to, cosa que Ferrater ha deduït del seu intent d’escriure una novel·la: “...en vaig escriure un centenar de pàgines i no me’n vaig sortir; vaig fracassar”. D’altra banda, la novel·la té una vessant més feixuga o desagraïda que consisteix a lligar i a donar coherència als fets: “... fer que els trens arribin a l’hora i que els personatges es morin, o es casin, o agafin un estat civil, etcètera, etcètera, jo trobo que és una cosa tan enormement empipadora que, realment,  m’admira, en els novel·listes, el fet de ser capaços d’aguantar-ho i de combinar-s’ho.” Perquè la prosa narrativa és, segons Ferrater, una mena d’esprint, una forma literària que ha d’aconseguir un màxim de concentració imaginativa.
            Ferrater creu que encara no ha sorgit una novel·la catalana d’envergadura i ho atribueix a diversos motius: personals, sociològics, històrics, geogràfics... Cita alguns exemples meritoris, però fallits: Sagarra, Oller, Puig i Ferreter... En una entrevista que li va fer Porcel i que es va publicar pòstumament al Serra d’Or el 1972 veia la cultura catalana “Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall”.

Publicat a La Vanguardia-Girona el 5 de novembre de 2010