26 de novembre de 2010

L'elit del pensament

Quan es va inaugurar la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani el novembre de 1989, jo era un entusiasta i àvid estudiant de filosofia; Girona encara no tenia universitat –era Estudi General depenent de l’Autònoma– i la facultat de filosofia érem una mena de família nombrosa, un dels pares de la qual era Josep-Maria Terricabras, impulsor i director de la Càtedra.
Més de vint anys després, Terricabras, “Terri”, com l’anomenàvem els alumnes, em rep amb la cordialitat de sempre i, evocant la nostàlgia, em confessa: “Crec que la Càtedra va contribuir al fet que a Girona no desapareguessin els cursos de filosofia”. Un alleujament i un bon exemple per entendre tot el que la càtedra ha representat per a la universitat i la ciutat, perquè com diu el seu director “No hi ha cap altra universitat a Europa que pugui presentar una llista similar”.
La Càtedra fou concebuda el 2 de febrer de 1989 (un paper esgrogueït en dóna fe) i inaugurada just nou mesos després, tota una fita quan hi ha tràmits burocràtics pel mig. En un gest de complicitat, Terricabras em regala una exclusiva: “Això no ho havia explicat mai, però la idea se’m va acudir per la Càtedra Barcelona-Nova York que existia quan Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona i que dirigia Xavier Rubert de Ventós”. Josep Ferrater Mora va acceptar la proposta l’abril d’aquell mateix any, quan fou convidat al Simposi internacional sobre Wittgenstein a Girona. Ferrater era el filòsof català amb més projecció internacional, exiliat a causa de les seves idees democràtiques i progressistes i obert a diverses disciplines: reunia tot allò que acabaria caracteritzant la Càtedra. “Una universitat petita no havia pas de ser esquifida, ni la seva posició perifèrica l’havia de convertir en marginal”, conclou Terricabras.
Potser no s’ha complert el pronòstic que, mig en broma mig seriosament, va fer Ferrater: “Al final pagaran per venir”, però el boca-orella ha funcionat i la Càtedra ha consolidat el seu prestigi internacional. Durant aquests anys s’han publicat els seminaris, s’han organitzat simposis i s’ha creat el Premi d’Assaig Ferrater Mora. La Càtedra, a més, disposa del valuós llegat del pensador: cartes, pel·lícules i la seva biblioteca, formada per més de 7.000 volums, que Ferrater va donar poc abans de morir sobtadament el gener de 1991 a Barcelona, on havia anat a presentar la seva darrera novel·la. “La meva sorpresa va ser majúscula, perquè estava convençut que Ferrater ja tenia la seva biblioteca donada a algun altre lloc”, em diu Terricabras.
Per commemorar aquest aniversari, la Fontana d’Or acull una exposició, debats, conferències i un simposi sobre el pensament de Joan Maragall, una diversitat que vol mostrar el caràcter interdisciplinari de la Càtedra i posar de relleu, com diu el seu director, “que el pensament i la filosofia no són arqueologia, sinó que van lligades a la gent i a la vida”. Els actes es tancaran el 30 de gener, coincidint amb el vintè aniversari de la mort de Ferrater Mora.

Publicat a La Vanguardia, 26 de novembre de 2010

5 de novembre de 2010

La novel·la segons Ferrater


           Tres prosistes, Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és la transcripció de les conferències que Gabriel Ferrater va dictar a la Universitat de Barcelona el 1967 i un apèndix de l’informe que va escriure sobre la conveniència d’introduir Pla en el mercat nord-americà.
            El llibre és un festival de lucidesa, d’espurnes genials que s’escolen entre les digressions de Ferrater, esquitxat de comentaris punyents i reveladors –i alguns francament hilarants. Hi analitza La parada, Solitud i diversos aspectes de l’obra de Pla, però alhora ho relaciona i ho matisa amb interessantíssimes aportacions històriques, polítiques, socials o lingüístiques. Malgrat la brevetat, el text és d’una pregonesa magnífica i és un escàndol que hagi trigat més de quaranta anys a publicar-se, com es lamentaven Oriol Ponsatí-Murlà, Jordi Cornudella i Xavier Pla durant la presentació del llibre a Girona.
Més enllà de la perspicaç anàlisi sobre aquests tres prosistes (prosadors, en diu ell), que curiosament o no són gironins, resulta exemplar la reflexió que Ferrater desplega sobre la prosa narrativa en general i sobre la novel·la en particular, tot i afirmar que “.... la novel·la és probablement un gènere ja mort, ja molt fatigat a tot arreu del món; hi ha molt pocs novel·listes contemporanis respectables.”
            Per a Ferrater la prosa no pot ser concebuda com a derivat de la poesia, i aquest ha estat un dels grans encerts de Josep Pla, a qui considera entre els millors prosistes europeus de l’època. La gran dificultat de la prosa narrativa és el to, cosa que Ferrater ha deduït del seu intent d’escriure una novel·la: “...en vaig escriure un centenar de pàgines i no me’n vaig sortir; vaig fracassar”. D’altra banda, la novel·la té una vessant més feixuga o desagraïda que consisteix a lligar i a donar coherència als fets: “... fer que els trens arribin a l’hora i que els personatges es morin, o es casin, o agafin un estat civil, etcètera, etcètera, jo trobo que és una cosa tan enormement empipadora que, realment,  m’admira, en els novel·listes, el fet de ser capaços d’aguantar-ho i de combinar-s’ho.” Perquè la prosa narrativa és, segons Ferrater, una mena d’esprint, una forma literària que ha d’aconseguir un màxim de concentració imaginativa.
            Ferrater creu que encara no ha sorgit una novel·la catalana d’envergadura i ho atribueix a diversos motius: personals, sociològics, històrics, geogràfics... Cita alguns exemples meritoris, però fallits: Sagarra, Oller, Puig i Ferreter... En una entrevista que li va fer Porcel i que es va publicar pòstumament al Serra d’Or el 1972 veia la cultura catalana “Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall”.

Publicat a La Vanguardia-Girona el 5 de novembre de 2010