12 d’octubre de 2010

Que vénen els independentistes!


D’uns mesos ençà, alguns polítics semblen nerviosos, tensos, i així que obren la boca és per ficar-se –més que de costum– de peus a la galleda. O més aviat hauríem de dir que estan desorientats i ni tan sols saben què han de fer amb aquest gavadal d’independentistes que, coincidint amb les pluges de tardor, s’estenen com les clapes de bolets. I això que, atrapats per la paradoxa i els egocentrismes, els independentistes es presentaran a les eleccions més dividits que mai i, segons les enquestes, trauran pitjors resultats que en els darrers comicis.
Quan ja no queden arguments per frenar l’independentisme, cal recórrer, doncs,  al floklorisme més carrincló d’alguns mitjans informatius (?) o a les emocions primàries i els vincles sanguinis de la senyora Rosa Cullell, exdirectora general de TV3 i Catalunya Ràdio, que, segons ens explica en un article que no es podria pagar amb diners, té un marit de Pamplona, nebots a Cantàbria i uns cunyats de Valladolid (i jo que me n’alegro, perquè hi fan molt bon vi). O, posats a fer i sense cap sentit del ridícul i la responsabilitat, es pot atiar la por gratuïta a l’estil del senyor Corbacho i companyia.
            No m’estranya gens aquest desconcert d’alguns polítics, perquè el moviment independentista, acrescut en bona part per l’empenta de la societat civil, demana precisament allò que tanta por fa a alguns polítics: que el poble decideixi lliurament i democràticament el seu futur. És a dir que, si així ho decideix la majoria, Catalunya esdevingui un estat sobirà. Rere tot aquest moviment, a més, hi ha gent d’una alçada intel·lectual que els inquieta enormement, gent tan perillosa com filòsofs (uns senyors/es que pensen), escriptors, sociòlegs i pedagogs, per exemple; a banda d’un espectre social amplíssim i heterogeni que, com es diu ara, es mostra transversal.
            “Que vénen els independentistes!” Heus aquí el crit amb què els pares i mares socialistes, populars i fins i tot alguns convergents podran espantar a partir d’ara la seva mainada quan facin mal correu o no vulguin anar al llit. Fins no fa gaire es recorria a l’home del sac, el llop ferotge o la Guardia Civil, però tots ells aviat hauran passat a la història davant la basarda que, entre els ciutadans de seny, provoquen els independentistes. Quan sentin aquest crit, els nens sortiran esparverats i s’amagaran on puguin: sota els llençols, al fons de l’armari o, com qui conjura el dimoni, embolcallats amb la bandera espanyola i amb exemplar de la sagrada Constitució a les mans. 

Publicat al Diari de Girona el 10 d'octubre del 2010