15 d’octubre de 2010

Els límits de la llengua


Vaig coincidir amb Joan-Lluís Lluís el Sant Jordi del 2009 en una parada de la Rambla de Girona, se suposa que tots dos hi érem per signar llibres, però no es pot dir que tinguéssim gaire cua esperant. Vam parlar del que solen parlar els escriptors quan es troben: del temps i dels llibres, i de la soferta feina que hem triat. Ell acabava de rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or per Aiguafang. Vaig comprar-lo (el llibre), me’l va signar. El vaig llegir al cap d’uns dies i em va captivar: una prosa elegant, d’un lirisme sobri i suggeridor.
Aquesta setmana passada ens vam retrobar al Museu del Joguet de Figueres on presentava el seu darrer llibre, Xocolata desfeta, acompanyat del periodista Toni Puntí i el cantant Joanjo Bosk. Va ser una presentació en petit comitè, àgil i amena, com un joc i un divertimento, en la mateixa línia que proposa el llibre. Jo diria que en Joan-Lluís té presència escènica, que domina les pauses i sap usar mesuradament el recurs de l’humor. Quan el veig amb l’uniforme oficial, vull dir la corbata negra sobre camisa blanca tal com apareix en la portada del llibre, sempre em fa pensar en Luís Aguilé, potser per la seva estampa llargaruda i un somrís mofeta de nen entremaliat. Mentre parla, fa digressions amb una habilitat envejable i tant et pot explicar l’agonia del català a la Catalunya Nord, com també va fer el seu col·lega Bezsonoff fa uns dies a La Bisbal d’Empordà, com els seus desitjos frustrats de ser mosso d’esquadra. Tot plegat amanit amb alguna crítica als periodistes de la capital catalana, que no s’acaben de creure que fora de Barcelona hi hagi vida (i molt menys intel·ligent). I aquí cal agrair la complicitat de Toni Puntí, que va escenificar una entrevista surrealista –érem a tocar del museu Dalí– amb l’escriptor rossellonès i va fer gala d’un gran sentit de l’humor i professionalitat.
I rere aquesta posada en escena, rere aquesta lleugeresa, un llibre de densitat xocolatiana (em permeto la llibertat d’inventar un mot, com Lluís fa en algun moment de l’obra), un llibre que explora els límits de la llengua i de la imaginació recollint el testimoni de Raymond Queneau a Exercices de style. Joan-Lluís Lluís s’expressa així a la introducció de l’obra: “Excitació pel repte que suposa concebre i escriure un tal llibre, malenconia de no haver estat el primer d’haver tingut la idea d’escriure’l”. Un llibre que, en certa mesura, també és un homenatge a la llengua i als autors que l’han feta gran i l’han enriquida: Ausiàs March, Verdaguer, Foix, Espriu, Pla...
Perquè Xocolata desfeta és, al cap i a la fi, i ni més ni menys, una mostra del que fem els escriptors des de sempre: explicar les mateixes històries però de maneres diferents. O dit d’altra forma: dir el que ja s’ha dit però intentar dir-ho com no ho ha dit mai ningú. 

Publicat a La Vanguardia-Girona, 15 d'octubre de 2010