24 d’octubre de 2010

Diguem no

           Fa anys que m’he posicionat contra la presència de la mainada a segons quins llocs i esdeveniments. Ja en alguns dels meus primers i càndids articles vaig tractar aquest tema, amb la consegüent onada de pares (i mares) indignats contra, a parer seu, tal aberració. També en el meu llibre Dictadors de butxaca vaig dedicar un capítol, “No deixeu que els nens s’acostin –gaire– a mi”, a la dictadura a què ens sotmeten certs pares a través dels seus fills. Em lamentava que la inconsciència d’alguns progenitors arribés a l’extrem de portar els seus plançons, de vegades de pocs mesos de vida, a llocs tan inversemblants com un concert de música clàssica, la presentació d’un llibre o una conferència sobre la metaliteratura en la novel·la contemporària (puc afirmar, si cal davant notari, que no m’ho invento). Segur que hi ha teatre i cinema i fins i tot presentacions de llibres i conferències destinats a un públic infantil, de la mateixa manera que hi ha vacances i restaurants pensats per a la mainada. Ho he intentat raonar i demostrar amb arguments i exemples diversos, però sempre he topat amb una mirada de desdeny i amb algun insult de baixa estopa.
Aquesta arriscada militància “antimainada desubicada” també em va valer adjectius memorables per part de lectors-pares i lectores-mares (visca el llenguatge políticament correcte!). “Algun dia t’hauràs d’empassar aquestes paraules”, em va dir un senyor que jo no coneixia de res i a qui no vaig obligar a llegir el meu llibre. Fins i tot alguns amics i coneguts em van retreure la meva hostilitat, incomprensió i dogmatisme. “Quan tinguis fills, canviaràs d’opinió”, em va assegurar una excompanya de feina. “Potser sí, vaig pensar”, aclaparat per les crítiques.
Han passat els anys, cosa que ja em temia, i sóc pare d’una nena, cosa que potser no em temia tant. No només no he variat la meva militància “antimainada desubicada”, sinó que l’he refermat. Quan duus els teus fills a llocs que no correspon, causes greus molèsties a les persones que no tenen cap culpa de la teva paternitat ni del teu mal gust. Però a més provoques malestar, angoixa i nerviosisme en l’infant, precisament perquè l’obligues a estar en un ambient que li resulta estrany o obertament advers i a comportar-se d’una manera allunyada de les seves pautes infantils.
Ara em ronda pel cap portar-ho al Parlament i que es prohibeixi per llei aquesta abominable i doblement cruel pràctica. Ho tinc difícil, ho sé; però mai m’hauria imaginat que acabaríem amb la salvatjada dels toros i mira’ls ara, que contents que pasturen...

Publicat al Diari de Girona el 24 d'octubre de 2010

2 comentaris:

José Luis Aznar ha dit...

Potser s'hauria de fer extensible aquesta militància antimainada desubicada també a les mascotes. Per part meva, prometo no portar els meus gossos mai a cap concert de música clàsica. A ells els hi agrada més el country.

Olga Cercós ha dit...

L'entrada dels gossos ja està prohibida a certs llocs (de vegades injustament), en canvi, els nens poden entrar a tot arreu (i els pares també). Per cert, els meus gossos són més del reggae.