29 d’octubre de 2010

Els secrets del Casero

Just Manuel Casero fou un home inquiet, de vida curta però apassionada, que va fundar el Punt Diari el 1979 i va participar en l’activitat política, cultural i social de Girona i comarques amb intensitat i entusiasme. En un dels seus escrits es definia com “inconformista... I per damunt de tot miro de ser conseqüent amb mi mateix. No faig concessions. Però sóc partidari del diàleg”. Va morir el gener de 1981, amb tot just 34 anys. A banda del premi literari, Figueres el recorda amb una plaça i Girona, amb un carrer i una biblioteca. La plaça propera al cementiri parroquial del Pont Major, on és enterrat, li fa memòria amb un monòlit commemoratiu.
Quan l’any 1978 la llibreria 22 de Girona obre les portes, ho fa amb l’objectiu de dinamitzar la vida cultural de la ciutat. Una de les iniciatives és crear un premi de narrativa que, a causa de la prematura mort de Just Manuel Casero, acabarà portant el nom d’aquest periodista i polític.
Amb els anys, el Casero s’ha convertit en un premi de referència tant per la seva qualitat com pel seu prestigi, ha descobert autors nous i els ha facilitat l’accés al massa sovint hermètic món editorial. Tot això, a més, des de Girona i amb una dotació econòmica molt modesta. Guillem Terribas, ànima de la llibreria 22 i del premi, m’ha explicat amablement les claus de l’èxit. De fet, però, Terribas és el primer sorprès que el Casero hagi complert trenta edicions amb tanta vitalitat i empenta. Té molt clar, tanmateix, que una de les raons del bon funcionament d’aquest certamen literari és el fet que no estigui vinculat a cap editorial (més enllà del compromís de publicació) i que, per tant, el jurat gaudeixi de total independència: “Es poden haver equivocat alguna vegada, però sempre ho han fet amb total llibertat, sense pressions de cap mena”, em confessa Terribas. Un jurat heterogeni, amb afinitat i que periòdicament es va renovant i donant entrada a noves generacions per mantenir la frescor.
D’altra banda, l’organització del premi es resisteix a incrementar la dotació econòmica per evitar atraure els “caçapremis” o els autors consagrats que podrien desvirtuar-ne la finalitat. Un dels pocs premis, per cert, que no considera la dotació com un avançament dels drets d’autor. Terribas prefereix que l’editorial inverteixi en la promoció del premi i en fer visible l’autor i la seva obra (això que tant costa en el nostre país). Molts dels guanyadors del Casero ho han fet amb la seva primera obra i el premi els ha servit d’impuls. “Potser aquella primera obra, vista amb el temps, no era gran cosa, però el jurat hi va saber veure la fusta d’escriptor i les possibilitats”, diu Terribas. Un premi que, a més, sembla que exerceix gran atracció sobre els escriptors, ja que alguns s’hi han presentat diverses vegades, amb tossuderia, fins que l’han aconseguit.
El premi, conclou Terribas, s’ajusta perfectament a la filosofia de Just Manuel Casero: “és honest, s’ha fet a si mateix, i no abaixa mai la guàrdia”.
El jurat format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas (que actua com a secretari sense vot) haurà de triar el guanyador entre les trenta-cinc obres presentades enguany. El veredicte es farà públic aquest dissabte a la Sala La Planeta de Girona. Esperem que el Casero ens torni a regalar un nou talent de les nostres lletres.

Publicat a La Vanguardia-Girona el 29 d'octubre de 2010

24 d’octubre de 2010

Diguem no

           Fa anys que m’he posicionat contra la presència de la mainada a segons quins llocs i esdeveniments. Ja en alguns dels meus primers i càndids articles vaig tractar aquest tema, amb la consegüent onada de pares (i mares) indignats contra, a parer seu, tal aberració. També en el meu llibre Dictadors de butxaca vaig dedicar un capítol, “No deixeu que els nens s’acostin –gaire– a mi”, a la dictadura a què ens sotmeten certs pares a través dels seus fills. Em lamentava que la inconsciència d’alguns progenitors arribés a l’extrem de portar els seus plançons, de vegades de pocs mesos de vida, a llocs tan inversemblants com un concert de música clàssica, la presentació d’un llibre o una conferència sobre la metaliteratura en la novel·la contemporària (puc afirmar, si cal davant notari, que no m’ho invento). Segur que hi ha teatre i cinema i fins i tot presentacions de llibres i conferències destinats a un públic infantil, de la mateixa manera que hi ha vacances i restaurants pensats per a la mainada. Ho he intentat raonar i demostrar amb arguments i exemples diversos, però sempre he topat amb una mirada de desdeny i amb algun insult de baixa estopa.
Aquesta arriscada militància “antimainada desubicada” també em va valer adjectius memorables per part de lectors-pares i lectores-mares (visca el llenguatge políticament correcte!). “Algun dia t’hauràs d’empassar aquestes paraules”, em va dir un senyor que jo no coneixia de res i a qui no vaig obligar a llegir el meu llibre. Fins i tot alguns amics i coneguts em van retreure la meva hostilitat, incomprensió i dogmatisme. “Quan tinguis fills, canviaràs d’opinió”, em va assegurar una excompanya de feina. “Potser sí, vaig pensar”, aclaparat per les crítiques.
Han passat els anys, cosa que ja em temia, i sóc pare d’una nena, cosa que potser no em temia tant. No només no he variat la meva militància “antimainada desubicada”, sinó que l’he refermat. Quan duus els teus fills a llocs que no correspon, causes greus molèsties a les persones que no tenen cap culpa de la teva paternitat ni del teu mal gust. Però a més provoques malestar, angoixa i nerviosisme en l’infant, precisament perquè l’obligues a estar en un ambient que li resulta estrany o obertament advers i a comportar-se d’una manera allunyada de les seves pautes infantils.
Ara em ronda pel cap portar-ho al Parlament i que es prohibeixi per llei aquesta abominable i doblement cruel pràctica. Ho tinc difícil, ho sé; però mai m’hauria imaginat que acabaríem amb la salvatjada dels toros i mira’ls ara, que contents que pasturen...

Publicat al Diari de Girona el 24 d'octubre de 2010

15 d’octubre de 2010

Els límits de la llengua


Vaig coincidir amb Joan-Lluís Lluís el Sant Jordi del 2009 en una parada de la Rambla de Girona, se suposa que tots dos hi érem per signar llibres, però no es pot dir que tinguéssim gaire cua esperant. Vam parlar del que solen parlar els escriptors quan es troben: del temps i dels llibres, i de la soferta feina que hem triat. Ell acabava de rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or per Aiguafang. Vaig comprar-lo (el llibre), me’l va signar. El vaig llegir al cap d’uns dies i em va captivar: una prosa elegant, d’un lirisme sobri i suggeridor.
Aquesta setmana passada ens vam retrobar al Museu del Joguet de Figueres on presentava el seu darrer llibre, Xocolata desfeta, acompanyat del periodista Toni Puntí i el cantant Joanjo Bosk. Va ser una presentació en petit comitè, àgil i amena, com un joc i un divertimento, en la mateixa línia que proposa el llibre. Jo diria que en Joan-Lluís té presència escènica, que domina les pauses i sap usar mesuradament el recurs de l’humor. Quan el veig amb l’uniforme oficial, vull dir la corbata negra sobre camisa blanca tal com apareix en la portada del llibre, sempre em fa pensar en Luís Aguilé, potser per la seva estampa llargaruda i un somrís mofeta de nen entremaliat. Mentre parla, fa digressions amb una habilitat envejable i tant et pot explicar l’agonia del català a la Catalunya Nord, com també va fer el seu col·lega Bezsonoff fa uns dies a La Bisbal d’Empordà, com els seus desitjos frustrats de ser mosso d’esquadra. Tot plegat amanit amb alguna crítica als periodistes de la capital catalana, que no s’acaben de creure que fora de Barcelona hi hagi vida (i molt menys intel·ligent). I aquí cal agrair la complicitat de Toni Puntí, que va escenificar una entrevista surrealista –érem a tocar del museu Dalí– amb l’escriptor rossellonès i va fer gala d’un gran sentit de l’humor i professionalitat.
I rere aquesta posada en escena, rere aquesta lleugeresa, un llibre de densitat xocolatiana (em permeto la llibertat d’inventar un mot, com Lluís fa en algun moment de l’obra), un llibre que explora els límits de la llengua i de la imaginació recollint el testimoni de Raymond Queneau a Exercices de style. Joan-Lluís Lluís s’expressa així a la introducció de l’obra: “Excitació pel repte que suposa concebre i escriure un tal llibre, malenconia de no haver estat el primer d’haver tingut la idea d’escriure’l”. Un llibre que, en certa mesura, també és un homenatge a la llengua i als autors que l’han feta gran i l’han enriquida: Ausiàs March, Verdaguer, Foix, Espriu, Pla...
Perquè Xocolata desfeta és, al cap i a la fi, i ni més ni menys, una mostra del que fem els escriptors des de sempre: explicar les mateixes històries però de maneres diferents. O dit d’altra forma: dir el que ja s’ha dit però intentar dir-ho com no ho ha dit mai ningú. 

Publicat a La Vanguardia-Girona, 15 d'octubre de 2010

12 d’octubre de 2010

Que vénen els independentistes!


D’uns mesos ençà, alguns polítics semblen nerviosos, tensos, i així que obren la boca és per ficar-se –més que de costum– de peus a la galleda. O més aviat hauríem de dir que estan desorientats i ni tan sols saben què han de fer amb aquest gavadal d’independentistes que, coincidint amb les pluges de tardor, s’estenen com les clapes de bolets. I això que, atrapats per la paradoxa i els egocentrismes, els independentistes es presentaran a les eleccions més dividits que mai i, segons les enquestes, trauran pitjors resultats que en els darrers comicis.
Quan ja no queden arguments per frenar l’independentisme, cal recórrer, doncs,  al floklorisme més carrincló d’alguns mitjans informatius (?) o a les emocions primàries i els vincles sanguinis de la senyora Rosa Cullell, exdirectora general de TV3 i Catalunya Ràdio, que, segons ens explica en un article que no es podria pagar amb diners, té un marit de Pamplona, nebots a Cantàbria i uns cunyats de Valladolid (i jo que me n’alegro, perquè hi fan molt bon vi). O, posats a fer i sense cap sentit del ridícul i la responsabilitat, es pot atiar la por gratuïta a l’estil del senyor Corbacho i companyia.
            No m’estranya gens aquest desconcert d’alguns polítics, perquè el moviment independentista, acrescut en bona part per l’empenta de la societat civil, demana precisament allò que tanta por fa a alguns polítics: que el poble decideixi lliurament i democràticament el seu futur. És a dir que, si així ho decideix la majoria, Catalunya esdevingui un estat sobirà. Rere tot aquest moviment, a més, hi ha gent d’una alçada intel·lectual que els inquieta enormement, gent tan perillosa com filòsofs (uns senyors/es que pensen), escriptors, sociòlegs i pedagogs, per exemple; a banda d’un espectre social amplíssim i heterogeni que, com es diu ara, es mostra transversal.
            “Que vénen els independentistes!” Heus aquí el crit amb què els pares i mares socialistes, populars i fins i tot alguns convergents podran espantar a partir d’ara la seva mainada quan facin mal correu o no vulguin anar al llit. Fins no fa gaire es recorria a l’home del sac, el llop ferotge o la Guardia Civil, però tots ells aviat hauran passat a la història davant la basarda que, entre els ciutadans de seny, provoquen els independentistes. Quan sentin aquest crit, els nens sortiran esparverats i s’amagaran on puguin: sota els llençols, al fons de l’armari o, com qui conjura el dimoni, embolcallats amb la bandera espanyola i amb exemplar de la sagrada Constitució a les mans. 

Publicat al Diari de Girona el 10 d'octubre del 2010