17 de desembre de 2010

La mesura de totes les coses


Tant de bo fos un dels “lectors intel·ligents” que Pairolí esmenta a Octubre, perquè així esdevindria més “clarivident i just” que no pas alguns crítics literaris. És clar que el meu desig també podria ser fruit de l’orgull i l’arrogància juvenil que, segons l’escriptor de Quart, sovint acabem lamentant de més grans. Acceptant el risc, però, gosaré exposar el meu parer a la manera de Montaigne, conscient dels meus límits.
A veure si em sé explicar amb tanta cura com ho fa Pairolí (quina enveja la seva prosa polida i precisa!). A Octubre hi ha temes que m’interessen vivament, com per exemple les reflexions de caire filosòfic o literari; al cap i a la fi som el que llegim. M’agrada com Pairolí desemmascara certs posats postissos, certes fatuïtats gratuïtes i algunes fal·làcies instal·lades impunement al nostre voltant (talent i èxit, posem per cas). I m’agrada especialment la crida a la coherència i el rigor: “Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent”  D’altres temes, en canvi, em resulten llunyans, bé per ignorància o bé per una indiferència que no aconsegueixo superar. En qualsevol cas, Pairolí sempre transcendeix l’anècdota i treu punxa de tot plegat.
Com una picada d’ullet còmplice, el llibre és una mena de retorn plaent al més essencial, amb la petjada dels clàssics a cada cantonada. La presència intensa i indefugible dels quatre elements presocràtics: terra, aigua, aire i foc. L’autoconeixement socràtic a través d’interrogants. La recerca platònica i pitagòrica de l’equilibri matemàtic que té el seu reflex en l’harmonia i la prudència. Un bri peripatètic, també. La subjecció de les passions reclamada pels estoics i el recer de l’amistat i l’art dels epicuris. Fins i tot un regust sofista i escèptic que matisa judicis i fa aflorar les subtileses.
Per tot això, i molt més, Octubre deixa pòsit. Com el temps, que mesura, destria i filtra. Un temps fet d’estacions, de cicles, de moments esquívols i, tanmateix, perdurables. Octubre demana temps, per llegir-lo i per pair-lo. Però llavors te’l torna, perquè en surts més savi i més serè. Ni més ni menys. I d’això, se’n diu un llibre clàssic, precisament perquè ja ha vençut el temps.

Publicat a La Vanguardia, 17 de desembre de 2010

6 de desembre de 2010

Per què sóc del Barça

         El meu avi sempre em parlava d’en Basora i en Ramallets, d’un Barça que enlluernava i que va guanyar cinc copes. Me’n parlava amb orgull, amb un espurna de nostàlgia a la mirada, i em repetia, emfàtic com era: “Això ja no ho veurem mai més, mai més”. Ell em va regalar, un Nadal, la meva primera samarreta del Barça, encara conservo una foto posant a la gatzoneta, com en Neeskens, i amb una pilota a les mans, cofoi. I amb ell vaig anar a veure el primer partit al Camp Nou, contra l’Espanyol. Tot i ser una tarda càlida d’abril, em va voler comprar una bufanda blaugrana i vam asseure’ns compartint una bossa de “manins”. “Aquest és molt bo, però no pas tant com en Kubala”, em va dir quan en Maradona va sortir a escalfar-se.
Havíem vist molts de partits junts, davant la tele en blanc i negre, asseguts al sofà i envoltats dels seus gossos de cacera. Era patidor, com la majoria dels culers, i rondinava de seguida si el joc de l’equip no rutllava; “Ja hi som”, anava remugant, mentre la meva àvia feia ganxet i se’l mirava de reüll quan a ell se li escapava algun renec. Quan el Barça marcava, creuàvem una mirada de satisfacció, un somriure còmplice. Era una època feliç i un Barça mediocre.
Es va morir quan naixia el Dream Team, en el qual començava a despuntar un quatre espigat que es deia com un cantat famós. Es va morir sense haver pogut viure cap Copa d’Europa del seu estimat equip. Jo he tingut l’immens privilegi de veure el Barça de les sis copes. He xalat amb un equip dirigit per aquell noi de la Masia que la tocava de primera, un equip format per jugadors de la casa, inspirat en una concepció creativa i valenta del futbol. Un equip humil i treballador malgrat la seva grandesa.
Dilluns, aquest equip va superar totes les meves expectatives. No havia vist mai jugar així al futbol. No havia vist mai el futbol tan proper a l’art. La meva filla va celebrar amb entusiasme els gols del Barça, intuïa que no era un partit com els altres (No cal que t’agradi el Barça, ni tan sols el futbol, per entendre certes coses). Va córrer pel menjador, va fer salts, va xisclar. Havia marcat en Xavi, el seu jugador preferit. Em va abraçar.
L’endemà va voler anar a l’escola amb la samarreta del Barça que li vaig comprar la temporada passada. Se sentia igual de cofoia que jo tants anys enrere. Vaig pensar en el meu avi, és clar. I vaig decidir que una tarda càlida d’abril la portaria al Camp Nou i compartiríem una bossa de “manins” mentre vèiem escalfar-se en Messi.

Publicat al Diari de Girona, 5 de desembre de 2010

26 de novembre de 2010

L'elit del pensament

Quan es va inaugurar la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani el novembre de 1989, jo era un entusiasta i àvid estudiant de filosofia; Girona encara no tenia universitat –era Estudi General depenent de l’Autònoma– i la facultat de filosofia érem una mena de família nombrosa, un dels pares de la qual era Josep-Maria Terricabras, impulsor i director de la Càtedra.
Més de vint anys després, Terricabras, “Terri”, com l’anomenàvem els alumnes, em rep amb la cordialitat de sempre i, evocant la nostàlgia, em confessa: “Crec que la Càtedra va contribuir al fet que a Girona no desapareguessin els cursos de filosofia”. Un alleujament i un bon exemple per entendre tot el que la càtedra ha representat per a la universitat i la ciutat, perquè com diu el seu director “No hi ha cap altra universitat a Europa que pugui presentar una llista similar”.
La Càtedra fou concebuda el 2 de febrer de 1989 (un paper esgrogueït en dóna fe) i inaugurada just nou mesos després, tota una fita quan hi ha tràmits burocràtics pel mig. En un gest de complicitat, Terricabras em regala una exclusiva: “Això no ho havia explicat mai, però la idea se’m va acudir per la Càtedra Barcelona-Nova York que existia quan Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona i que dirigia Xavier Rubert de Ventós”. Josep Ferrater Mora va acceptar la proposta l’abril d’aquell mateix any, quan fou convidat al Simposi internacional sobre Wittgenstein a Girona. Ferrater era el filòsof català amb més projecció internacional, exiliat a causa de les seves idees democràtiques i progressistes i obert a diverses disciplines: reunia tot allò que acabaria caracteritzant la Càtedra. “Una universitat petita no havia pas de ser esquifida, ni la seva posició perifèrica l’havia de convertir en marginal”, conclou Terricabras.
Potser no s’ha complert el pronòstic que, mig en broma mig seriosament, va fer Ferrater: “Al final pagaran per venir”, però el boca-orella ha funcionat i la Càtedra ha consolidat el seu prestigi internacional. Durant aquests anys s’han publicat els seminaris, s’han organitzat simposis i s’ha creat el Premi d’Assaig Ferrater Mora. La Càtedra, a més, disposa del valuós llegat del pensador: cartes, pel·lícules i la seva biblioteca, formada per més de 7.000 volums, que Ferrater va donar poc abans de morir sobtadament el gener de 1991 a Barcelona, on havia anat a presentar la seva darrera novel·la. “La meva sorpresa va ser majúscula, perquè estava convençut que Ferrater ja tenia la seva biblioteca donada a algun altre lloc”, em diu Terricabras.
Per commemorar aquest aniversari, la Fontana d’Or acull una exposició, debats, conferències i un simposi sobre el pensament de Joan Maragall, una diversitat que vol mostrar el caràcter interdisciplinari de la Càtedra i posar de relleu, com diu el seu director, “que el pensament i la filosofia no són arqueologia, sinó que van lligades a la gent i a la vida”. Els actes es tancaran el 30 de gener, coincidint amb el vintè aniversari de la mort de Ferrater Mora.

Publicat a La Vanguardia, 26 de novembre de 2010

5 de novembre de 2010

La novel·la segons Ferrater


           Tres prosistes, Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla és la transcripció de les conferències que Gabriel Ferrater va dictar a la Universitat de Barcelona el 1967 i un apèndix de l’informe que va escriure sobre la conveniència d’introduir Pla en el mercat nord-americà.
            El llibre és un festival de lucidesa, d’espurnes genials que s’escolen entre les digressions de Ferrater, esquitxat de comentaris punyents i reveladors –i alguns francament hilarants. Hi analitza La parada, Solitud i diversos aspectes de l’obra de Pla, però alhora ho relaciona i ho matisa amb interessantíssimes aportacions històriques, polítiques, socials o lingüístiques. Malgrat la brevetat, el text és d’una pregonesa magnífica i és un escàndol que hagi trigat més de quaranta anys a publicar-se, com es lamentaven Oriol Ponsatí-Murlà, Jordi Cornudella i Xavier Pla durant la presentació del llibre a Girona.
Més enllà de la perspicaç anàlisi sobre aquests tres prosistes (prosadors, en diu ell), que curiosament o no són gironins, resulta exemplar la reflexió que Ferrater desplega sobre la prosa narrativa en general i sobre la novel·la en particular, tot i afirmar que “.... la novel·la és probablement un gènere ja mort, ja molt fatigat a tot arreu del món; hi ha molt pocs novel·listes contemporanis respectables.”
            Per a Ferrater la prosa no pot ser concebuda com a derivat de la poesia, i aquest ha estat un dels grans encerts de Josep Pla, a qui considera entre els millors prosistes europeus de l’època. La gran dificultat de la prosa narrativa és el to, cosa que Ferrater ha deduït del seu intent d’escriure una novel·la: “...en vaig escriure un centenar de pàgines i no me’n vaig sortir; vaig fracassar”. D’altra banda, la novel·la té una vessant més feixuga o desagraïda que consisteix a lligar i a donar coherència als fets: “... fer que els trens arribin a l’hora i que els personatges es morin, o es casin, o agafin un estat civil, etcètera, etcètera, jo trobo que és una cosa tan enormement empipadora que, realment,  m’admira, en els novel·listes, el fet de ser capaços d’aguantar-ho i de combinar-s’ho.” Perquè la prosa narrativa és, segons Ferrater, una mena d’esprint, una forma literària que ha d’aconseguir un màxim de concentració imaginativa.
            Ferrater creu que encara no ha sorgit una novel·la catalana d’envergadura i ho atribueix a diversos motius: personals, sociològics, històrics, geogràfics... Cita alguns exemples meritoris, però fallits: Sagarra, Oller, Puig i Ferreter... En una entrevista que li va fer Porcel i que es va publicar pòstumament al Serra d’Or el 1972 veia la cultura catalana “Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall”.

Publicat a La Vanguardia-Girona el 5 de novembre de 2010

29 d’octubre de 2010

Els secrets del Casero

Just Manuel Casero fou un home inquiet, de vida curta però apassionada, que va fundar el Punt Diari el 1979 i va participar en l’activitat política, cultural i social de Girona i comarques amb intensitat i entusiasme. En un dels seus escrits es definia com “inconformista... I per damunt de tot miro de ser conseqüent amb mi mateix. No faig concessions. Però sóc partidari del diàleg”. Va morir el gener de 1981, amb tot just 34 anys. A banda del premi literari, Figueres el recorda amb una plaça i Girona, amb un carrer i una biblioteca. La plaça propera al cementiri parroquial del Pont Major, on és enterrat, li fa memòria amb un monòlit commemoratiu.
Quan l’any 1978 la llibreria 22 de Girona obre les portes, ho fa amb l’objectiu de dinamitzar la vida cultural de la ciutat. Una de les iniciatives és crear un premi de narrativa que, a causa de la prematura mort de Just Manuel Casero, acabarà portant el nom d’aquest periodista i polític.
Amb els anys, el Casero s’ha convertit en un premi de referència tant per la seva qualitat com pel seu prestigi, ha descobert autors nous i els ha facilitat l’accés al massa sovint hermètic món editorial. Tot això, a més, des de Girona i amb una dotació econòmica molt modesta. Guillem Terribas, ànima de la llibreria 22 i del premi, m’ha explicat amablement les claus de l’èxit. De fet, però, Terribas és el primer sorprès que el Casero hagi complert trenta edicions amb tanta vitalitat i empenta. Té molt clar, tanmateix, que una de les raons del bon funcionament d’aquest certamen literari és el fet que no estigui vinculat a cap editorial (més enllà del compromís de publicació) i que, per tant, el jurat gaudeixi de total independència: “Es poden haver equivocat alguna vegada, però sempre ho han fet amb total llibertat, sense pressions de cap mena”, em confessa Terribas. Un jurat heterogeni, amb afinitat i que periòdicament es va renovant i donant entrada a noves generacions per mantenir la frescor.
D’altra banda, l’organització del premi es resisteix a incrementar la dotació econòmica per evitar atraure els “caçapremis” o els autors consagrats que podrien desvirtuar-ne la finalitat. Un dels pocs premis, per cert, que no considera la dotació com un avançament dels drets d’autor. Terribas prefereix que l’editorial inverteixi en la promoció del premi i en fer visible l’autor i la seva obra (això que tant costa en el nostre país). Molts dels guanyadors del Casero ho han fet amb la seva primera obra i el premi els ha servit d’impuls. “Potser aquella primera obra, vista amb el temps, no era gran cosa, però el jurat hi va saber veure la fusta d’escriptor i les possibilitats”, diu Terribas. Un premi que, a més, sembla que exerceix gran atracció sobre els escriptors, ja que alguns s’hi han presentat diverses vegades, amb tossuderia, fins que l’han aconseguit.
El premi, conclou Terribas, s’ajusta perfectament a la filosofia de Just Manuel Casero: “és honest, s’ha fet a si mateix, i no abaixa mai la guàrdia”.
El jurat format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Eva Vàzquez i Guillem Terribas (que actua com a secretari sense vot) haurà de triar el guanyador entre les trenta-cinc obres presentades enguany. El veredicte es farà públic aquest dissabte a la Sala La Planeta de Girona. Esperem que el Casero ens torni a regalar un nou talent de les nostres lletres.

Publicat a La Vanguardia-Girona el 29 d'octubre de 2010

24 d’octubre de 2010

Diguem no

           Fa anys que m’he posicionat contra la presència de la mainada a segons quins llocs i esdeveniments. Ja en alguns dels meus primers i càndids articles vaig tractar aquest tema, amb la consegüent onada de pares (i mares) indignats contra, a parer seu, tal aberració. També en el meu llibre Dictadors de butxaca vaig dedicar un capítol, “No deixeu que els nens s’acostin –gaire– a mi”, a la dictadura a què ens sotmeten certs pares a través dels seus fills. Em lamentava que la inconsciència d’alguns progenitors arribés a l’extrem de portar els seus plançons, de vegades de pocs mesos de vida, a llocs tan inversemblants com un concert de música clàssica, la presentació d’un llibre o una conferència sobre la metaliteratura en la novel·la contemporària (puc afirmar, si cal davant notari, que no m’ho invento). Segur que hi ha teatre i cinema i fins i tot presentacions de llibres i conferències destinats a un públic infantil, de la mateixa manera que hi ha vacances i restaurants pensats per a la mainada. Ho he intentat raonar i demostrar amb arguments i exemples diversos, però sempre he topat amb una mirada de desdeny i amb algun insult de baixa estopa.
Aquesta arriscada militància “antimainada desubicada” també em va valer adjectius memorables per part de lectors-pares i lectores-mares (visca el llenguatge políticament correcte!). “Algun dia t’hauràs d’empassar aquestes paraules”, em va dir un senyor que jo no coneixia de res i a qui no vaig obligar a llegir el meu llibre. Fins i tot alguns amics i coneguts em van retreure la meva hostilitat, incomprensió i dogmatisme. “Quan tinguis fills, canviaràs d’opinió”, em va assegurar una excompanya de feina. “Potser sí, vaig pensar”, aclaparat per les crítiques.
Han passat els anys, cosa que ja em temia, i sóc pare d’una nena, cosa que potser no em temia tant. No només no he variat la meva militància “antimainada desubicada”, sinó que l’he refermat. Quan duus els teus fills a llocs que no correspon, causes greus molèsties a les persones que no tenen cap culpa de la teva paternitat ni del teu mal gust. Però a més provoques malestar, angoixa i nerviosisme en l’infant, precisament perquè l’obligues a estar en un ambient que li resulta estrany o obertament advers i a comportar-se d’una manera allunyada de les seves pautes infantils.
Ara em ronda pel cap portar-ho al Parlament i que es prohibeixi per llei aquesta abominable i doblement cruel pràctica. Ho tinc difícil, ho sé; però mai m’hauria imaginat que acabaríem amb la salvatjada dels toros i mira’ls ara, que contents que pasturen...

Publicat al Diari de Girona el 24 d'octubre de 2010

15 d’octubre de 2010

Els límits de la llengua


Vaig coincidir amb Joan-Lluís Lluís el Sant Jordi del 2009 en una parada de la Rambla de Girona, se suposa que tots dos hi érem per signar llibres, però no es pot dir que tinguéssim gaire cua esperant. Vam parlar del que solen parlar els escriptors quan es troben: del temps i dels llibres, i de la soferta feina que hem triat. Ell acabava de rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or per Aiguafang. Vaig comprar-lo (el llibre), me’l va signar. El vaig llegir al cap d’uns dies i em va captivar: una prosa elegant, d’un lirisme sobri i suggeridor.
Aquesta setmana passada ens vam retrobar al Museu del Joguet de Figueres on presentava el seu darrer llibre, Xocolata desfeta, acompanyat del periodista Toni Puntí i el cantant Joanjo Bosk. Va ser una presentació en petit comitè, àgil i amena, com un joc i un divertimento, en la mateixa línia que proposa el llibre. Jo diria que en Joan-Lluís té presència escènica, que domina les pauses i sap usar mesuradament el recurs de l’humor. Quan el veig amb l’uniforme oficial, vull dir la corbata negra sobre camisa blanca tal com apareix en la portada del llibre, sempre em fa pensar en Luís Aguilé, potser per la seva estampa llargaruda i un somrís mofeta de nen entremaliat. Mentre parla, fa digressions amb una habilitat envejable i tant et pot explicar l’agonia del català a la Catalunya Nord, com també va fer el seu col·lega Bezsonoff fa uns dies a La Bisbal d’Empordà, com els seus desitjos frustrats de ser mosso d’esquadra. Tot plegat amanit amb alguna crítica als periodistes de la capital catalana, que no s’acaben de creure que fora de Barcelona hi hagi vida (i molt menys intel·ligent). I aquí cal agrair la complicitat de Toni Puntí, que va escenificar una entrevista surrealista –érem a tocar del museu Dalí– amb l’escriptor rossellonès i va fer gala d’un gran sentit de l’humor i professionalitat.
I rere aquesta posada en escena, rere aquesta lleugeresa, un llibre de densitat xocolatiana (em permeto la llibertat d’inventar un mot, com Lluís fa en algun moment de l’obra), un llibre que explora els límits de la llengua i de la imaginació recollint el testimoni de Raymond Queneau a Exercices de style. Joan-Lluís Lluís s’expressa així a la introducció de l’obra: “Excitació pel repte que suposa concebre i escriure un tal llibre, malenconia de no haver estat el primer d’haver tingut la idea d’escriure’l”. Un llibre que, en certa mesura, també és un homenatge a la llengua i als autors que l’han feta gran i l’han enriquida: Ausiàs March, Verdaguer, Foix, Espriu, Pla...
Perquè Xocolata desfeta és, al cap i a la fi, i ni més ni menys, una mostra del que fem els escriptors des de sempre: explicar les mateixes històries però de maneres diferents. O dit d’altra forma: dir el que ja s’ha dit però intentar dir-ho com no ho ha dit mai ningú. 

Publicat a La Vanguardia-Girona, 15 d'octubre de 2010

12 d’octubre de 2010

Que vénen els independentistes!


D’uns mesos ençà, alguns polítics semblen nerviosos, tensos, i així que obren la boca és per ficar-se –més que de costum– de peus a la galleda. O més aviat hauríem de dir que estan desorientats i ni tan sols saben què han de fer amb aquest gavadal d’independentistes que, coincidint amb les pluges de tardor, s’estenen com les clapes de bolets. I això que, atrapats per la paradoxa i els egocentrismes, els independentistes es presentaran a les eleccions més dividits que mai i, segons les enquestes, trauran pitjors resultats que en els darrers comicis.
Quan ja no queden arguments per frenar l’independentisme, cal recórrer, doncs,  al floklorisme més carrincló d’alguns mitjans informatius (?) o a les emocions primàries i els vincles sanguinis de la senyora Rosa Cullell, exdirectora general de TV3 i Catalunya Ràdio, que, segons ens explica en un article que no es podria pagar amb diners, té un marit de Pamplona, nebots a Cantàbria i uns cunyats de Valladolid (i jo que me n’alegro, perquè hi fan molt bon vi). O, posats a fer i sense cap sentit del ridícul i la responsabilitat, es pot atiar la por gratuïta a l’estil del senyor Corbacho i companyia.
            No m’estranya gens aquest desconcert d’alguns polítics, perquè el moviment independentista, acrescut en bona part per l’empenta de la societat civil, demana precisament allò que tanta por fa a alguns polítics: que el poble decideixi lliurament i democràticament el seu futur. És a dir que, si així ho decideix la majoria, Catalunya esdevingui un estat sobirà. Rere tot aquest moviment, a més, hi ha gent d’una alçada intel·lectual que els inquieta enormement, gent tan perillosa com filòsofs (uns senyors/es que pensen), escriptors, sociòlegs i pedagogs, per exemple; a banda d’un espectre social amplíssim i heterogeni que, com es diu ara, es mostra transversal.
            “Que vénen els independentistes!” Heus aquí el crit amb què els pares i mares socialistes, populars i fins i tot alguns convergents podran espantar a partir d’ara la seva mainada quan facin mal correu o no vulguin anar al llit. Fins no fa gaire es recorria a l’home del sac, el llop ferotge o la Guardia Civil, però tots ells aviat hauran passat a la història davant la basarda que, entre els ciutadans de seny, provoquen els independentistes. Quan sentin aquest crit, els nens sortiran esparverats i s’amagaran on puguin: sota els llençols, al fons de l’armari o, com qui conjura el dimoni, embolcallats amb la bandera espanyola i amb exemplar de la sagrada Constitució a les mans. 

Publicat al Diari de Girona el 10 d'octubre del 2010

20 de setembre de 2010

Club de lectura

El proper dijous 30 de setembre a les 20.00 h, Miquel Martín serà al club de lectura de la biblioteca de l'Estartit comentant el seu llibre Cabells de Medusa amb els lectors.  Presentat per Sònia Martinoy.
Us hi animeu?