La pervivència de Rodoreda

    Aquest passat dimecres es van complir 110 anys dels naixement de Mercè Rodoreda, una autora estretament vinculada a les nostres comarques: va morir en una clínica de Girona i va voler que l'enterressin al cementiri de Romanyà de la Selva, el seu últim refugi, on va escriure i revisar part de la seva obra. Malgrat que els darrers anys li arribessin els reconeixements i els guardons de tota mena, així com una gran popularitat (segurament engrandida per la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant), el camí fins al cim no va ser gens falaguer.

    Marcada per una infantesa atípica i la figura del seu avi, per l'exili i les privacions, per una relació enriquidora i alhora tumultuosa amb Armand Obiols, per etapes de profundes crisis personals, morals i literàries, per un ambient familiar convuls i tens, per la llarga i fructífera amistat amb el seu editor Joan Sales... Rodoreda va posar la creació literària per sobre de tot i va bastir una de les obres més sòlides, fascinants i lúcides de la nostra literatura. Una autora, a més, que va ser capaç d'arribar al gran públic, a un lector fins i tot ocasional, a través d'uns personatges plens de vida i autenticitat i d'un llenguatge planer però penetrant i altament suggeridor. I amb tot, Rodoreda no va decebre mai els lectors més avesats i exigents, perquè la seva obra és rica en matisos, subtil, d'un lirisme seductor, una obra curulla de símbols, mites i intuïcions, que creix constantment, que evoluciona i busca sempre nous camins d'expressió.

    La darrera etapa de la seva vida la va passar a Romanyà, primer a l'hostal del poble i a casa de la seva amiga Carme Manrubia, i després a la casa que ella mateixa s'hi va fer construir. Aquells darrers anys, era ja una autora consagrada, gairebé una llegenda, una dona amb molta vida viscuda i una obra impressionant, traduïda a diverses llengües; una dona que cercava la pau i la contemplació, potser l'arcàdia de la infantesa. I tot allò tan anhelat i desitjat, ho va trobar en aquell racó de món, envoltada de silenci i solitud, de cels de tramuntana i boscos d'alzines, suros i roures, de les seves estimades flors, els seus gossos i els seus llibres. És la plenitud vital i literària, la darrera parada d'una existència intensa, independent, a cops dura, feixuga i frustrant, a cops fèrtil i gairebé màgica. Potser per tot plegat va poder afirmar: «He vingut a Romanyà per morir».

Diari de Girona, 14 d'octubre de 2018

Urnes, llaços i avions de paper

Els avions de paper són terribles: requereixen certa paciència i habilitat manual per construir-se i, ben equilibrats i llançats amb perícia, poden assolir, impulsats per un cop de vent propici, volades i alçades gairebé temeràries. No oblidem, a més, que es fabriquen amb un material altament perillós que també serveix per escriure-hi coses tan subversives com poemes o imprimir-hi paperetes per votar. És més, aquests avions solen acabar en punxa i, llançats amb mala bava -amb molta mala bava- podrien fins i tot esgarrinxar pells fines i sensibles. La Guàrdia Civil, doncs, històricament tan sensible, ha denunciat, pel bé dels ciutadans (en el sentit ampli de la paraula), aquestes armes potencialment letals.

Semblantment passa amb les urnes: tenen un aspecte innocu, quasi groller, com una mena de tàper gegant. Però ve't aquí que amaguen molta malícia, molta mala fe, intencions perverses: són sedicioses, rebels i provocadores. Serveixen per votar i, per tant, són un dels símbols de la democràcia, si es vol una metàfora de la llibertat, de l'autodeterminació o del dret a decidir. Per això els policies nacionals, sempre al servei de l'ordre, les buscaven enardits, obsessius com gossos de cacera, encegats com els fanàtics i esperonats amb el crit esfereïdor de "¿dónde están las putas urnas?". Tothora pel bé dels ciutadans, no cal dir-ho.

Però el més perillós de tot, el realment preocupant i nociu són els llaços grocs que pengen d'arreu, fins i tot de la roba de molta gent. Són perillosos perquè no cal ser independentista per dur-los, només cal estar en contra de la injustícia, de la manipulació i de les ànsies de venjança i humiliació que mouen cada dia els mecanismes de l'estat espanyol i que la justícia internacional ja ha començat a assenyalar i denunciar. De fet, els llaços grocs han esdevingut profundament molestos, irritants, molt més que qualsevol estelada, per exemple, perquè recorden constantment que hi ha presos polítics en un país presumptament democràtic. Al cap i a la fi, aquests llaços són una mena de mirall en el qual molts no volen veure-s'hi reflectits perquè hi descobreixen les misèries i les barbaritats d'aquest país que mai no ha superat el seu passat franquista. Per això cal arrencar-los, extirpar-los, insultar i intimidar els que en porten, sempre amb un punt d'arrogància, sempre amb violència i agressivitat. I sempre, és clar, pel bé dels ciutadans i les seves males consciències. 

Diari de Girona, 30 de setembre de 2018

Envellir

Potser encara més que la mort, l'envelliment ha estat un dels processos que més ha obsessionat i neguitejat els humans des de sempre. Alguns diuen que és terrible, devastador, fer-se gran, veure minvar les forces, les energies, les facultats, tornar-se més vulnerable, més indefens. Però d'altres creuen que es pot continuar vivint amb il·lusió, amb projectes, actiu i creatiu, assimilant i acceptant les limitacions i els canvis que comporta. De fet, hi ha exemples ben il·lustres, gent que, en plena vellesa, ha creat potser la millor part de la seva obra: Abelló, Chomsky, Picasso, Russell, Kant...

La literatura i l'art en general estan plens de referències a la vellesa, de mirades dures o amables, de reflexions amargues o esperançades, però sempre suggeridores sobre una de les etapes de la vida que sovint maquillem amb eufemismes, que mirem amb prejudicis i condescendència o que simplement ignorem perquè ens incomoda o ens fa nosa. Rosa Regàs, que seria un bon exemple de vocació tardana i de gran activitat durant la vellesa, va escriure un assaig sobre aquesta etapa, L’hora de la veritat, en què ens adverteix dels perills i les trampes però també de les noves oportunitats que s'obren amb la vellesa, de la qual hem de prendre consciència perquè “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres...” . Semblantment li passa a un personatge de La sang, un conte de Rodoreda: de sobte se n'adona, amb un d'aquells detalls tan reveladors, que està envellint i, de retruc, la seva mirada cap als vells canvia del tot perquè fins ara se'ls havia mirat com si mai no haguessin estat joves, com si haguessin nascut ja vells, amb totes les seves xacres.

Els poetes també s'han acostat a la vellesa amb perspicàcia i n'han revelat totes les arestes i esculls, com en el poema de Vinyoli Autoretrat a seixanta-cinc anys, que mostra la decrepitud, el declivi, el desencant de la vida, ja no recuperable i malaguanyada. Per cert, un dels grans amics de Vinyoli, el també poeta Gabriel Ferrater, es va suïcidar precisament per no haver de viure la decadència que pot acompanyar aquest trajecte vital. Amb tot, el mateix Vinyoli ha sabut trobar també en la vellesa, com ho han fet Yeats o Abelló, tota la saviesa, serenor i sobrietat que se'n desprèn. Un dels millors exemples seria el magnífic poema El vell i el mar, tenyit de lucidesa i resignació: "Ser vell de veritat vol dir saber estar sol./ Estalvia gemecs i fes més ample el mar".

Diari de Girona, 16 de setembre de 2018