12 de maig de 2019

Racionalitat poètica

Quan estudiàvem a l'institut, ens explicaven que la paraula "filosofia" significava etimològicament "amor a la saviesa", i jo me l'imaginava com una atracció gairebé eròtica cap al saber, cap a la veritat i el coneixement. Ens explicaven també que la filosofia, si més no l'occidental, la nascuda a Grècia i les seves colònies, significava un pas del mite al logos, és a dir, un pas de la interpretació mítica, fabulosa, poètica de la realitat a una interpretació racional, científica (la filosofia i la ciència, de fet, no se separarien fins molt més endavant). Fins i tot quan vaig estudiar la carrera de filosofia, sempre tenia la sensació que els humans no havien fet un pas sinó un salt, un salt grandiós, espectacular, definitiu: havien deixat enrere una visió ingènua, fantàstica i gairebé infantil del món per apropar-s'hi ara amb instruments molt més afinats i fiables, amb la certesa i la garantia de la raó. Era així, doncs, com la humanitat progressava i podia, per tant, acabar dominant, materialment i intel·lectualment, el seu medi, tan hostil i incomprensible per als seus predecessors.
Però, ara, després d'observar i contemplar el món des de la perspectiva dels anys, després de moltes lectures i d'intentar entendre'm i entendre tot el que m'envolta a través de l'escriptura, me n'adono que el gran ingenu sóc jo. La vida, el jo, el món i la nostra manera d'interpretar-los i provar de comprendre'ls i assimilar-los -sempre a través de la paraula- és una barreja constant i indefugible de mite i raó, de realitat i ficció, de fets i intuïcions. És per això que hi ha molta racionalitat en els mites, moltes intuïcions del que després descobriran i provaran les diverses ciències. També s'hi troba molta reflexió, a les llegendes: una recerca sobre l'origen del món, una especulació sobre la moral o una aproximació a la transcendència. I és per tot plegat que els grans escriptors han fusionat en les seves obres la mirada poètica i factual de la realitat, han barrejat la màgia, el somni o la faula amb la quotidianitat més prosaica. Què era, si no, el "realisme màgic" de García Màrquez i altres autors? No entendríem moltes de les narracions de Ruyra i de Víctor Català sense l'element sobrenatural, misteriós, que s'integra perfectament en les descripcions minucioses i evocadores que ens ofereixen sobre la natura. I només cal llegir amb atenció l'obra de la Rodoreda per adonar-se'n de com s'hi va introduint la dimensió simbòlica, l'explicació mítica, que culmina en obres com Viatges i flors i, sobretot, La mort i la primavera.

Diari de Girona, 12 de maig de 2019

30 d’abril de 2019

Groc

L'agost del 2017, Susana Ruiz, amb tota generositat, em va regalar una sessió fotogràfica. Necessitava imatges per a la promoció d'un nou llibre, per a la meva web i l'entrada a la Viquipèdia. No sé mai com posar-m'hi, a les fotos: em sento encarcarat, forçat, incòmode. La fotògrafa, però, va aconseguir que em relaxés, que no pensés que m'estaven retratant, va aconseguir que els somriures fossin naturals i el rostre no semblés de cera. Vam fer la sessió a fora, en un pati interior, a primera hora del dematí, amb un aire fresquet i agradable, cercant els millors racons i la millor llum. Malgrat el model, el resultat fa molt de goig: són imatges vives, còmplices, espontànies, en les quals m'hi reconec. Tot el mèrit és de la fotògrafa, no cal dir-ho.
Algunes d'aquestes fotos han sortit després a diversos diaris i revistes, a la solapa dels meus llibres, a cartells de diferents presentacions, xerrades o clubs de lectura. També han circulat per les xarxes socials per difondre diverses activitats literàries. El fons d'algunes d'aquestes fotos és groc. I ho és perquè un dels racons del pati on es van fer estava pintat de groc i afavoria la llum i l'enquadrament de les imatges. És groc com podia haver estat verd, blau o carbassa (el meu color preferit, tot i les connotacions polítiques que té). És groc perquè és un de tants colors amb què es pinta, es veu i es viu el món. Però alguns, malalts de suspicàcia, hi han vist intencions polítiques perverses, d'altres fins i tot s'han queixat de com es pot utilitzar una imatge per enviar missatges subliminars, i alguns altres han arribat a dir que era intolerable que un organisme públic exhibís una fotografia amb aquest fons groc. Faria riure si no fos veritat. És certament grotesc, delirant i tristíssim alhora. I és que les fotos, a més, es van fer -ho repeteixo tant com calgui- l'agost del 2017, és a dir, abans del referèndum de l'1 d'octubre, abans dels presos polítics i dels llaços grocs. Però tant li fa que intenti argumentar tot això, tampoc no m'escolten. Veuen fantasmes a tot arreu, cerquen desesperadament la provocació, el conflicte; necessiten un enemic encara que se l'hagin d'inventar. Estan encegats pel groc i, per això, són incapaços de veure matisos. Viuen atrapats en la pobresa moral i espiritual del blanc i negre, potser perquè els recorda aquells temps en què qualsevol altre color i pensament eren reprimits amb brutalitat.

Diari de Girona, 28 d'abril de 2019


15 d’abril de 2019

Capote i Palamós


Nascut el 1924 a Nova Orleans, al sud conservador i tradicionalista, la infantesa de Truman Capote va ser -segons el seu mateix testimoni- solitària i trista, però constantment evocada i mitificada a la seva obra. La recerca d'un lloc al món, d'una identitat sexual, d'una explicació poètica de la realitat ja apareixen amb una força trasbalsadora a la seva primera novel·la, Altres veus, altres àmbits (1948). El pas pel periodisme, la relació d'amor-odi amb l'alta societat nord-americana, l'alcoholisme i les drogues van anar desdibuixant l'escriptor per caricaturitzar el personatge. Com a Oscar Wilde o al nostre Pla, se li atribueixen un munt de frases enginyoses i situacions extravagants. I tot plegat potser ha fet oblidar o ha amagat que Capote era un escriptor potentíssim, d'un lirisme suggeridor, d'una prosa esmolada i alhora elegant, valent i transgressora quan cal, però sense perdre mai el nord i la solidesa.
Esmorzar al Tiffany's (1958) li va atorgar una gran popularitat i va ser portada al cinema, dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Audrey Hepburn. I Música per camaleons (1980), un magistral recull de relats, va ser una de les seves darreres obres: crua, poètica, ambiguament seductora. Però, sens dubte, la majoria de lectors recorden Capote per ser l'autor de la novel·la A sang freda (1966), basada en el brutal assassinat d'una família en un petit poble de Kansas. Capote va llegir la notícia al New York Times i de seguida va quedar atrapat per aquella tràgica història, que el desgastaria gairebé fins a destruir-lo.
Bona part d'aquesta novel·la es va escriure durant els períodes que Truman Capote va passar a Palamós els anys 1960, 1961 i 1962. La història l'anava obsessionant, la relació personal que havia mantingut amb els autors del crim l'havia marcat profundament i la incertesa per si acabarien sent penjats també el neguitejava. Des de Palamós, el 10 de setembre de 1962, poc després de la mort de la seva estimada Marilyn Monroe, va escriure aquesta carta al seu editor Bennett Cerf, fundador de Random House: "Crec que la meva feina et complaurà. Si pensaves que la primera meitat del llibre era apassionant, espera a veure’n la segona! No obstant, és veritat que es tracta de l’obra més difícil que he escrit en la meva vida (i tant si ho és), una obra dolorosa amb la qual he conviscut dia i nit durant molt temps. Però haurà valgut la pena: ho sé".

Diari de Girona, 14 d'abril de 2019