19 de març de 2019

Centenari Salinger


Aquest 2019 es compleixen cent anys del naixement de J. D. Salinger, autor nord-americà d'obra escassa però de profunda petjada. Nascut a Nova York, on va situar bona part del les seves històries, va ser un mestre del conte, tot i que és sobretot conegut per la novel·la The Catcher in the Rye (El vigilant en el camp de sègol), publicada el 1951. La vida de Salinger està envoltada de llegenda i misteri, i segurament de molts tòpics que es van repetint i perpetuant, cosa que ha desvirtuat el valor i la comprensió de la seva obra.
Em sembla que un dels grans temes de l'obra de Salinger és la incomunicació, la incapacitat humana per elaborar un discurs que ens apropi a la resta, que ens ajudi a teixir complicitats en comptes de malentesos que cada cop ens aïllen més i més. Els seus personatges viuen enxarxats en una mena de paradoxa: per una banda volen fer-se entendre, acostar-se als altres, compartir els seus neguits i desitjos, però per l'altra només troben incomprensió i rebuig o són incapaços d'adaptar-se a les normes socials, generalment absurdes, banals i hipòcrites. És cert que sovint totes aquestes vicissituds s'expliquen des de l'humor, des d'una ironia que de vegades pren una volada sarcàstica i mordaç, però sempre s'hi acaba descobrint un profund desencant, un dolor punyent i una enorme frustració (que pot desembocar en la fugida o fins i tot en el suïcidi). Tot plegat ho trobem als seus contes, petites peces de gran concisió, hàbilment narrades, amb diàlegs trepidants, vius, intensíssims. Però és Holden Caulfield, el protagonista de The Catcher in the Rye, qui encarna millor que ningú aquesta desubicació, aquesta desorientació davant un món que ni comprèn i el comprèn a ell. I no només perquè sigui un adolescent, crític i rebel davant el món adult, sinó perquè la seva barreja de lucidesa i ingenuïtat, de sensatesa i bogeria, l'acaben convertint en una mena de Quixot que recorre els carrers de Nova York a la recerca d'un ideal, d'una realitat segura i fiable, d'una vida lluny dels convencionalismes i la falsedat. Malgrat tot, el seu viatge resulta en va, perquè tot acaba perdent consistència, tot esdevé superficial, pura aparença. Només la infantesa, com un paradís sòlid i càlid, ple de veritat i senzillesa, sembla redimir-nos com a humans. És per això que Holden voldria viure eternament dins aquell poema-cançó que ens parla d'un camp de sègol i ser qui vigila que els nens no caiguin per aquell precipici que tothora els tempta i els assetja. 

Diari de Girona, 17 de març de 2019



4 de març de 2019

Poesia inesgotable


          Els meus primers contactes amb la poesia devien ser força vagues i difusos, potser a través de la música; però en qualsevol cas els associo al ritme de les paraules, a la melodia i a l'harmonia d'uns mots que m'atrapaven més enllà del seu significat, que només entreveia o intuïa. Era, doncs, un lligam instintiu, una mena d'atracció irresistible cap a la paraula i el seu so. S'assemblava, per tant, a un joc, en definitiva, perquè, com qualsevol joc, m'ajudava a comprendre, em plantejava un repte, una endevinalla, i així anava simulant, provant i experimentant. Ras i curt: m'anava enriquint i tot plegat deixava pòsit.

      A l'adolescència aquesta relació va esdevenir a poc a poc conscient i, per tant, més sòlida i estable. Per això es va produir un procés d'interiorització dels poemes, un intent de posseir-los com un objecte preciós i necessari: memoritzant-los, anotant-los en un bloc, al marge de la llibreta, folrant-ne la carpeta o omplint-ne les parets de l'habitació (amb aquella urgent passió de l'adolescència, és clar). En el fons, el que pretenia -encara sense saber-ho- era "anostrar" els poemes, una paraula esplèndida que tant vol dir fer nostre, com formar a la nostra manera, com traduir a la nostra llengua.
        Durant el període universitari, els meus estudis de filosofia es van anar barrejant -o potser caldria dir que es van anar complementant- cada vegada més amb la lectura de poesia, segurament perquè ja pressentia que, tant l'una com l'altra, s'interrogaven sobre els grans assumptes vitals, per bé que utilitzessin camins i recursos diferents. Va ser una lectura eclèctica, de vegades suggerida per professors o per companys, però més sovint espigolada de manera intuïtiva i anàrquica. Aquesta lectura àvida, impulsiva, una mica caòtica, em va servir per garbellar continguts i interessos, per afinar el criteri i, doncs, per fer-me els amics-poetes que m'acompanyarien de per vida.
          I a l'edat adulta, ja subjugat per la lectura, els poemes van anar madurant lentament, gràcies a tot aquest periple vital/poètic i després de petites victòries i fracassos, d'alguna frustració i de moments reveladors i estimulants que van representar tota una experiència de plenitud intel·lectual. Ara, doncs, els poemes tornen i retornen, com qui passa i torna a passar per un camí fressat i cada cop el fa més ample i planer, per bé que mai no l'esgota.

Diari de Girona, 3 de març de 2019

18 de febrer de 2019

El judici


M'hauria agradat escriure sobre alguna altra qüestió, però aquests dies és molt difícil abstreure's del judici als presos polítics. En sento les notícies a la ràdio del cotxe, a la tele, m'arriben comentaris i articles a través de les xarxes socials, la gent en parla arreu... Tot em força a reflexionar-hi, a analitzar-ho, a parlar-ne i escriure'n per provar de treure'n l'entrellat o mirar d'entendre com s'ha arribat fins aquí. Les grans preguntes que em venen al cap són sempre les mateixes: Per què aquestes persones fa mesos i mesos que estan captius? Per què el conflicte no es va resoldre políticament, és a dir, amb diàleg i acords? Per què tot s'acaba judicialitzant? He rellegit Gaziel, que va retratar com ningú la relació entre Catalunya i Espanya i les febleses i virtuts de totes dues; he tornat a Joan Maragall, que també va provar de teoritzar la catalanitat i les desavinences amb la visió espanyola; fins i tot he espigolat fragments de l'epistolari entre Rodoreda i Sales, en el qual s'hi troben espurnes tan lúcides i acerades com aquesta: "... com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé" (carta de Rodoreda, Ginebra, 30 de març de 1977).
Potser el moll de l'os és aquest que diu Rodoreda: la democràcia no pot funcionar en un país que no és demòcrata. Perquè la democràcia no és només votar cada vegada que toca; la democràcia és fer política, dialogar, entomar els desafiaments, els reptes i buscar-hi solució i consens; la democràcia és acceptar la diversitat, les minories, la crítica i la llibertat d'expressió; la democràcia és renovar, revisar, adaptar-se constantment als canvis que reclama qualsevol país; i la democràcia és respectar la separació i la independència de poders. Sembla, però, que la mentalitat de l'Estat Espanyol (subjugada pel tarannà de Castella, segons diu Gaziel) és refractària a tots aquests atributs de la democràcia.
De fet, és una mentalitat que ve de lluny... A la pel·lícula La Amistad, un vaixell espanyol que transporta esclaus va a parar a les costes dels Estats Units després d'un motí a bord. Allà, el judici als esclaus s'allarga per diverses controvèrsies i apel·lacions, i ocasiona una topada diplomàtica entre els Estats Units i Espanya, que envia un emissari de la reina Isabel II (que aleshores, el 1839, té nou anys) i que no pot entendre de cap manera que el govern americà no intervingui sobre la decisió dels jutges. La pel·lícula fou dirigida per Spielberg, algú que en principi no ha estat adoctrinat per TV3 i les escoles catalanes.




Diari de Girona, 17 de febrer de 2019