Ells

Com cada any, aquests dies em trobo cues i cues a la carretera, embussos, retencions... Del cotxe estant em miro els altres vehicles: audis, mercedes, porshe... en la seva majoria, que es dirigeixen -és un dir- a les seves segones residències de la Costa Brava: mansions arran de mar o penjades als penya-segats per continuar dominant la vista i el món, cases luxoses (en diuen exclusives) per passar-hi amb prou feines unes setmanes l’any, immensos jardins de gespa amb mobles de teca i piscines olímpiques, una flota de minyones i -si cal- mainaderes per als fills. Però sigui com sigui el cotxe, tots fan cara d’emprenyats (no puc dir-ho amb un altre adjectiu), tots semblen amargats o perplexos davant el que passa temporada sí, temporada també. No estan avesats a esperar-se, tenen pressa, frisen per arribar a lloc, per això tot sovint panteixen, esbufeguen i toquen el clàxon amb insistència com si, en comptes d’una botzina, fos una vareta màgica que pogués descongestionar les carreteres en un obrir i tancar d’ulls.

I jo no puc deixar d’observar-los: és un espectacle humà hipnòtic, un experiment sociològic, un contrast massa bèstia entre la seva vida i la meva, entre la seva concepció del món i la meva. Me’ls imagino arribant a lloc i sospirant, perquè el viatge sempre els fa nosa, no en saben gaudir, com una part més de les vacances. Surten d’un vehicle caríssim per ficar-se en una casa caríssima, passen d’un cau a un altre, sempre aïllats, com si temessin contaminar-se. S’estaran totes les vacances en aquell jardí de gespa i en aquella gran piscina. Rebran amics a casa i aniran a sopar a casa dels amics, sortiran junts amb el iot i fondejaran lluny de la platja.

No crec que hagin passejat mai per un camí de ronda i s’hagin anat aturant a cada cala per nedar-hi o agafar un grapat de pallerides (de fet, no crec pas que sàpiguen què són les pallerides). No crec tampoc que es llevin a trenc d’alba per caminar pels corriols, arran de riera, amb aquella frescor purificadora. Dubto que mai hagin anat a l’hort per collir les primeres tomates de pera, que són flairoses i suaus, amb les darreres llums del dia. No me’ls imagino estirats a terra, amb un bri d’herba a la boca, esperant que les estrelles fugaces creuïn el firmament.

El trànsit es va descongestionant i ells acceleren. Em poso al carril de la dreta, i els veig avançar llampants. Aviat són només un punt minúscul, insignificant, com un insecte. Llavors somric, em poso música i gaudeixo del camí de tornada.

 Diari de Girona, 7 de juliol de 2019

Bèsties

No puc separar la meva infantesa dels animals. Primer de tot, els animals domèstics: sobretot gossos, que eren els meus companys de jocs i aventures, sempre fidels, sempre protectors; i també tot l’aviram de cals meus avis: les gallines, les pintades, els ànecs, els indiots i el paó, que cada cop que desplegava el plomatge ens convocava, bocabadats, al seu voltant. Mil vegades vaig intentar fugir de les pessigades de les oques i mil vegades vaig fracassar. Al mas on anàvem a buscar la llet, m’entretenia acaronant els vedells, raspallant el matxo o mirant, amb prevenció, les immenses truges que es rebolcaven pel fang. I sovint aprofitava el viatge per abastar un grapat de fulles de morera per als cucs de seda que, com tots els nens de la meva generació, guardava en una capsa de sabates fins que ens n’atipàvem.

De tornada cap a casa era freqüent trobar-se lluerts, d’un verd lluent i hipnòtic, i sargantanes que paraven el sol en parets de pedra seca: em faltava temps per caçar-les i escuar-les per veure, novament fascinat, com aquell apèndix es movia sol, separat del cos, com una serp de les que també s’encauaven entre aquells rocs. Els esquirols saltaven de branca en branca, amb les cues estarrufades, i de tant en tant una pinya rosegada et passava arran. Durant un temps, els conills de bosc van agafar una malaltia que els inflava i deformava el cap i es quedaven immòbils, com perduts, al marge d’un camp o al mig d’un corriol, i em feien una pena infinita, com aquells eriçons esclafats al mig de la carretera. A la primavera, si havia bufat la tramuntana, ensopegaves sovint amb algun pardal caigut del niu, que estirava el coll i badava el bec perquè el peixessis. I si tenies temps –que sempre en tenies- podies fer marrada i arribar-te fins a la bassa on les granotes, eternament confiades, es deixaven agafar a mans nues per fer llavors salts i acrobàcies al teu voltant. Els calàpets, en canvi, eren indefectiblement torturats: burxats amb una branca fins que es botien i expel·lien aquell suc verinós. La mateixa sort patien els abellots i borinots, que atrapàvem al vol, dins d’un pot de vidre que sacsejàvem fins que l’insecte quedava marejat i atuït i, doncs, a la nostra mercè. I encara restaven els dies de mar: julivies iridescents, garoines i musclos arrapats al rocam, lluites aferrissades amb pops i crancs...

Va ser durant aquella època que, a l’escola, ens van fer llegir El zoo d’en Pitus. A qui li pot estranyar que xalés tant i tant amb aquella lectura!

Diari de Girona, 9 de juny de 2019

Els depredadors de la Costa Brava

Deia Pla que s’havia enamorat sovint d’un paisatge, però que mai s’havia pogut enamorar d’una persona. Gaziel, a Sant Feliu de la Costa Brava, va escriure: «Sempre he cregut que l’home, si no és una expressió personal del territori concret que va produir-lo, com una flor ho és d’un test, ve a ser quelcom d’insípid –sense suc ni bruc, com vulgarment diem». Verdaguer, Maragall i Ruyra van viure i descriure la natura amb devoció i arravatament, com una experiència reveladora, gairebé mística. Bertrana sempre es va sentir com un bàrbar, és a dir, més a prop de la vida natural, salvatge, feréstega, que no pas de la civilització i la vida urbana, que veia corrompuda, viciada i hipòcrita. Sagarra frisava per fugir de la ciutat i perdre’s al camp, entre vinyes i fruiters, per sentir el cant d’aquells ocells que tant l’embadalien. El paradís, per a Rodoreda, era un jardí exuberant, per això va venir a morir a Romanyà, en plena natura. Vinyoli va sentir com la veu de la mar el cridava i s’hi va lliurar sense condicions. La mateixa mar, eterna, misteriosa i evocadora, que va captivar Foix o Carner. Víctor Català va convertir la natura en un personatge més de les seves obres... I només parlo de la literatura, però també ho podria fer de la pintura, de la música o de la fotografia i del cinema.

Hi ha moltes maneres de mirar el paisatge. Moltes. Se’l pot mirar de pressa, amb certa indiferència, com un decorat inevitable i prosaic. Se’l pot mitificar o idolatrar o cosificar, com un mer objecte. Se’l pot observar en silenci, contemplativament, com qui s’hi voldria fondre o integrar. Se’l pot evocar fins i tot quan no hi és o pot servir per recordar allò que hi vam viure, compartir o perdre. La natura, la terra, el paisatge, sempre hi són, per molt que els vulguem manipular o transformar o controlar. Podem provar d’obviar-los, però un moment o altre hi topem. Cap paisatge és de ningú i alhora qualsevol paisatge és de tothom, no és un joc de paraules ni un recurs retòric: és una evidència, com la natura i el mateix paisatge. Alguns, però, no ho saben o no ho volen saber, potser perquè la seva mirada cap al paisatge és purament depredadora, materialista, possessiva, sense cap vincle emocional, moral o intel·lectual. Són els depredadors de la Costa Brava, els que estan arrasant la natura i totes les seves ramificacions sentimentals, culturals, històriques... El dia que -com qualsevol mortal- els toqui tornar a la terra, és molt probable que els escupi. 

Diari de Girona, 26 de maig de 2019