Josep Carner, la ironia lúcida

En un dels seus reculls d’articles, Sagarra escrivia que el nom de Josep Carner «sempre serà d’una gran actualitat per a tota persona de bon gust» i afegia que «és un artista que segueix una trajectòria marcada de temps, no s’aparta del seu camí fent salts i giravoltes insospitats, es va afinant i es va madurant d’una manera gairebé imperceptible», per això arribava a la conclusió que la poesia de Carner «és una necessitat de l’esperit que no pot ésser més natural ni pot ésser més sana».

És a dir, l’any 1925, Sagarra ja s’adona que Carner, que tot just acaba de publicar El cor quiet, és un clàssic, en el sentit més rotund i expansiu de la paraula. Ho és perquè la seva poesia es revesteix d’una solidesa i alhora d’una elegància que va més enllà de qualsevol moda, moviment literari o etiqueta estilística. Ho és perquè el poeta fuig de les dreceres fàcils i cíniques, de les enganyoses pirotècnies verbals, de les efervescències enlluernadores però efímeres, de les urgències barroeres. Carner pren el camí llarg i costerut, el camí de la lluita constant, conscient i tenaç amb la llengua, que el durà a conquerir un gran domini lèxic, rítmic i mètric, a inventar-se paraules d’una sonoritat meravellosa i també a ser un traductor extraordinari amb solucions imaginatives que fan la llengua més mal·leable i rica (llegiu, les seves traduccions de Dickens, per exemple). Caner opta per una poesia de la reflexió moral, per una indagació de caire metafísic o per una immersió en el perdó, la redempció i la culpa. L’experiència d’un llarg l’exili, li suscita també poemes elegíacs, compromesos amb la tradició literària i la resistència intel·lectual. Però, en qualsevol cas, tot es mostra sense estridències ni estirabots, sense escarafalls ni blufs filosòfics. Deu ser per tot plegat que la seva poesia traspua una gran naturalitat i honestedat, una humanitat gens afectada, fonda i propera alhora.

Aquest 2020 commemorem els cinquanta anys de la seva mort. Serà, doncs, l’any Carner, una excusa per llegir i rellegir una obra poètica lluminosa i reveladora. Uns versos que sovint, amb un escepticisme subtil, amb una bonhomia esmolada, ens mostren els límits de les nostres aspiracions, els paranys de la raó o els laberints de la nostra existència. És aquella ironia lúcida que recorre l’obra carneriana de dalt a baix i que tan bé es condensa en aquests magnífics versos del Cant VI del Nabí (1938): «Tot és follia,/ córrer i estar, vetllar i dormir;/ tot és engany de vides condemnades:/ donar-se i escometre i resistir».

Diari de Girona, 16 de febrer de 2020

Alberto Blecua

A l’institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell vaig tenir dos grans professors de literatura, catalana i castellana, respectivament: Xavier Almenara i Guillermo de la Arada. Eren bons sobretot perquè s’estimaven profundament allò que explicaven i, per tant, sabien fer-nos-en còmplices i obrir-nos moltes portes. Gràcies a ells vaig llegir amb avidesa poemes de Machado o de Papasseit i gràcies ells, sospito, va començar a germinar el futur escriptor que jo seria. Fins al darrer moment, doncs, vaig dubtar entre matricular-me a la carrera de filologia o a la de filosofia, que m’oferia la possibilitat de mirar el món críticament, d’anar una mica més enllà de l’aparença i els tòpics.

Finalment, vaig decidir-me per cursar filosofia a la Universitat de Girona (llavors encara Col·legi Universitari), per bé que totes les assignatures optatives que vaig triar eren de literatura. Així aconseguia una mena d’equilibri i concordança entre les meves inquietuds i interessos. Recordo vivament les classes de filosofia medieval de Marcel Salleras, que, en unes aules també medievals, era capaç de traslladar-te a la mística de Sant Agustí o al pragmatisme d’Occam. Recordo també la contagiosa admiració de Josep Maria Terricabras per Russell i sobretot per Wittgenstein, que sacsejava les nostres conviccions de soca-rel i esmolava el nostre sentit crític. No puc oblidar tampoc les lectures de Nabí de Carner que fèiem a les classes de Salvador Oliva, sempre reveladores i estimulats.

Aquest dimarts em vaig assabentar de la mort d’un altre professor amb qui vaig compartir la carrera: Alberto Blecua. I de seguida vaig evocar amb nitidesa el seu somriure franc i lluminós quan entrava a l’aula. Blecua era un savi, un docent generós, lúcid i brillant que convertia les seves classes en un gavadal d’emocions, d’estímuls i de petites conquestes intel·lectuals. Era un goig sentir-lo parlar del Quixot o llegir poemes de Garcilaso o explicar-nos les aventures del Lazarillo. Ho feia com si res, amb la rialla sempre a punt, amb una amenitat i al mateix temps amb una profunditat que traslluïa la seva passió i alhora el seu domini. El recordo sempre proper, sempre amable amb els alumnes, una persona d’esperit lliure, sense prejudicis, crític quan calia, però honest i ferm amb les seves conviccions, una persona humil malgrat la seva excel·lència. En ell encaixa a la perfecció aquesta frase del seu estimat Quixot: «De altos espíritus es apreciar las cosas altas». Descansi en pau.

Diari de Girona, 2 de febrer de 2020

La pluja de Monet

Segurament el gran triomf del sistema capitalista més salvatge i despietat ha estat convertir-nos en esclaus del consum, és a dir, fer-nos creure que calia estar sempre ocupats, treballant i produint per llavors poder gastar i consumir. Ens han venut la idea -ells sempre venen alguna cosa- que atapeir l’agenda i no tenir temps era signe de progrés, de riquesa, d’èxit. Per això sempre cal ser i fer més que els altres, tenir més que els altres, gastar més que els altres. D’aquesta manera ens han conduït cap a una espiral perversa i absurda de la qual resulta molt complicat sortir-ne (i que està tenint conseqüències devastadores per al medi ambient i els països més desfavorits). Així, gairebé sense ni adonar-nos-en, ens hem deixat prendre o hipotecar el nostre temps. Aquest temps imprescindible per fer tot allò que dona sentit a la nostra vida, que l’enriqueix i l’enforteix, com ara caminar, badar, llegir, rumiar, conversar amb els amics o veure com creixen els nostres fills, entre tantes altres activitats. Som temps i no tenim altra cosa que temps, molt o poc, per invertir-lo en alguna cosa de profit, que gairebé mai no és purament material, sinó intangible, espiritual, emocional, contemplativa o artística i creativa.

Com escriure, que vol temps, molt de temps, precisament perquè demana observació i reflexió, una certa passió però alhora serenor i distància, perquè cal pair i assimilar tot aquell material que després es convertirà en literatura. El temps de l’escriptura és, doncs, un temps inaprehensible, dilatat, dúctil, de vegades d’una intensitat de tempesta, d’altres d’una cadència de plugim. Potser per això sovint he pensat que m’agradaria escriure com Monet pinta la pluja. M’agradaria que les meves paraules fossin com les gotes que cauen sobre les roques brunes de Belle-îlle, que cada frase esdevingués el ruixat que amara la mar crespada i fosca del quadre. Perquè, al quadre de Monet, la pluja hi és sense ser-hi: s'intueix, s’endevina, s’insinua en el cel lilós, se la sent caure a la mar esvalotada, repica al rocam i es confon, es perd, es fon en el paisatge, en la natura sencera. És aquella síntesi subtil, aquell equilibri genial que mostra, que evoca amb una força lírica abassegadora. Observar, contemplar, admirar el quadre de Monet és una delícia, una meravella, una experiència torbadora, perquè la pintura t’absorbeix i et commou fins al punt d’oblidar el temps, que també vol dir ser-ne l’amo i senyor.   

Diari de Girona, 19 de gener de 2020