15 d’abril de 2019

Capote i Palamós


Nascut el 1924 a Nova Orleans, al sud conservador i tradicionalista, la infantesa de Truman Capote va ser -segons el seu mateix testimoni- solitària i trista, però constantment evocada i mitificada a la seva obra. La recerca d'un lloc al món, d'una identitat sexual, d'una explicació poètica de la realitat ja apareixen amb una força trasbalsadora a la seva primera novel·la, Altres veus, altres àmbits (1948). El pas pel periodisme, la relació d'amor-odi amb l'alta societat nord-americana, l'alcoholisme i les drogues van anar desdibuixant l'escriptor per caricaturitzar el personatge. Com a Oscar Wilde o al nostre Pla, se li atribueixen un munt de frases enginyoses i situacions extravagants. I tot plegat potser ha fet oblidar o ha amagat que Capote era un escriptor potentíssim, d'un lirisme suggeridor, d'una prosa esmolada i alhora elegant, valent i transgressora quan cal, però sense perdre mai el nord i la solidesa.
Esmorzar al Tiffany's (1958) li va atorgar una gran popularitat i va ser portada al cinema, dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Audrey Hepburn. I Música per camaleons (1980), un magistral recull de relats, va ser una de les seves darreres obres: crua, poètica, ambiguament seductora. Però, sens dubte, la majoria de lectors recorden Capote per ser l'autor de la novel·la A sang freda (1966), basada en el brutal assassinat d'una família en un petit poble de Kansas. Capote va llegir la notícia al New York Times i de seguida va quedar atrapat per aquella tràgica història, que el desgastaria gairebé fins a destruir-lo.
Bona part d'aquesta novel·la es va escriure durant els períodes que Truman Capote va passar a Palamós els anys 1960, 1961 i 1962. La història l'anava obsessionant, la relació personal que havia mantingut amb els autors del crim l'havia marcat profundament i la incertesa per si acabarien sent penjats també el neguitejava. Des de Palamós, el 10 de setembre de 1962, poc després de la mort de la seva estimada Marilyn Monroe, va escriure aquesta carta al seu editor Bennett Cerf, fundador de Random House: "Crec que la meva feina et complaurà. Si pensaves que la primera meitat del llibre era apassionant, espera a veure’n la segona! No obstant, és veritat que es tracta de l’obra més difícil que he escrit en la meva vida (i tant si ho és), una obra dolorosa amb la qual he conviscut dia i nit durant molt temps. Però haurà valgut la pena: ho sé".

Diari de Girona, 14 d'abril de 2019





24 de març de 2019

Llegendes de nit

Llegendes de nit

Editorial: Edicions Sidillà. Primera edició, febrer 2019
Pàgines: 361
Il·lustracions: David Granato


       Llegendes de nit ens parla de les nits més màgiques de l'any: Sant Joan, Tots Sants, Nadal i Cap d'Any a totes les comarques catalanes
Vinculada al solstici d'estiu, la diada de Sant Joan simbolitza el renaixement de la natura i, es practiquen tota mena de ritus secrets: encanteris, remeis, ordalies o sortilegis, que han donat origen a moltes llegendes. És quan es manifesten un estol d'éssers fabulosos com els follets, els nyitos, els menairons o les llufes, protagonistes també d'un munt d'històries.
Tots Sants és una diada plena de respecte i devoció davant el misteri de la mort. Ànimes i espectres tornen a la vida per enllestir assumptes pendents o pagar les malifetes: són llegendes   inquietants, esgarrifoses que ens posen en contacte amb la part més fosca i enigmàtica de la nostra existència.
La nit de Nadal, en canvi, s'associa amb el solstici d'hivern, la natura s'encalma i la gent  s'arrauleix a la llar, a l'escalf del foc i d'un bon àpat. És una celebració religiosa, però també amb elements profans com el mateix tió. Aquesta nit sorgeixen éssers fantàstics com en Fumera, el Pelut, la Pesanta o l'Esgarrapadones. Però és sobretot la nit de Cap d'Any quan les forces del mal prenen el comandament: bruixes, bruixots i totes les formes que adopta el dimoni.
Totes aquestes llegendes són el testimoni del nostre desig d'entendre el món i donar-li una explicació a través de la paraula.

19 de març de 2019

Centenari Salinger


Aquest 2019 es compleixen cent anys del naixement de J. D. Salinger, autor nord-americà d'obra escassa però de profunda petjada. Nascut a Nova York, on va situar bona part del les seves històries, va ser un mestre del conte, tot i que és sobretot conegut per la novel·la The Catcher in the Rye (El vigilant en el camp de sègol), publicada el 1951. La vida de Salinger està envoltada de llegenda i misteri, i segurament de molts tòpics que es van repetint i perpetuant, cosa que ha desvirtuat el valor i la comprensió de la seva obra.
Em sembla que un dels grans temes de l'obra de Salinger és la incomunicació, la incapacitat humana per elaborar un discurs que ens apropi a la resta, que ens ajudi a teixir complicitats en comptes de malentesos que cada cop ens aïllen més i més. Els seus personatges viuen enxarxats en una mena de paradoxa: per una banda volen fer-se entendre, acostar-se als altres, compartir els seus neguits i desitjos, però per l'altra només troben incomprensió i rebuig o són incapaços d'adaptar-se a les normes socials, generalment absurdes, banals i hipòcrites. És cert que sovint totes aquestes vicissituds s'expliquen des de l'humor, des d'una ironia que de vegades pren una volada sarcàstica i mordaç, però sempre s'hi acaba descobrint un profund desencant, un dolor punyent i una enorme frustració (que pot desembocar en la fugida o fins i tot en el suïcidi). Tot plegat ho trobem als seus contes, petites peces de gran concisió, hàbilment narrades, amb diàlegs trepidants, vius, intensíssims. Però és Holden Caulfield, el protagonista de The Catcher in the Rye, qui encarna millor que ningú aquesta desubicació, aquesta desorientació davant un món que ni comprèn i el comprèn a ell. I no només perquè sigui un adolescent, crític i rebel davant el món adult, sinó perquè la seva barreja de lucidesa i ingenuïtat, de sensatesa i bogeria, l'acaben convertint en una mena de Quixot que recorre els carrers de Nova York a la recerca d'un ideal, d'una realitat segura i fiable, d'una vida lluny dels convencionalismes i la falsedat. Malgrat tot, el seu viatge resulta en va, perquè tot acaba perdent consistència, tot esdevé superficial, pura aparença. Només la infantesa, com un paradís sòlid i càlid, ple de veritat i senzillesa, sembla redimir-nos com a humans. És per això que Holden voldria viure eternament dins aquell poema-cançó que ens parla d'un camp de sègol i ser qui vigila que els nens no caiguin per aquell precipici que tothora els tempta i els assetja. 

Diari de Girona, 17 de març de 2019