La puput

     Al Camí Vell de Regencós, passat el Forn de la Calç d'Esclanyà, hi ha un mas anomenat can Puput. Cada vegada que passejo per aquells verals, sobretot a la tardor, quan hi vaig a buscar bolets, em paro a mirar les rajoles que hi ha a l'entrada, en una paret de pedra: reprodueixen el nom del mas i la imatge d'una puput amb la cresta desplegada. M'hi estic una bona estona, tot passant el dit pel relleu del dibuix, potser perquè trobo a faltar aquest ocell de bellesa acolorida, un punt exòtica, de tarannà juganer i aspecte entremaliat i una mica murri.

     Sortosament, però, en arribar el bon temps, una puput tornar a senyorejar pel jardí de casa (m'agrada pensar que és la mateixa de cada temporada, però no ho sé del cert). De primer es passeja, amb vols curts i saltirons, entre les feixes dels fruiters, com si reconegués el terreny o prengués mides. Tot seguit, s'entreté llargament a l'esplanada, cercant cucs, larves i altres animalons, entre els brins l'herba, tot escarbotant i espigolant amb aquell bec llarguíssim i encorbat. Quan n'enxampa un, el llança un xic enlaire, com si hi jugués, i llavors l'atrapa al vol, amb la punta del bec, i se l'empassa de bursada, amb un gest còmic que li estarrufa les plomes del coll. També escorcolla, obstinada i metòdica, les soques dels arbres i, fins i tot, les escletxes de la paret de pedra, a la recerca de nius de formigues, escarbats o cargols. De vegades, quan empaita alguna bestiola, sembla que la vagi disseccionant a cops de bec, fins a trobar, com a bona gormanda, la part més tova i saborosa De tant en tant, per mantenir l'equilibri, desplega les ales en forma de vano, i, tot mostrant aquelles franges blanques i negres, les sacseja amb una elegància hipnòtica.

    Nosaltres, des del menjador estant, no gosem moure ni un múscul per no espantar-la i perdre'ns l'espectacle. Fins i tot el gos, que fa fora qualsevol animal que s'atreveixi a trepitjar les seves possessions, resta quiet, amatent als gestos de la puput. De fet, tots estem a l'aguait, esperant el moment culminant: quan la puput desplega i obre de bat a bat la seva cresta. Llavors, un cop més, quedem muts, ullpresos per aquell plomatge de foc, coronat amb punts negres, que ella agita amb indiferència. Ens mirem satisfets, acomplides les nostres esperances, mentre la puput alça el vol i el jardí sembla que quedi buit de cop. Llavors sempre em vénen al cap les paraules de Josep Maria de Sagarra: "La puput sempre és una amiga que no té preu".

Diari de Girona, 13 de maig de 2018

Jo mano, tu obeeixes

     Sempre he sospitat que darrere els comportaments violents i agressius, rere les actituds intimidatòries i altives, rere les ideologies i principis totalitaris i injustos s'hi amaga una ignorància arrogant, un pobresa espiritual desoladora, un raonament escarransit i, sobretot, un terrible i perillosíssim complex d'inferioritat. Masclistes, feixistes, assetjadors, maltractadors, fanàtics religiosos, tirans, imperialistes, racistes, xenòfobs, violadors, i tota aquesta trepa s'escampa, com una plaga maligna i destructora, pertot arreu i escampa, de pas, el terror, el desànim, la inseguretat, la indefensió i l'angoixa entre les seves víctimes.

        El més trist, el més esgarrifós, és que sovint ho fan amb tota la impunitat, protegits per un sistema corrupte i corcat, profundament injust i classista. Actuen amb la connivència o el silenci dels grans grups de poder i influència, estimulats des de l'ombra, moguts des de la foscor com titelles perversos. Són inflexibles perquè són dogmàtics: jo tinc la veritat i tu no; jo tinc el poder i tu no; jo mano i tu obeeixes. Imposen, doncs, la seva "veritat" per la força, fins a les darreres conseqüències i per qualsevol mitjà, sense escrúpols. És per això que no se'n senten mai culpables, emparats en uns valors retrògrads, immutables o sagrats que ells creuen indiscutibles, i que sovint veuen avalats pels mateixos poders que els haurien de condemnar. És per això que menyspreen, humilien o degraden la víctima i, sovint, l'escarneixen, en fan mofa i divulguen o gallardegen dels seus actes, estarrufats com les bèsties salvatges (que segurament mai no actuarien amb la baixesa i la indignitat amb què ells ho fan).

      Per tot plegat, no saben dialogar perquè el diàleg sempre implica argumentar i cedir, descobrir matisos i admetre errors, i això els fa sentir tremendament incòmodes, augmenta la seva inseguretat malaltissa, accentua el seu complex d'inferioritat, una creu que arrosseguen encara que no en siguin del tot conscients. I la seva inferioritat prové justament de l'ús i abús de la seva força, de la violència que han d'imposar sempre perquè no tenen cap argument ni cap altra via per mantenir les seves opinions i realitzar els seus desitjos. Si fos per ells, encara avui hi hauria esclaus, i els negres i els blancs encara s'haurien de seure separats. Si fos per ells, les dones serien un objecte sense veu ni vot. Si fos per ells... potser no ens mereixeríem el nom d'humans.

Diari de Girona, 29 d'abril de 2018

Les cares del Sant Jordi

        Som a tocar de Sant Jordi i aquesta diada sempre m’ha provocat sentiments un xic contradictoris, molts dubtes i preguntes recurrents. Per una banda és senzillament increïble que un país s’hi aboqui amb tant d’entusiasme, que es faci la festivitat tan seva, que se’n senti orgullós i que ompli els carrers i les places de tots els pobles i ciutats per mirar, remenar i comprar llibres. Per l’altra, més que el dia de la literatura, és això: el dia del llibre, bo, mediocre o simplement impresentable, l’hagi escrit qui l’hagi escrit i en les circumstàncies que sigui, tant li fa tot plegat. Diuen que és el dia que, amb diferència, es venen més llibres de tot l’any, el gran dia de facturació per a les llibreries, editorials, distribuïdores.... I això seria sensacional si no fos que la majoria de gent que compra llibres per Sant Jordi no en compra potser cap més la resta de l’any i encara és dubtós que es llegeixen l’exemplar que adquireixen aquesta diada. És més, gosaria aventurar que molts lectors de debò, constants, vull dir, no compren llibres per Sant Jordi (si no és per la rebaixa, que potser caldria aplicar-los més sovint precisament per ser consumidors habituals de llibres).

Tota la campanya editorial s’encamina, doncs, cap a aquest dia, quan, com focs d’artifici, amb gran faramalla, tot esclata com si en unes poques hores calgués cremar-ho tot. Molts dies abans, però, ja hem de suportar les travesses sobre quins seran els llibres més venuts, en aquest culte malaltís i absurd a la quantitat per damunt de la qualitat, a vendre números i fum per tapar una realitat massa vulgar o mostrar-ne només una cara. No sé si seria una bona idea fer dues llistes, ja que tant els agrada: una llista dels més venuts i una altra dels més ben valorats per la crítica o pels mateixos autors.

Avui comparteixes parada amb escriptors que, com tu, porten anys treballant amb rigor, barallant-se amb la llengua i provant d’enriquir-la, explorant nous camins creatius. I també ensopegues amb gent que s’apunta a escriure i -el més sorprenent- a publicar un llibre com si fos la cosa més planera i habitual del món. Avui és un dia trepidant, esgotador, de sensacions oposades, de llums i ombres, de situacions ridícules i fins i tot humiliants, de moments de satisfacció i retrobaments; un dia estrany. A mi, però, sempre hi ha una raó molt poderosa que em fa sortir de casa el dia de Sant Jordi: el contacte, còmplice, agraïdíssim i estimulant amb els meus lectors. 

Diari de Girona, 15 d'abril de 2018