17 de gener de 2018

Centenari Abelló

Montserrat Abelló va publicar el seu primer llibre de poemes, Vida diària, amb quaranta-cinc anys. El títol de l’obra i l’edat de l’autora són ben significatius. Per una banda, mostren una vocació poètica insubornable, arrelada i latent durant anys, si bé retinguda per les circumstàncies, però que finalment esclata amb tota la maduresa, amb una mirada rotunda però lúcida i subtil. D’altra banda, el títol ens revela una poesia quotidiana i vital, atenta a les petites coses, al poder mateix de les paraules, al ritme i la musicalitat que les impregna, sense estridències ni artificiositats. Cal afegir, a més, que aquell primer llibre va ser prologat per Joan Oliver i editat per Joaquim Horta, poetes i traductors que també hauríem de començar a recordar.
Com que el pare era enginyer naval, la família Abelló estava acostumada a viatjar i canviar de domicili. Durant els anys que viuen a Londres, la Montserrat respira i fa seu aquell idioma que tantes similituds fonètiques i rítmiques comparteix amb el nostre. És molt probable, doncs, que la seva sensibilitat lírica, que la seva consciència de la paraula i de les llengües es comencin a gestar en aquells moments de la seva infantesa. L’esclat de la Guerra Civil, però, estroncarà els seus estudis i sacsejarà la vida de tota la família. Acabada la guerra, s’exilia amb el seu pare i ja no tornarà a Catalunya fins el 1960.
Obstinada, vitalista, ferma, Montserrat Abelló ha anat llegint, estudiant, traduint i escrivint al llarg de tots aquests anys difícils, marcats per l’enyor, durant els quals s’ha casat i ha tingut tres fills. La seva incansable tasca intel·lectual i creativa s’anirà diversificant en tres àmbits íntimament relacionats. Per un costat, culminarà la seva consolidació poètica amb llibres com El blat del temps, Foc a les mans, L’arrel de l’aigua o Més enllà del parlar concís. Per l’altra, la seva faceta com a traductora esdevindrà decisiva per divulgar autores com Sylvia Plath, Adrienne Rich, Anne Sexton o Alice Walker. I finalment, sempre compromesa, tothora activa, Abelló defensarà des de diversos fronts el paper de la dona i la seva centralitat en la literatura.
Aquest 2018 celebrem el centenari del naixement de Montserrat Abelló. Tenim l’oportunitat perfecta per conèixer les autores anglosaxones que va traduir i que tant la van influir. Però, sobretot, tenim l’oportunitat d’apropar-nos a la seva obra poètica: una paraula diàfana, una lírica serena i una veu sòlida que ens convida a “Plantar sobre la terra/ els peus. Ja no tenir/ por. Sentir com puja/ la saba, amunt, amunt.”


Diari de Girona, 7 de gener de 2018



5 de gener de 2018

Quina mena de gent són

El 1944, en les tenebres de la postguerra, proposen a Gaziel de presidir els Jocs Florals de Barcelona. Després de certs dubtes, l’escriptor guixolenc accepta i, en una masia del Vallès, en la semiclandestinitat, pronuncia un discurs que formarà part dels quatre assajos de Quina mena de gent som.
És un llibre revelador. Gaziel reflexiona, amb una lucidesa i una claredat admirables, sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Afirma que Castella ha acabat dominant tots els pobles d’Espanya excepte el català i que, tant la dreta com l’esquerra espanyoles, tenen en comú una aversió al fet diferencial català i “la voluntat fanàtica d’anorrear-lo”. Espanya (dominada per l’esperit de Castella) és un poble essencialment imperialista, militarista, dogmàtic, mentre que Catalunya és un poble amb sentit pràctic, de tarannà pacífic i treballador. Són, per tant, dues realitats incompatibles, condemnades a no entendre’s, encabides en un mateix territori com si és tractés d’una mala passada del destí. En el cas de Catalunya, el destí sembla especialment cruel perquè l’ha situada entre dos estats centralistes i dominadors, com són Espanya i França. I si tot plegat no fos prou complicat per a un petit i indefens país com el nostre, cal afegir-hi “l’autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-la amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català”.

Gaziel, però, també analitza les falles de Catalunya: la seva tendència indefugible a perdre sempre totes les batalles, la seva impossibilitat a constituir-se com a estat, o –brillant metàfora– la seva impotència per encarnar en cos la seva ànima. L’escriptor lamenta el munt d’oportunitats malaguanyades, de jugades desaprofitades, de moments històrics perduts... Però, al cap i a la fi, malgrat que Catalunya sigui des del punt de vista polític “una desgràcia perfecta”, gaudeix d’una “vida exemplar i extraordinàriament saborosa”, mentre que a Castella “la vida hi és infinitament pobra i trista”. I això darrer, crec jo (encara que Gaziel no ho digui obertament), crea un complex d’inferioritat terrible, una mena de gelosia malaltissa que ha portat Espanya a voler no només vèncer i dominar Catalunya, sinó també a humiliar-la sempre que ha pogut. Ho ha intentat de nou amb el 155 i una campanya electoral bruta i deshonesta, però tampoc no se n’han sortit. El problema, doncs, no és tant quina mena de gent som, sinó quina mena de gent són.  

Diari de Girona, 24 de desembre de 2017

11 de desembre de 2017

La metàfora dels equidistants

Nosaltres ja ho sabíem, que el feixisme només estava adormit (o més aviat condormit, com diuen aquells vellets tan folklòrics de l’Empordà). De tant en tant, però, en sentíem els roncs, del feixisme, vull dir. I llavors, davant els amics i coneguts, en sopars i festes estiuenques, ens fèiem els milhomes, els revolucionaris, i dèiem que ens hi enfrontaríem amb totes les armes de la democràcia, que no el deixaríem passar, que nosaltres teníem memòria i que la llibertat i la veritat estaven per damunt de tot. Sí, dèiem això i altres coses per l’estil, amb un munt de metàfores brillantíssimes, que desplegàvem amb aquella agudesa i eloqüència que ens han donat el cosmopolitisme i, en alguns casos, una educació elitista o de barri marginal.
Ens anava molt bé que a la Generalitat hi governés un senyor baixet i de dretes que pactava amb la dreta espanyola i que, al final, tan corruptes fossin l’un com els altres. Així podíem repetir com un mantra que els nacionalistes són tots la pesta, els d’aquí i els d’allà, i que nosaltres no tenim nació, ni fronteres, només metàfores que ens permetien afirmar que la nostra pàtria és una llibreria o la via làctia. Perquè nosaltres no tenim aquesta mirada esquifida dels independentistes-nacionalistes, nosaltres veiem matisos i subtileses, per això som tan bons amb les metàfores. Però llavors, no sabem gairebé com, això de l’independentisme (nacionalista, és clar) va agafar una volada que ens va horroritzar: gent, com xaiets, obeint consignes i manifestant-se en massa pels carrers i volent votar. Un cop més, ja ho vèiem venir, que tot acabaria malament, perquè ara no només sentíem roncar el feixisme, sinó que es començava a desvetllar i es movia inquiet al llit. “Qué desastre. Qué mal todo”, comentàvem a les festes i trobades, i enyoràvem aquells temps en què tot restava callat i mut i embalsamat com una mòmia i sabíem qui eren els bons i els dolents.

I la bola es va anar fent grossa i alguns ens demanaven que ens definíssim, que prenguéssim partit, que s’estaven vulnerant els drets bàsics, que s’havia empresonat gent per la seva ideologia política (independentista i nacionalista, no ho oblidem), que els ultres i la policia apallissaven gent... Però nosaltres estàvem per sobre d’aquestes lluites ridícules, infantils, entre nacionalistes igualment obtusos. Nosaltres, des de l’equidistància, condemnàvem igualment una cosa i l’altra. Nosaltres, i ho dic de tot cor, buscàvem una metàfora brillant, definitiva, però ja érem incapaços de trobar-ne cap que no ens posés en evidència.

Diari de Girona, 10 de desembre de 2017