Envellir

Potser encara més que la mort, l'envelliment ha estat un dels processos que més ha obsessionat i neguitejat els humans des de sempre. Alguns diuen que és terrible, devastador, fer-se gran, veure minvar les forces, les energies, les facultats, tornar-se més vulnerable, més indefens. Però d'altres creuen que es pot continuar vivint amb il·lusió, amb projectes, actiu i creatiu, assimilant i acceptant les limitacions i els canvis que comporta. De fet, hi ha exemples ben il·lustres, gent que, en plena vellesa, ha creat potser la millor part de la seva obra: Abelló, Chomsky, Picasso, Russell, Kant...

La literatura i l'art en general estan plens de referències a la vellesa, de mirades dures o amables, de reflexions amargues o esperançades, però sempre suggeridores sobre una de les etapes de la vida que sovint maquillem amb eufemismes, que mirem amb prejudicis i condescendència o que simplement ignorem perquè ens incomoda o ens fa nosa. Rosa Regàs, que seria un bon exemple de vocació tardana i de gran activitat durant la vellesa, va escriure un assaig sobre aquesta etapa, L’hora de la veritat, en què ens adverteix dels perills i les trampes però també de les noves oportunitats que s'obren amb la vellesa, de la qual hem de prendre consciència perquè “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres...” . Semblantment li passa a un personatge de La sang, un conte de Rodoreda: de sobte se n'adona, amb un d'aquells detalls tan reveladors, que està envellint i, de retruc, la seva mirada cap als vells canvia del tot perquè fins ara se'ls havia mirat com si mai no haguessin estat joves, com si haguessin nascut ja vells, amb totes les seves xacres.

Els poetes també s'han acostat a la vellesa amb perspicàcia i n'han revelat totes les arestes i esculls, com en el poema de Vinyoli Autoretrat a seixanta-cinc anys, que mostra la decrepitud, el declivi, el desencant de la vida, ja no recuperable i malaguanyada. Per cert, un dels grans amics de Vinyoli, el també poeta Gabriel Ferrater, es va suïcidar precisament per no haver de viure la decadència que pot acompanyar aquest trajecte vital. Amb tot, el mateix Vinyoli ha sabut trobar també en la vellesa, com ho han fet Yeats o Abelló, tota la saviesa, serenor i sobrietat que se'n desprèn. Un dels millors exemples seria el magnífic poema El vell i el mar, tenyit de lucidesa i resignació: "Ser vell de veritat vol dir saber estar sol./ Estalvia gemecs i fes més ample el mar".

Diari de Girona, 16 de setembre de 2018

Animals

Prudenci Bertrana solia visitar el zoo de Barcelona com una mena de consol, de fugida i de recer: "a l'urbs, un cop amansit per la civilització dolcificadora de costums, he sentit una especial atracció per les bèsties, sobretot per aquelles que, com jo mateix, eren obligades a un esclavatge injust i a pagar amb enyorances llur pa de cada dia". L'escriptor se sentia engabiat com aquells animals ("M'havia caçat un editor") i com aquells animals mai no s'acabava d'adaptar a un entorn urbà que veia hostil, insegur, dominat per hipocresies i interessos mesquins. Sentia, doncs, una certa complicitat amb aquelles bèsties en les quals intuïa l'eco llunyà de la llibertat i la natura. Per això s'acostava sovint al Parc de la Ciutadella i, amb la seva filla petita, recorrien una per una les gàbies dels animals. D'aquelles visites i passejades, d'aquelles observacions i reflexions, en va sortir un llibre curiós, eclèctic, d'un lirisme elegant i imaginatiu, a mig camí entre el conte, la crònica i la faula : L'ós benemèrit i altres bèsties (1932).

També Joan Vinyoli, barceloní de soca-rel però enamorat de la natura, s'escapava tot sovint al zoo, sol o amb els seus fills. El poeta redescobria en els animals aquella puresa silvestre, aquella independència indomable, aquella bellesa superba que tan bé encaixava amb la seva proposta lírica, exemplificada amb el gall salvatge, símbol del poeta i del seu cant creador. Segurament per això A hores petites (1981) va escriure uns versos que refermaven aquest viure i morir indòmit i lliure, curull de salvatgia i risc: “Morir d’un llamp és el que vull/ no pas la llit, ans a ple bosc, entre les bèsties”.

Aquesta setmana vaig anar al zoo de Barcelona amb la meva filla i vaig recordar Bertrana i Vinyoli. Vaig contemplar aquelles bèsties precioses, tan dignes fins i tot en el seu captiveri. Admirats davant tanta bellesa, vam recórrer embadalits i emocionats aquells espais mig naturals mig de fireta on els animals s'exposen a les mirades impúdiques, burletes o escrupoloses de tants i tants visitants. El posat cansós, displicent de la lleona, la indiferència de les hienes, ajagudes en un racó polsegós, l'activitat frenètica dels suricates, entrant i sortint dels caus, la gansoneria de l'os bru, el llop esquerp i la foca cridanera, tots semblaven mirar-nos amb un punt de sorna, amb un deix d'ironia, conscients potser que les bèsties més estrafolàries i perilloses eren justament a l'altra banda dels barrots. 

Diari de Girona, 2 de setembre de 2018

El refugi de la lectura

La protagonista de Matilda, un deliciós i divertit llibre de Roald Dahl, és una nena extraordinària que viu atrapada en una família ordinària, una criatura brillant perduda en la foscor, una ànima inquieta i creativa ofegada per un entorn mediocre i mesquí. Al seu voltant tot és buit i gris, encara que es pretengui amagar amb ostentació de coloraines i normes estúpides o anestesiar amb un munt d'hores davant del televisor. Com els passa a tantes altres persones d'aquesta mena i en semblants circumstàncies, el refugi de Matilda no pot ser altre que la lectura. Gràcies a la bibliotecària del seu petit poble, aquesta nena precoç comença a llegir grans obres literàries que de seguida la fascinen, la consolen, l'omplen i l'enforteixen davant les hostilitats d'un món que no la comprèn ni l'accepta, que sovint la menysté o l'escarneix. La lectura l'alimenta i esmola el seu enginy, l'acull i li aguditza el sentit de l'humor, l'acompanya i la protegeix. Dickens, Brontë, Hardy, Kipling, Wells, Steinbeck, Faulkner o Orwell són alguns dels autors que s'empassa amb càndida voracitat, meravellada per la bellesa d'aquelles pàgines i corpresa pel complicitat i la veritat que troba en aquells personatges i les seves vides.

Un dia, després d'haver llegit El vell i el mar de Hemingway, Matilda li comenta a la bibliotecària que hi ha un munt de coses de la novel·la que no ha entès, però que igualment li ha agradat moltíssim per com està narrada, per la vivacitat de les seves escenes. Aleshores la bibliotecària li diu: "No et preocupis pels trossos que no entenguis. Seu i deixa que les paraules t'arrosseguin, com la música". Em sembla que aquest és un dels millors consells que es pot regalar als lectors: deixar-se seduir, endur, embolcallar pel so de les paraules, per la seva harmonia, per la seva cadència, pel ritme de les frases, per la música que els dóna vida. Això és precisament el que fan els bons escriptors: copsar el ritme dels mots, jugar-hi, experimentar-hi, justament per esdevenir conscients de la seva sonoritat i plasticitat, del seu poder i versatilitat, d'allò que poden dir però també d'allò que poden ocultar o només suggerir. Des de ben menuts, ens haurien d'ensenyar a llegir com ho fa la Matilda: sense prejudicis i sense complexos, sense pors ni barreres, sense voler racionalitzar-ho tot ni comprendre cada petit detall. Si tinguéssim millors lectors, també tindríem millor literatura, perquè ens tornaríem més exigents i selectius i no ens podrien vendre gat per llebre.

Diari de Girona, 19 d'agost de 2018