Carmen Amaya

Aquest maig comença l’Any Carmen Amaya, un mite del ball flamenc que va morir fa cinquanta anys i, probablement, en fa cent que va néixer. Dic probablement perquè, com succeeix amb tots els mites, la vida de Carmen Amaya fluctua entre la realitat i la llegenda i resulta molt difícil filar prim i omplir alguns dels forats negres de la seva biografia.

De família gitana, Carmen va néixer arran de mar, en el Somorrostro de Barcelona, un barri de barraques avui desaparegut. Sempre va afirmar que les onades del mar li havien atorgat el sentit del ritme i, de ben petita, ja acompanyava el seu pare, guitarrista, per totes les tavernes i tuguris de la zona. Ben aviat agafà renom i es convertí en una sensació allà on anava. Menuda, nerviüda, volcànica, sacsejava els tablaos i enlluernava el públic.

En poc temps esdevingué una artista de referència, una pionera en el ball del flamenc. La guerra civil, tanmateix, la va decidir a marxar del país. Primer a l’Argentina i després a tots els països de l’Amèrica Llatina, Carmen Amaya arrasà cadascun dels escenaris que trepitjava. Però fou segurament el seu salt als Estats Units el que la convertí definitivament en un mite. Allà es va relacionar amb estrelles com Gary Cooper, Greta Garbo o Charles Chaplin. Diuen que Orson Welles, en veure-la ballar, va saltar a la pista i li oferí una gran quantitat de diners per actuar en una pel·lícula seva. Fins i tot el president Roosevelt la convidà a ballar a la Casa Blanca. Acompanyada d’una altra llegenda del flamenc, el guitarrista Sabicas, Carmen Amaya va conquerir Amèrica com després conqueriria Europa.

Però la genial balladora patia una malaltia que l’anava desgastant a poc a poc. El ball, com una paradoxa de la seva vida, l’esgotava i al mateix li permetia deslliurar-se de les toxines que la insuficiència renal no li deixava eliminar. Exhausta i vençuda per la malaltia, va buscar recer a prop del mar que tant estimava i enyorava. Un mas antic, amb una torre de guaita, atalaiant la costa agresta i les illes Medes, fou el seu refugi. Diuen que es va enamorar de can Pinc de Begur per una foto que li va mostrar el seu representant. Seria el darrer refugi de Carmen Amaya. El lloc on descansava entre gira i gira, on es va voler recuperar del rodatge de Los Tarantos. Malalta i dèbil, encara va tenir prou delit per mostrar un cop més el seu geni i el seu art i va ballar per darrera vegada a l’esplanada de l’antiga fàbrica Forgas a fi de recaptar diners per il·luminar el castell de Begur. El mateix poble que va triar per morir un fred matí de novembre de 1963.

Diari de Girona, 5 de maig de 2013

Mas de can Pinc de Begur on va morir Carmen Amaya (Pere Carreras Luque)

La culpa és teva

He conviscut, he treballat, he conegut o he tingut de veïns gent que no es disculpa mai. Mai. No és que siguin infal·libles i, per tant, no cometin errors dels quals penedir-se o pels quals demanar perdó als perjudicats. No, cometen errors, com tothom, però són incapaços d’acceptar-los i reconeixe’ls; són incapaços de pair-los i assimilar-los. Per això no saben disculpar-se. O no poden. O no volen. O tot alhora.

La culpa, és clar, sempre és dels altres o de les circumstàncies. O, si cal, és fruit d’una conjunció astral o d’una conxorxa planetària amb uns motius i uns mecanismes que només comprenen ells. Els seus errors no són errors, sinó decisions forçades per circumstàncies imponderables, inexorables i ineluctables (paraules que potser no coneixen, però tampoc acceptaran que sigui culpa de la seva ignorància); circumstàncies de les quals, no cal dir-ho, mai en són ni remotament responsables. Sempre presenten els mateixos arguments per justificar els seus actes i espolsar-se qualsevol ombra de culpabilitat: “No vaig tenir més remei”, “Tu hauries fet el mateix en el meu cas”. Sempre troben atenuants per a la seva conducta i, en canvi, tot són agreujants en el comportament dels altres. Apliquen arbitràriament les normes i les lleis, de manera que només cal complir-les quan van al seu favor, mai en contra seva. Solen ser persones, a més, que jutgen amb severitat les equivocacions o relliscades dels altres i es mostren ostensiblement ofesos quan són ells els perjudicats. És més, fins i tot es mostren ofesos (o especialment molestos) quan se’ls assenyala les seves errades o se’ls recrimina una mala acció. Llavors intenten girar la truita i traspassar-te a tu la culpa per haver-los desemmascarat. Entren en una espiral que els va xuclant fins a perdre la noció del bé i del mal, de les mateixes mentides en què sustenten el seu discurs.

Disculpar-se, demanar perdó, és un acte d’humilitat, un reconeixement de la pròpia feblesa i, també, una mostra de generositat envers l’altre, una mostra d’honestedat i d’integritat. Equivocant-te, empassegant, ficant la pota aprens a rectificar i a esquivar obstacles, evoluciones, madures. La disculpa, a més, esdevé una acció catàrtica que ens allibera i ens neteja.  Deu ser per això que la gent que no es disculpa mai es va tacant d’arrogància, es va enrigidint rere una falsa consistència i va tenyint-se de mesquinesa. Al final, doncs, encarcarats, brutegen i puden, però la culpa –ja se sap– és nostra per ser tan escrupolosos.

Diari de Girona, 21 d'abril de 2013

Els néts del silenci

Els que tenim vora quaranta anys vam néixer en una dictadura agonitzant i vam créixer en una democràcia feble i insegura que, amb els anys, s’ha demostrat obertament precària. Els nostres pares, fills de la postguerra, es van educar en la fretura que imposaven els temps i l’obscurantisme que imposava el Règim. Els nostres avis –i potser els nostres besavis– havien fet la guerra. Dues, tres, quatre generacions marcades per un conflicte bèl·lic i les brutals conseqüències d’una dictadura feixista que va decretar el silenci i la vergonya per als vençuts. En nom de la reconciliació nacional, es va “depurar”, humiliar i denigrar qualsevol persona que remotament tingués a veure amb el marxisme, el separatisme i la maçoneria que, obsessivament, com gossos de presa, els vencedors ensumaven a tot arreu.

Un silenci colossal, feixuc, asfixiant, que s’ha allargassat fins al present i que, encara, pretén amagar i fer oblidar una rebel·lió militar contra un règim democràtic. Un silenci que nega i s’esforça a esborrar el genocidi, les presons, l’exili i els camps de concentració. Un silenci que va permetre que un dictador sanguinari (n’hi ha cap que no ho sigui?) morís de vell i els seus hereus continuessin remenant les cireres impunement. Un país, doncs, construït a còpia d’oblits i mentides, i, per tant, malalt i corromput. Uns oblits interessats i unes mentides barroeres que no curen cap ferida perquè senzillament les deixen obertes i sagnant.

De tot això tracta i sobre tot això reflexiona No parlis amb estranys (fragments de memòria), l’obra de la figuerenca Helena Tornero, que s’ha estrenat aquest dimecres al TNC. Amb uns actors esplèndids que recomponen les petites històries de cada casa, de cada família, els fragments d’una trencadissa que avui encara ressona i que molts encara fingeixen no sentir. Maria Casellas, Òscar Castellví, Olga Cercós, Oriol Genís, Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Àngels Poch i David Vert ballen i canten al ritme de la música ye-yé, van de vacances o beuen còctels fins emborratxar-se; mentre, però, els grisos continuen torturant i els vençuts no poden tornar a casa seva i les dones es converteixen en objectes al servei del nacionalcatolicisme. Una tragicòmedia que toca el moll de l’os, perquè està feta de veritat i de compromís.

No parlis amb estranys es pot veure fins al 14 d’abril, casualment (o no) data de proclamació de la Segona República. Encara hi sou a temps, de gaudir-la. Encara hi som a temps, de trencar els silencis i fer justícia als que van haver de callar per sempre.

Diari de Girona, 7 d'abril de 2013

L'equip de "No parlis amb estranys"