Any Pallach

Un dia, durant una entrevista, la Teresa Juvé em va explicar que ella i en Josep Pallach s’havien conegut a l’exili, a Cotlliure. Se’n recordava perfectament, de la data: el 15 de juliol de 1948. La foto i els llibres del seu marit, mestre, polític i pedagog, presidien les lleixes de la sala mentre anàvem conversant. Llavors la Teresa, una dona inquieta, valenta i lúcida, va pronunciar unes paraules que em van quedar gravades: «Aquell dia, en Pallach i jo vam començar a parlar i ja no vam deixar de parlar mai més fins al dia de la seva mort». La frase em va impressionar i em va commoure: mostrava el record persistent, sòlid, i incorruptible de l’home amb qui s’ha compartit la vida, el compromís ideològic i intel·lectual, les dificultats de l’exili, la lluita política, i els valors vitals. Però mostrava també la intensa complicitat i compenetració entre dues persones, la creença en el diàleg i en l’intercanvi d’idees, en el poder de la paraula i de la reflexió per intentar entendre el món i mirar de fer-lo una mica més habitable.

La Teresa també em va explicar que tant ella com el seu marit confiaven en la pedagogia com una eina eficaç i indispensable per assegurar el progrés no només material sinó també moral de la societat, una eina que oferís a tothom les mateixes oportunitats, que ajudés a formar persones més lliures i més compromeses, més solidàries i més conscients del seu lligam amb l’entorn. Per això era tan essencial tenir bones escoles i preparar bons mestres, per això calia que tothom pogués accedir a l’educació i per això en Pallach estava convençut que la política i la pedagogia havien d’anar de la mà, com ell mateix va demostrar amb el seu exemple.

Aquest 2020 celebrem el centenari del naixement de Josep Pallach i Carolà, nascut a Figueres i mort prematurament el 1977, quan ell i la Teresa ja estaven instal·lats a la seva casa d’Esclanyà, on el polític i pedagog volia ser enterrat i on un carrer porta el seu nom. Per sort, l’empremta de Pallach, el seu compromís i la seva filosofia educativa continuen ben presents. Des de la Fundació Pallach, fa anys que s'engeguen tota mena d'iniciatives per recordar la seva figura, però aquest Any Pallach ha de servir per divulgar encara més el pensament i la tasca de Pallach, que tant èmfasi feia en el compromís social, i també per conscienciar-nos tots plegats de la importància decisiva d’un bona educació que no estigui al servei d’interessos purament partidistes.

Diari de Girona, 15 de març de 2020

Avorrir-se

Un dels tòpics de la nostra infantesa era l’avorriment. Avorrir-se era una activitat recorrent, ineludible, quotidiana. T’avorries sol o en grup, a la classe o a casa, durant qualsevol època de l’any. T’avorries mentre esperaves un amic per sortir a jugar o mentre els teus pares xerraven i xerraven amb un conegut que s’havien trobat pel carrer. T’avorries a la sala d’espera del metge i a la cua del supermercat. Hi havia avorriments llarguíssims, sublims, com les dues hores que t’havies d’esperar a fer la digestió per poder-te banyar (cosa que el temps ha demostrat tan falsa com certes reputacions) o l’estona que els teus pares, en ple estiu, t’assignaven a la migdiada que mai no aconseguies fer.

L’avorriment implicava una certa lassitud del cos, una mirada més opaca, una gairebé imperceptible ganyota a la comissura dels llavis. Hi estaves entrenat, avesat, com ho pot estar un pastor a les inclemències de la muntanya o un gat als relleixos de la paret. És cert que, de tant en tant, esbufegaves, rondinaves, i deixaves anar -com una mena de lament melancòlic- «m’avorreixo!». I, tanmateix, un aprenia a acceptar l’avorriment, diríem que aprenia a avorrir-se amb dignitat, fins i tot amb elegància, amb un estoïcisme de pedra picada. Perquè, al cap i a la fi, avorrir-se era tan inevitable com la tramuntana, la grip o els genolls pelats. Per això, a la llarga, avorrir-se podia esdevenir un art, un paradoxal estímul per encetar entreteniments de tota classe. Des dels més macabres, com torturar sargantanes o aniquilar tota mena d’insectes, als més elevats, com ara llegir un llibre o fer esbossos en un bloc de notes, passant per comptar rajoles o mirar-se inquisitivament els palmells de les mans. Però, en qualsevol cas, avorrir-se volia dir també aprendre a gestionar el temps, admetre els espais buits, assimilar el compàs d’espera, i, doncs, adquirir paciència i maduresa. Amb un cert entrenament, fins i tot es podia aprendre a gaudir d’aquell -diguem-ho així- temps mort i conduir la ment cap a la reflexió o la fantasia, cap a la contemplació o la consciència d’un mateix i el seu entorn.

Tinc la sensació que molta mainada d’avui (fills d’aquells pares que tant s’avorrien) han perdut l’hàbit de l’avorriment: el defugen, el demonitzen. Tinc la sensació que volen les coses de seguida, immediatament, sense aprendre a esperar, tothora impacients i inflexibles. Tinc la sensació que alguns pares estan massa ocupats per ensenyar als seus fills com avorrir-se. 

Diari de Girona, 1 de març de 2020

Josep Carner, la ironia lúcida

En un dels seus reculls d’articles, Sagarra escrivia que el nom de Josep Carner «sempre serà d’una gran actualitat per a tota persona de bon gust» i afegia que «és un artista que segueix una trajectòria marcada de temps, no s’aparta del seu camí fent salts i giravoltes insospitats, es va afinant i es va madurant d’una manera gairebé imperceptible», per això arribava a la conclusió que la poesia de Carner «és una necessitat de l’esperit que no pot ésser més natural ni pot ésser més sana».

És a dir, l’any 1925, Sagarra ja s’adona que Carner, que tot just acaba de publicar El cor quiet, és un clàssic, en el sentit més rotund i expansiu de la paraula. Ho és perquè la seva poesia es revesteix d’una solidesa i alhora d’una elegància que va més enllà de qualsevol moda, moviment literari o etiqueta estilística. Ho és perquè el poeta fuig de les dreceres fàcils i cíniques, de les enganyoses pirotècnies verbals, de les efervescències enlluernadores però efímeres, de les urgències barroeres. Carner pren el camí llarg i costerut, el camí de la lluita constant, conscient i tenaç amb la llengua, que el durà a conquerir un gran domini lèxic, rítmic i mètric, a inventar-se paraules d’una sonoritat meravellosa i també a ser un traductor extraordinari amb solucions imaginatives que fan la llengua més mal·leable i rica (llegiu, les seves traduccions de Dickens, per exemple). Caner opta per una poesia de la reflexió moral, per una indagació de caire metafísic o per una immersió en el perdó, la redempció i la culpa. L’experiència d’un llarg l’exili, li suscita també poemes elegíacs, compromesos amb la tradició literària i la resistència intel·lectual. Però, en qualsevol cas, tot es mostra sense estridències ni estirabots, sense escarafalls ni blufs filosòfics. Deu ser per tot plegat que la seva poesia traspua una gran naturalitat i honestedat, una humanitat gens afectada, fonda i propera alhora.

Aquest 2020 commemorem els cinquanta anys de la seva mort. Serà, doncs, l’any Carner, una excusa per llegir i rellegir una obra poètica lluminosa i reveladora. Uns versos que sovint, amb un escepticisme subtil, amb una bonhomia esmolada, ens mostren els límits de les nostres aspiracions, els paranys de la raó o els laberints de la nostra existència. És aquella ironia lúcida que recorre l’obra carneriana de dalt a baix i que tan bé es condensa en aquests magnífics versos del Cant VI del Nabí (1938): «Tot és follia,/ córrer i estar, vetllar i dormir;/ tot és engany de vides condemnades:/ donar-se i escometre i resistir».

Diari de Girona, 16 de febrer de 2020