Els catalans i els nazis

La Neus Català, que és a punt de fer 102 anys, va ser l’última supervivent catalana dels camps de concentració (potser la paraula hauria de ser “d’extermini”) nazis. Compromesa i incansable en la lluita contra el feixisme, va estar reclosa al camp de Ravensbrück, on van morir 92.000 dones. Com ha explicat en alguna entrevista, la Neus es repetia cada nit, abans d’anar a dormir, que no es volia morir i així treia forces per fer front a totes les atrocitats que allà dins es cometien dia rere dia. Les experiències de la Neus Català han estat recollides en diversos llibres, novel·lades i portades al teatre. Tenim també encara el testimoni de la Teresa Juvé, de 96 anys, que va haver d’exiliar-se acabada la guerra civil. La Teresa ja era una dona engatjada políticament i educada en els valors democràtics i progressistes, però un fet va ser cabdal perquè s’aboqués a la lluita contra el nazisme: l’assassinat per part dels nazis d’un seu company jueu de la universitat l’any 1942. A partir d’aquell moment, va començar a col·laborar amb la Resistència i a jugar-se la vida eludint la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Teresa Juvé ha deixat constància d’aquestes vivències a la novel·la L’aiguamort de la ciutat i a la biografia Tu ets jo, on conversa amb el seu difunt marit, Josep Pallach.

Una altra dona compromesa amb la lluita antifeixista va ser Aurora Bertrana, que, acabada la Segona Guerra Mundial, va anar-se’n amb una missió humanitària a un dels indrets més castigats: Etobon, un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Bertrana va conviure amb el silenci i els records d’aquelles dones que havien perdut els marits, els fills o els germans i, a partir d’aquella experiència, en va escriure dues novel·les punyents, d’una lírica trasbalsadora: Entre dos silencis i Tres presoners. També va novel·lar la seva experiència, en aquest cas com a presoner durant gairebé cinc anys, Joaquim Amat-Piniella. K. L. Reich narra, de manera serena però commovedora, la seva estada al camp de Mauthausen i altres camps fins a l’alliberament per part de les tropes nord-americanes, el 5 de maig de 1945 (el llibre està dedicat al general que va alliberar el camp i al company de lluita que van assassinar els nazis).

Ara que es parla amb tanta lleugeresa dels nazis, he pensat que potser seria útil i terapèutic recordar les barbaritats que van cometre, i fer-ho precisament a través del testimoni escruixidor dels catalans que van viure i van lluitar contra el nazisme.

Diari de Girona, 17 de setembre de 2017

Llegendes

Una de les característiques que sempre m’ha captivat més de les llegendes és la subtil línia que separa la realitat de la ficció. De fet, força vegades ni tan sols és possible distingir una part de l’altra, perquè moltes d’aquestes narracions tenen una base real i, fins i tot, recolzen sobre fets històrics ben documentats (seria el cas, per exemple, d’algunes llegendes de pirates o d’herois d’arrel històrica). Per això, si més no algunes, ofereixen una gran versemblança, reforçada per la cruesa dels esdeveniments i per l’amplitud de detalls i dades. Com a la vida mateixa, doncs, sovint costa molt saber on acaben els fets i on comença la fabulació, perquè a còpia d’explicar-les –com els nostres records personals– les llegendes s’acaben confonent en un magma riquíssim i indesxifrable alhora.

Un altre tret que em sembla apassionant és la seva versatilitat, com una mena de vestit que encaixa en qualsevol cos. Les llegendes són narracions populars, és a dir, pertanyen a tothom i a ningú alhora, perquè en desconeixem l’autor i sovint es remunten a fets immemorials o beuen de mites antiquíssims. Això vol dir que qualsevol persona que les explica, se les fa seves, les adapta i, encara que sigui inconscientment, les versiona. Així, passades pel sedàs de tantes les veus, es van transmetent de pares a fills i d’avis a néts, i acaben formant part de l’imaginari popular a través de la tradició oral.

Però, a més, són un testimoni molt valuós de la quotidianitat d’una època: a través de les llegendes sabem com vestien, què menjaven, com treballaven, com es guarien o quines festivitats i rituals guiaven la vida dels seus protagonistes. Aporten, per altra banda, gran informació sobre el territori que retraten i amb el qual sovint estableixen una profunda vinculació: plantes, animals, accidents geogràfics, topònims... I també engrandeixen el cabal de la llengua, gràcies al lèxic, les dites, expressions i refranys que apleguen. I, en definitiva, ens ofereixen tota una cosmovisió, una explicació poètica que pretén anar molt més enllà de l’aparença i la realitat i que palesa les pors i creences, les il·lusions i referents morals de tota una col·lectivitat.

No ens ha d’estranyar, doncs, que molts dels nostres grans autors se sentissin atrets per tota aquesta exuberància de les llegendes: Verdaguer, Maragall, Ruyra, Sagarra, Bertrana o Víctor Català van ajudar, en diferent mesura, a consolidar el nostre folklore i el van dotar de categoria literària.

Diari de Girona, 3 de setembre de 2017 

Joan Maragall

L'Elvis i Barcelona

El 17 d’agost de 1977 em devia aixecar molt content: estava de vacances, acabava de complir vuit anys i segurament aquell dia faríem alguna cosa especial perquè també havia estat l’aniversari de la meva mare. Era un dimecres (ho he comprovat ara mateix) i suposo que vaig romancejar al llit i vaig esmorzar, com sempre, a corre-cuita per poder anar a jugar. Tot són suposicions, és clar, perquè els records d’aquell estiu es barregen amb els de molts altres estius de la meva infància. Però hi ha un fet que sí que retinc per sempre més amb nitidesa: vaig agafar la bicicleta nova per anar a cals veïns. Hi anava sovint, no em calia cap excusa, perquè sempre em rebien amb afecte. Devia ser pels volts d’havent dinat, ja que tenien la tele engegada i donaven les notícies. Aquell televisor em captivava: era el primer i l’únic que coneixia en color, uns colors psicodèlics, inversemblants, que m’allunyaven encara més de la realitat. Com de costum, m’hi vaig quedar embadalit, fins que vaig sentir una veu, vigorosa, eterna, que coneixia prou bé perquè l’havia sentida molt sovint a casa i al radiocasset del cotxe: era l’Elvis. Informaven, encara confusament, de la seva mort el dia anterior.

El dijous 17 d’agost de 2017 també em vaig llevar de bon humor: la meva filla, la meva mare i jo acabàvem de celebrar l’aniversari i, a més, estava acabant de corregir les galerades d’un nou llibre. Al matí vaig anar a la biblioteca de Palafrugell per una sessió de fotos com a autor de capçalera i a la tarda hi vaig tornar per escoltar una xerrada de la Marina Garcés. De camí cap a la biblioteca, vaig posar la ràdio del cotxe i em vaig assabentar de l’atropellament a la Rambla de Barcelona. Com sempre, les primeres notícies eren molt vagues i les informacions arribaven amb comptagotes: es parlava de dos o tres morts i desenes de ferits, però tot feia sospitar que es tractava d’un atac terrorista. Així es va confirmar quan vaig engegar la ràdio de tornada cap a casa: era un cop brutal, salvatge, bàrbar. Em vaig preguntar, suposo que com molts altres, d’on naixia i com creixia aquell odi cec fins a la demència, com es podia explicar aquella maldat extrema, quines paraules podien donar sortida al doll de tristesa, impotència i ràbia que generava aquell horror. Però només trobava silenci i més silenci, com un abisme, com un límit infranquejable. D’esma, atordit, vaig canviar d’emissora: sonava l’Elvis i la seva veu, eterna i vigorosa, em va semblar un lament inconsolable.

Diari de Girona, 20 d'agost de 2017