19 de febrer de 2018

La vanitat


L’escriptor uruguaià Mario Benedetti va conrear el periodisme, el teatre, la poesia, l’assaig i la novel·la, però va ser en la narrativa breu on, a parer meu, va excel·lir més. En una antologia feta pel mateix autor, hi apareix un conte titulat Los bomberos: com la majoria dels seus contes és curt, molt curt; llisca amb una prosa depurada, àgil, gairebé ingràvida i desprèn tothora un deix d’ironia. Es llegeix, doncs, amb lleugeresa, amb amenitat i expectació, amb un somriure als llavis. Però, com tots els grans contes, deixa pòsit. Olegario, el protagonista, és «un as del pressentiment» i se’n sent molt orgullós. Després d’uns instants de concentració, es capaç d’endevinar un munt de fets quotidians: quan plourà, per exemple. I, precisament per aquest do, els seus amics l’admiren fins a idolatrar-lo. Un bon dia senten el camió de bombers que recorre furient i sorollós els carrers de la ciutat. Olegario, amb un somriure quasi imperceptible, diu: «És possible que casa meva s’estigui cremant». Els amics, novament meravellats, callen en senyal de respecte i complicitat. Frisosos, agafen un taxi i segueixen el camió dels bombers, que per fi arriba a la casa, tota en flames, amb estelles enceses que salten pels aires. Els bombers, diligents, eficaços, emprenen la seva delicada i decisiva feina. Per la seva banda, Olegario baixa amb parsimònia del taxi, es posa bé el nus de la corbata i, «amb un aire d’humil vencedor», rep les felicitacions i les abraçades dels seus amics, una vegada més admirats per l’èxit de les seves prediccions.
La vanitat d’Olegario, doncs, com la de tantes persones (i em sembla que cada vegada en són més), està per damunt de qualsevol circumstància. Com Olegario, revesteixen la seva vida d’una teatralitat malaltissa, d’una actitud prepotent o d’una estudiada fredor. S’emmascaren, com el protagonista del conte, en una pretesa humilitat o en un altruisme postís. Justifiquen el seu afany de notorietat amb mil excuses o pretextos: la llibertat, la crítica, la creativitat, el sentit de l’humor... Ben sovint, doncs, perden la perspectiva de la realitat i, a canvi de continuar sent adulats, ho sacrifiquen tot: principis morals, ideologia, salut, amics, família, el que calgui. És aquesta gent la que ho cremaria tot -realment i metafòricament- a canvi de ser lloada, admirada, notada, de ser sempre el centre d’atenció. En tenim un munt d’exemples i, per desgràcia, em sembla que no hi ha cap bomber capaç d’extingir-los.

Diari de Girona, 18 de febrer de 2018





5 de febrer de 2018

El títol

Pels volts del Nadal de 1960 Joan Sales contacta amb Mercè Rodoreda, aleshores exiliada a Ginebra, per proposar-li la publicació d’una novel·la. És la mateixa novel·la que, sota el títol de Colometa, Rodoreda ha presentat al Sant Jordi i que no ha estat premiada (sortosament, però, Joan Fuster, membre del jurat, ha descobert la immensa qualitat de l’obra i li ha suggerit a Sales la publicació). El cas és que, ja des de la primera carta, l’editor li recomana a l’escriptora un canvi de títol, recomanació que, d’entrada, Rodoreda rebutja: «... voldria conservar el títol per raons profundes. No és el títol el que fa la novel·la sinó que és la novel·la la que fa el títol».
Durant més de sis mesos i al llarg de diverses cartes, Rodoreda i Sales discuteixen molts detalls de l’obra i parlen, de retruc, d’altres qüestions lingüístiques, literàries, editorials, socials o polítiques, però sempre hi ha de rerefons aquell títol esquívol que cap dels dos no acaba de trobar. L’escriptora proposa Un vol de coloms, però l’editor el descarta perquè «dóna una idea molt equivocada del gènere de la novel·la». Rodoreda li confessa que triar un títol sempre li resulta molt difícil i, per primer cop, suggereix La plaça del Diamant, el primer títol que l’autora té al cap quan comença a escriure la novel·la. Sales, però, pensa que la plaça del Diamant no té prou pes dins de l’obra i proposa Un terrat a Gràcia, que Rodoreda refusa perquè «em fa l’efecte d’un títol per a una novel·la que no és meva». Es palpa la tensió i el patiment per trobar el títol que faci justícia a l’obra i fins i tot la dona de Sales, la Núria Folch, en proposa un: La senyora dels coloms. Finalment, però, La plaça del Diamant s’imposa a la resta pel seu alè poètic, segons Benguerel, i perquè, addueix Rodoreda, obre i tanca el cercle vital de la seva protagonista.

Vist des de fora, des del punt de vista del lector, el títol pot semblar una cosa superficial, arbitrària, de segon ordre, però tots els escriptors hem passat pel martiri de no trobar aquell títol escaient que parli de l’obra sense trair-la, que l’evoqui sense resultar massa evident. Les fatigues de Rodoreda i Sales m’han fet pensar en un conte de Quim Monzó: un escriptor ha escrit el millor conte de la seva vida, el conte gairebé perfecte, però és incapaç de trobar el títol que l’acabi d’arrodonir, que el culmini; hi rumia llargament, hi dóna voltes i més voltes, però, incapaç de trobar-lo, acaba estripant el conte. 

Diari de Girona, 4 de febrer de 2018


22 de gener de 2018

Nacions petites

Milan Kundera recorda a l’assaig El teló com el seu petit país, aleshores Txecoslovàquia, és ignorat per les grans nacions durant les negociacions de Munich la tardor de 1938. El consideren «un país llunyà del qual sabem poca cosa» i el condemnen a un sacrifici del qual trigarà molt a recuperar-se. Perquè -argumenta l’autor- malgrat que Europa sigui un mosaic divers de moltes nacions, sempre n’hi ha que dominen les altres, que regeixen els seus destins o imposen la seva força, sempre hi ha les que es troben a les cimeres i prenen decisions i les que esperen a la porta i no tenen altre remei que obeir. Kundera, a més, va viure aquesta experiència de pertànyer a una nació petita i, doncs, menystinguda o simplement ignorada, durant l’ocupació soviètica del seu país i, posteriorment, durant el seu «exili» a França, on els costava molt d’entendre que Txecoslovàquia no era tant un país «comunitzat», sinó més aviat «annexat» i totalment desproveït de la seva cultura i del seu món, que poc tenia a veure amb un suposat món eslau.
Totes aquestes sensacions les hem tornat a viure molts catalans durant el procés polític d’aquests darrers temps. No només hem confirmat -per si algú encara en tenia cap dubte- que Espanya és un estat hostil, dogmàtic, terriblement implacable i autoritari, que ens ha imposat, com si fóssim una colònia, un «món» aliè i artificial amb l’aplicació del 155; sinó que hem descobert que Europa continua fent el joc a les grans nacions, als interessos econòmics que les sustenten i que, per tant, com diu Kundera, continua arrossegant el problema de les nacions petites, que enlloc més es manifesta amb tanta intensitat i concentració.

Com ja va exposar Gaziel, el problema de Catalunya és que no té un cos, és a dir, un estat, en el qual materialitzar la seva ànima (que per altra banda és indestructible, com ho prova el fet que hagi superat decrets reials, dictadures i tota mena de persecucions). O en paraules de Kundera: «El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas un criteri quantitatiu del nombre d’habitants; és alguna cosa més profunda: l’existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure». Malgrat totes les dificultats, manipulacions i coaccions, estic convençut que hem començat a fer-nos visibles i que la nostra ànima trobarà per fi un cos que l’aculli sense xantatges ni humiliacions.

Diari de Girona, 21 de gener de 2018