18 de febrer de 2019

El judici


M'hauria agradat escriure sobre alguna altra qüestió, però aquests dies és molt difícil abstreure's del judici als presos polítics. En sento les notícies a la ràdio del cotxe, a la tele, m'arriben comentaris i articles a través de les xarxes socials, la gent en parla arreu... Tot em força a reflexionar-hi, a analitzar-ho, a parlar-ne i escriure'n per provar de treure'n l'entrellat o mirar d'entendre com s'ha arribat fins aquí. Les grans preguntes que em venen al cap són sempre les mateixes: Per què aquestes persones fa mesos i mesos que estan captius? Per què el conflicte no es va resoldre políticament, és a dir, amb diàleg i acords? Per què tot s'acaba judicialitzant? He rellegit Gaziel, que va retratar com ningú la relació entre Catalunya i Espanya i les febleses i virtuts de totes dues; he tornat a Joan Maragall, que també va provar de teoritzar la catalanitat i les desavinences amb la visió espanyola; fins i tot he espigolat fragments de l'epistolari entre Rodoreda i Sales, en el qual s'hi troben espurnes tan lúcides i acerades com aquesta: "... com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé" (carta de Rodoreda, Ginebra, 30 de març de 1977).
Potser el moll de l'os és aquest que diu Rodoreda: la democràcia no pot funcionar en un país que no és demòcrata. Perquè la democràcia no és només votar cada vegada que toca; la democràcia és fer política, dialogar, entomar els desafiaments, els reptes i buscar-hi solució i consens; la democràcia és acceptar la diversitat, les minories, la crítica i la llibertat d'expressió; la democràcia és renovar, revisar, adaptar-se constantment als canvis que reclama qualsevol país; i la democràcia és respectar la separació i la independència de poders. Sembla, però, que la mentalitat de l'Estat Espanyol (subjugada pel tarannà de Castella, segons diu Gaziel) és refractària a tots aquests atributs de la democràcia.
De fet, és una mentalitat que ve de lluny... A la pel·lícula La Amistad, un vaixell espanyol que transporta esclaus va a parar a les costes dels Estats Units després d'un motí a bord. Allà, el judici als esclaus s'allarga per diverses controvèrsies i apel·lacions, i ocasiona una topada diplomàtica entre els Estats Units i Espanya, que envia un emissari de la reina Isabel II (que aleshores, el 1839, té nou anys) i que no pot entendre de cap manera que el govern americà no intervingui sobre la decisió dels jutges. La pel·lícula fou dirigida per Spielberg, algú que en principi no ha estat adoctrinat per TV3 i les escoles catalanes.




Diari de Girona, 17 de febrer de 2019



4 de febrer de 2019

Visionaris


Els grans autors tenen sempre alguna cosa de visionaris, és una barreja de lucidesa i sensibilitat, d'intuïció i crítica. Segurament s'avancen al seu temps perquè la seva llibertat no té límits i l'afany de veritat els arrossega com una ventada.
A Temps difícils, per exemple, Dickens desemmascara -amb aquella poderosa ironia- totes les injustícies que han sorgit de la revolució industrial: l'explotació laboral, el treball infantil, l'empobriment de les classes populars i l'enriquiment desmesurat de la burgesia, la deshumanització, el pragmatisme, l'utilitarisme i el materialisme, i en general un sistema polític, econòmic, social, educatiu i judicial que només afavoreix els interessos d'una minoria dirigent. Però, a més, Dickens intueix com aquest sistema capitalista incipient pot esdevenir, en el futur, una bèstia insaciable que arrasi tot allò que precisament ens fa humans: la pietat, la compassió, la solidaritat, la imaginació, la fantasia, la ficció... Fins i tot és capaç d'adonar-se de la presó en què s'han convertit les ciutats industrials i de les nefastes conseqüències que tot plegat tindrà a la llarga per a la natura, com un precursor de l'ecologisme.
I només cal passejar-se pels contes de Txékhov per descobrir-hi també una genial intuïció de grans problemes i preguntes que encara arrosseguem. L'autor rus, igualment crític amb les injustícies socials, reflexiona sobre els límits morals de la ciència mèdica, sobre el tracte als malalts mentals, sobre l'absurditat d'un sistema burocràtic monstruós, sobre les formes més evidents però també més subtils d'explotació, sobre les addiccions i la pèrdua de llibertat, sobre el paper dels intel·lectuals en la societat i sobre la redempció a través de l'art, sobre la mort, és clar, i sobre la transcendència. Però, també, com Dickens, sembla intuir el poc respecte que els humans van mostrant cap a l'entorn natural. Al conte La flauta, un caçador ensopega amb un pastor que es lamenta: "Les àguiles, els falcons, els xots... Se n'han anat al diable! I també les feres se n'han anat a mal borràs (...) Ja fa quaranta anys que observo les coses de Déu i veig que tot fa el mateix camí (...) De cada any anem a pitjor i, ja ho veuràs, ben aviat no quedarà ni un peix".

Seria molt ingenu per part meva pensar que els que estan destruint el nostre paisatge, els que estan empobrint les nostres vides a costa dels seus guanys desorbitats, els manipuladors i demagogs, llegiran Dickens o Txékhov. Però nosaltres sí que ho hauríem de fer. 


Diari de Girona, 3 de febrer de 2019

21 de gener de 2019

Sa Riera, el paradís devastat


Els meus avis vivien a sa Riera, en una caseta envoltada de pins que deixaven entreveure el mar i les sirenes de les Medes. Les feixes anaven guanyant terreny a la muntanya, com escales immenses que pugessin cap al cel. En algunes s'hi escampaven ceps ja envellits, en d'altres hi creixien fruiters ufanosos i la resta eren terres silvestres flairoses de romaní i farigola on jugàvem a tots els jocs que sabíem inventar. També hi havia un pou tenebrós on sovint queia la pilota i un colomar i un galliner i una bassa amb ànecs cridaners. El meu avi tenia cura de l'hort amb una dedicació reverencial i la meva àvia trescava tot el dia pertot arreu. D'aquella arcàdia, en dèiem sa Vinya, nom de connotacions bíbliques i que també significa un lloc profitós i exuberant.
Quan anava a l'institut, sovint em quedava a dinar a cals meus avis. Havent dinat, ells feien una becaina i jo m'esquitllava feixes amunt fins a trobar un lloc arrecerat i còmode on estudiar. Recordo, per exemple, haver repassat els apunts de Jacobé i El quadern gris en algun d'aquells racons. Però sobretot recordo haver llegit poemes de Costa i Llobera, de Maragall i de Carner. I si ho recordo tan bé és perquè tenia la sensació que la natura i el paisatge que m'embolcallaven eren els mateixos que sorgien d'aquells versos. Era com si hi hagués una correspondència perfecta entre el poeta i jo: de la terra en naixia la paraula i la paraula retornava, agraïda, a la terra en forma de poema. Segurament va ser llavors, encara intuïtivament, quan vaig copsar el poder de la literatura i el seu vincle insubornable amb la terra, la natura i el paisatge.

Ara no hi ha fruiters ni ceps ni hort. Tampoc hi ha cap galliner ni colomar ni bassa amb ànecs. Ni tan sols hi resta la caseta i els pins que l'envoltaven. Les màquines ho han devastat tot. Tot. Queda, això sí, un esvoranc colossal al ventre de la muntanya, com una ferida mortal. Diuen que hi construiran habitatges "de luxe" (suposo que volen dir superflus), "en plena naturalesa" i "en una zona verge de la Costa Brava". Tot plegat sembla una perversió del llenguatge o una exhibició de cinisme o una broma macabra. Volen beneficis més enllà de qualsevol límit material o moral. Volen un paradís exclusiu i, per obtenir-lo, han arrasat el paradís que ja existia. Avui aquella natura i aquell paisatge només perviuen en la literatura que, com un eco, ens anirà evocant tot el que hem perdut i malmenat, i ens recordarà fins a la nàusea la misèria i la corrupció que ens esclavitzen. 

Diari de Girona, 20 de gener de 2019