Quan
estudiàvem a l'institut, ens explicaven que la paraula "filosofia"
significava etimològicament "amor a la saviesa", i jo me
l'imaginava com una atracció gairebé eròtica cap al saber, cap a
la veritat i el coneixement. Ens explicaven també que la filosofia,
si més no l'occidental, la nascuda a Grècia i les seves colònies,
significava un pas del mite al logos, és a dir, un pas de la
interpretació mítica, fabulosa, poètica de la realitat a una
interpretació racional, científica (la filosofia i la ciència, de
fet, no se separarien fins molt més endavant). Fins i tot quan vaig
estudiar la carrera de filosofia, sempre tenia la sensació que els
humans no havien fet un pas sinó un salt, un salt grandiós,
espectacular, definitiu: havien deixat enrere una visió ingènua,
fantàstica i gairebé infantil del món per apropar-s'hi ara amb
instruments molt més afinats i fiables, amb la certesa i la garantia
de la raó. Era així, doncs, com la humanitat progressava i podia,
per tant, acabar dominant, materialment i intel·lectualment, el seu
medi, tan hostil i incomprensible per als seus predecessors.
Però,
ara, després d'observar i contemplar el món des de la perspectiva
dels anys, després de moltes lectures i d'intentar entendre'm i
entendre tot el que m'envolta a través de l'escriptura, me n'adono
que el gran ingenu sóc jo. La vida, el jo, el món i la nostra
manera d'interpretar-los i provar de comprendre'ls i assimilar-los
-sempre a través de la paraula- és una barreja constant i
indefugible de mite i raó, de realitat i ficció, de fets i
intuïcions. És per això que hi ha molta racionalitat en els mites,
moltes intuïcions del que després descobriran i provaran les
diverses ciències. També s'hi troba molta reflexió, a les
llegendes: una recerca sobre l'origen del món, una especulació
sobre la moral o una aproximació a la transcendència. I és per tot
plegat que els grans escriptors han fusionat en les seves obres la
mirada poètica i factual de la realitat, han barrejat la màgia, el
somni o la faula amb la quotidianitat més prosaica. Què era, si no,
el "realisme màgic" de García Màrquez i altres autors?
No entendríem moltes de les narracions de Ruyra i de Víctor Català
sense l'element sobrenatural, misteriós, que s'integra perfectament
en les descripcions minucioses i evocadores que ens ofereixen sobre
la natura. I només cal llegir amb atenció l'obra de la Rodoreda per
adonar-se'n de com s'hi va introduint la dimensió simbòlica,
l'explicació mítica, que culmina en obres com Viatges
i flors
i, sobretot, La
mort i la primavera.
