17 d’abril de 2017

La creu del Diable

El carrer de l’Amargura, a Bellver de Cerdanya, s’enfila, estret i esglaonat, cercant les restes del castell. Just quan et comença a faltar l’alè, destaca un casalot del segle XVI, massís, imponent, recobert de pedra i fustam: cal Patanó. Antigament era una fonda. El 1860, els mesos d’octubre i novembre, quan el bosc plora i la natura es mostra vulnerable en la seva magnificència, s’hi va hostatjar el poeta andalús Gustavo Adolfo Bécquer. Cercava repòs i consol per a la seva malaltia. Cercava –diu una placa a la façana de l’edifici– l’aire i el sol de les muntanyes. Però ni tot l’aire ni tot el sol d’aquells Pirineus van poder derrotar una malaltia insidiosa i obstinada que acabaria enduent-se el poeta a la tomba amb només trenta-quatre anys.
Però els escriptors, encara que s’estiguin consumint per la tuberculosi (segurament la més literària de les patologies), no deixen de ser escriptors, és a dir, uns éssers curiosíssims, àvids d’històries i paraules amb les quals contar-les. Vet aquí, doncs, que Bécquer es va sentir de seguida atret per una llegenda que s’explicava per aquelles contrades: les atrocitats del senyor del Segre, amo de Sant Martí dels Castells, i el poder macabre de la seva armadura. És una llegenda d’una enorme força dramàtica, emmarcada en un paisatge sublim, que explica l’origen d’una creu de ferro situada al capdamunt d’un puig. Una història que juga amb la contradicció de dos símbols, la creu i el dimoni, com a metàfora de l’eterna lluita entre el bé i el mal.

Bécquer se serveix de la bellesa de la natura per dotar la llegenda d’una gran plasticitat: rierols, muntanyes, valls i caminois adquireixen vida pròpia i acompanyen les tribulacions dels personatges. Tot s’envolta d’una aureola de misteri, atiat per la llum crepuscular i els indrets remots conquerits per la vegetació o l’oblit. L’escriptor també evoca molts racons de la vila: la torre de la Presó, la plaça del Portal, la plaça Major, l’església de Sant Jaume i els carrerons del nucli antic. La narració traspua aquella sensació tan pròpia dels relats populars: el delicat equilibri entre la realitat i la ficció, entre els fets històrics i els imaginats. El mateix Bécquer, encapçala La creu del Diable amb una advertència que defineix a la perfecció l’esperit i l’essència d’aquestes històries: “Que lo creas o no me importa bien poco. Mi abuelo se lo narró a mi padre, mi padre me lo ha referido a mí, y yo te lo cuento ahora, siquiera no sea más que por pasar el rato”.

Diari de Girona, 16 d'abril de 2017


7 d’abril de 2017

Ses Falugues

El Camí Vell de Tamariu porta a tota mena de meravelles: cales i calanques, platges i afraus, fonts i rieres, barraques i feixes de pedra seca... Tot just encetada la tresquera, s’obre un corriol amb romanins esponerosos, esparregueres esborrifades i alguna gatosa traïdora. Se sent ja la flaire endolcida, un xic apegalosa, dels ginestars florits i, de cop, com un ensurt mig esperat, els tudons emprenen el vol amb un batec d’ales feixuc i sorollós. Aviat els pins s’imposen, entre terres sorrenques i clapes de blau marí, i les primeres sentors salabroses et guanyen els pulmons. Llavors la vista pot descansar sobre un olivar immens, polit, d’una harmonia sedant, a recer de tots els vents. Les soques recargolades, laberíntiques, conviden a la contemplació: és el moment de seure prop d’una mata d’espígol i fer un mos i un traguinyol. Rere uns xiprers altíssims i ensalvatgits, s’endevina el mas d’en Llor i l’alzina centenària que el custodia. Cal vorejar el camp, cercant l’ombra dels suros, i endinsar-se en un senderó amb prou feines insinuat: les falgueres que sobresurten dels rocs us fan de guia. Tot just quatre passes i els brucs esdevenen colossals, llargaruts, de soques gruixudes com un braç vigorós. El camí s’enfosqueix, espès, vacil·lant, però acaba eixint en una passera entre llentiscles i roques escarides, clapejades de molsa i líquens, sempre amunt.

Ara ja es veuen els encontorns de Fornells i d’Aiguablava embastardits per alguna construcció obscena. I al lluny, calladament imponent, el cap de Begur. Poc abans d’arribar al cim, un parell de perdius fugiran esverades del niu, acuitades pel gos. És el moment de davallar enmig de dos penyals flanquejats per uns cirerers d’arboç fabulosos, com no n’heu vist mai cap. La baixada és rosta, ombriva, incerta: hi heu de posar tots els sentits. Finalment mor en un viaró que avança arran de la paret rocosa i dreta i elevada. I, de sobte, la gran sorpresa: dues cavorques en aquella matèria pètria que semblava inexpugnable. Una té forma d’ou i l’alçada d’un nen abans de fer l’estirada. L’altra recorda una vulva gegantina i un adult hi pot entrar dret. No se’n sap gaire res: ni qui les va fer (si és que no són fruit de l’erosió) ni per què. En tot cas, a mi sempre m’agrada creure en la llegenda: són el cau de ses falugues, un éssers minúsculs com un gra de sorra que s’introdueixen al cos dels humans per les orelles, la boca i els narius i, un cop a dins, els fan embogir a còpia de pessigolles.  

Diari de Girona, 2 d'abril de 2017


20 de març de 2017

El compromís d'Aurora Bertrana

L’any 1945 Aurora Bertrana, una dona inquieta, audaç i compromesa, va acceptar la proposta del seu amic Jean de Montmollin i va afegir-se a una missió humanitària en un dels indrets més castigats durant la Segona Guerra Mundial. Etobonera un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Tots menys un, que va sobreviure amagat i va anotar un diari d’aquells fets que va servir a Aurora Bertrana com a estímul i base per narrar aquella tragèdia. De fet, Bertrana va quedar tan trasbalsada per aquella història, que en va escriure dues novel·les i un conte: Entre dos silencis, Tres presoners i Un pomell de violes. “El país, (...) no l’he oblidat, i encara menys les camperoles i llur tragèdia tan noblement i heroicament suportada. Vull dir que encara que el meu cos romangués uns mesos curts en aquella regió (...), ells, paisatge i camperols, ocupen un gran lloc en el meu esperit”.
Són uns textos colpidors, durs, d’una amargor que cala fins al moll de l’os. Però alhora són textos d’una gran bellesa, d’un lirisme que convida a la reflexió perquè ens enfronta a la maldat, a la revenja, a l’absurd de la guerra i a la irracionalitat del sistema, però també ens obre una escletxa al perdó, a la redempció i, doncs, a l’esperança.Són, a més, un dels escassos testimonis de les barbaritats de la Segona Guerra Mundial que trobem en la nostra literatura.

Les dues novel·les havien d’haver format un sol volum, però quan Aurora Bertrana va tornar a Catalunya el 1949, després de l’exili, no va trobar editor en català i va escriure la primera part en castellà: Cementerio de fusilados, que ni Lara ni Plaza no li van voler publicar. Gràcies a la intervenció de Xavier Benguerel, la novel·la es va publicar en català al “Club dels Novel·listes”, que dirigia Joan Oliver, traduïda per Joan Sales. Bertrana, però, es mostra indignada amb la traducció de Sales i així ho expressa a les seves memòries: “Es va permetre de modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m’havien donat les galerades (...) El caprici incomprensible d’en Joan Sales, modificador impenitent de textos aliens a ell confiats, va privar-me del goig d’enviar un exemplar del llibre al meu amic, perquè en llegir la dedicatòria i veure el seu nom de fonts convertit en Johann, el menys que hauria fet és prendre’m per una esnob o una guillada. Jean de Montmollin, gràcies a l’intervencionisme patològic d’en Joan Sales, ignora que li vaig dedicar la meva obra inspirada a Etobon durant l’expedició de socors que ell dirigia”.

Diari de Girona, 19 de març de 2017