27 de novembre de 2019

Les cartes de Kafka

            Franz Kafka va escriure centenars de cartes: a les seves amants, a les seves germanes, als seus amics, als seus editors... En la seva curta vida, també va tenir temps d’escriure un diari durant catorze anys: un text íntim, honest, descarnat, en el qual afloren els dubtes, les frustracions, el malestar familiar, la nosa de la feina burocràtica, la malaltia, els gustos literaris, la consciència de l’escriptura, les reflexions morals i metafísiques juntament amb banalitats quotidianes i revelacions espirituals. En el fons, escriure un diari és com escriure’s cartes a un mateix. Tot plegat, doncs, aplega i afaiçona un material ingent, escrit des de les pregoneses del jo, circumscrit a la més estricta privacitat i sense l’objectiu de ser publicat. En qualsevol cas, és la mostra escruixidora d’algú que va viure la vida i la literatura com un tot, i que ho va fer des de la lucidesa del visionari i alhora des del desemparament i la desorientació, i fins i tot des de la vergonya i la culpa. Fet i fet, tots aquests textos són el testimoni d’un combat interior incessant i candent, lliurat sempre en una aclaparadora solitud.
         Precisament aquest novembre es compleixen cent anys d’una de les cartes més colpidores que va escriure Kafka: Carta al pare. L’escriptor té trenta-sis anys quan la redacta però l’ombra del seu pare, com un gegant, com una amenaça punyent, sobrevola el text des d’un bon principi i el fa sentir de nou com un nen indefens: «No fa gaire vares preguntar-me per què dic que em fas por. Com de costum no vaig saber què contestar-te; d'una banda precisament perquè em fas por...». És per això que sovint, com un estigma, se sent humiliat, menyspreat i menystingut, trasbalsat i superat per la presència imposant, infranquejable del pare: «Emmudia del tot, m'encongia i no gosava moure'm fins que no em trobava lluny de tu». És més, Kafka queda trasbalsat, abatut, per aquest procés d’anorreament, per aquesta mirada inquisidora, dura, que el fa sentir insignificant: «Mai no he entès la teva manca absoluta de sensibilitat pel que fa al dolor i a la vergonya que podies infligir-me amb aquell parlar; era com si no tinguessis consciència del teu poder». Però Carta al pare és també una reflexió subtil i clarivident sobre la llei moral, sobre el poder i l’autoritat, sobre la pedagogia i la família, sobre l’empatia i la comunicació, sobre el remordiment, el dolor i la culpa. És un text d’una rara, intricada bellesa, com tot l’univers de Kafka.

Diari de Girona, 24 de novembre de 2019



11 de novembre de 2019

Pactar


La noia que m’agradava tenia els ulls clars, vius com brases. Quan reia, que era tot sovint, se li feien dos clotets a les galtes i aquells ulls s’encenien fins a enlluernar-me. A l’aula, l’observava de reüll: les pestanyes llargues i inquietes, els llavis molsuts, el nassó arromangat, la cabellera incandescent... A l’hora del pati la cercava com qui cerca l’ombra a l’estiu i m’amansia sota els seus somriures, que eren xiuxiuejos i crits alhora. Li escrivia cartes que no li enviava, em despertava desitjos que no gosava confessar-li, la somiava fins i tot quan la tenia a davant. Era el darrer curs de Primària, tenia tretze anys, i el món es desplegava, generós, resplendent, despreocupat, al meu voltant.
Però un bon dia vaig adonar-me que un dels meus millors amics també es mirava aquella noia de reüll i la buscava a l’hora del pati, i... Érem amics des d’abans de néixer, perquè els nostres pares ja eren amics. Sempre havíem anat junts a l’escola, havíem crescut junts en un poble petit on tothom es coneixia, ens fèiem confidències i ens guardàvem secrets. Corríem pels mateixos carrers i jugàvem al mateix equip. I els diumenges, amb tota una colla, anàvem al mateix cinema i tots dos esperàvem amb delit seure al costat de la mateixa noia. La foscor còmplice de la sala ens oferia mil camins i la pel·lícula potser atiaria la nostra imaginació i ens faria més atrevits, més adults. El meu amic i jo teníem un problema, potser el més gran i seriós que mai havíem tingut, molt més que petites picabaralles o minúscules enveges. No sé com va anar, no en recordo els detalls, ni els preliminars, però vam resoldre ben aviat i expeditivament el nostre conflicte. Vam acordar que cada setmana un de nosaltres, per estricte torn, s’asseuria al costat d’aquella noia (tot era tan innocent i càndid!). La nostra amistat va restar intacta, de fet es va enfortir, perquè sentíem un íntim, irreprimible orgull per haver superat aquella prova.

Potser va ser llavors quan vaig començar a assumir que tot es podia arreglar dialogant -que si més no valia la pena internar-ho. Segurament aquella experiència em va ajudar a entendre que sempre calia cedir una mica per aconseguir acords, per avançar, per evitar ferides o patacades, per preservar certa dignitat i integritat. És a dir, tot allò que una majoria de polítics ineptes, despòtics i arrogants són incapaços de fer.


Diari de Girona, 10 de novembre de 2019

29 d’octubre de 2019

Justificar la violència


Què pot fer, davant la brutalitat policial, un ciutadà que es manifesta pacíficament? No res. Només pot entomar els cops, que són més dolorosos i humiliants per injustos i vils. No parlo només de les esgarrifoses imatges d’aquests dies a Catalunya, parlo també de totes les càrregues policials que hem vist abans i que tornarem a veure amb motiu de desnonaments, vagues o manifestacions sindicals, protestes de diversos moviments socials o col·lectius desfavorits, aquí i arreu del món. La violència policial mai és excessiva, sempre està justificada perquè està legitimada pel govern, per l’estat i per tots els poders que el sostenen. Per això els policies i els militars, portin l’uniforme que portin, es revesteixen d’una autoritat gairebé sagrada, ja que, de fet, són els representants del poder, dels interessos del poder. Fins i tot es pot donar la paradoxa que les forces repressives actuïn contra els seus propis interessos, per exemple en una manifestació que reclami millores salarials dels funcionaris. Com autòmats, com robots, executen cegament les ordres que els dicten, per injustes i irracionals que siguin. Al cap i a la fi, el missatge essencial és sempre el mateix: subjugar i aterrir el que es queixa, dissuadir el que podria queixar-se. El violent, doncs, sempre és el que es manifesta, el que reclama, el que qüestiona el poder. Llavors l’estat ja engegarà la seva ingent maquinària propagandística per imposar el seu relat del conflicte. Així, els policies, els militars, esdevenen herois, salvadors de la pàtria i l’ordre. Els manifestants, per contra, són titllats d’elements subversius, d’enemics de la democràcia o directament de terroristes; en una paraula: són criminalitzats. Per això no val igual un policia ferit que un manifestant ferit, per això els policies ferits reben la visita dels qui manen, se’ls condecoren o fins i tot esdevenen màrtirs i símbols patriòtics.
Karl Marx, que en algunes anàlisis va ser força matusser, en d’altres va ser molt sagaç i va adonar-se que l’estat necessita un aparell repressor per justificar la ideologia de la classe dominant. Però va ser un contemporani seu, Charles Dickens, qui va exposar amb reveladora contundència l’abús sistemàtic dels poderosos a la seva novel·la Temps difícils (1854): «Si deixeu que milers i milers de persones continuïn enfonsades fins al coll en aquest femer, aquestes persones acabaran per constituir un poble a part, i vosaltres un altre, amb un abisme tenebrós entre uns i altres».

Diari de Girona, 27 d'octubre de 2019