Les cares del Sant Jordi

        Som a tocar de Sant Jordi i aquesta diada sempre m’ha provocat sentiments un xic contradictoris, molts dubtes i preguntes recurrents. Per una banda és senzillament increïble que un país s’hi aboqui amb tant d’entusiasme, que es faci la festivitat tan seva, que se’n senti orgullós i que ompli els carrers i les places de tots els pobles i ciutats per mirar, remenar i comprar llibres. Per l’altra, més que el dia de la literatura, és això: el dia del llibre, bo, mediocre o simplement impresentable, l’hagi escrit qui l’hagi escrit i en les circumstàncies que sigui, tant li fa tot plegat. Diuen que és el dia que, amb diferència, es venen més llibres de tot l’any, el gran dia de facturació per a les llibreries, editorials, distribuïdores.... I això seria sensacional si no fos que la majoria de gent que compra llibres per Sant Jordi no en compra potser cap més la resta de l’any i encara és dubtós que es llegeixen l’exemplar que adquireixen aquesta diada. És més, gosaria aventurar que molts lectors de debò, constants, vull dir, no compren llibres per Sant Jordi (si no és per la rebaixa, que potser caldria aplicar-los més sovint precisament per ser consumidors habituals de llibres).

Tota la campanya editorial s’encamina, doncs, cap a aquest dia, quan, com focs d’artifici, amb gran faramalla, tot esclata com si en unes poques hores calgués cremar-ho tot. Molts dies abans, però, ja hem de suportar les travesses sobre quins seran els llibres més venuts, en aquest culte malaltís i absurd a la quantitat per damunt de la qualitat, a vendre números i fum per tapar una realitat massa vulgar o mostrar-ne només una cara. No sé si seria una bona idea fer dues llistes, ja que tant els agrada: una llista dels més venuts i una altra dels més ben valorats per la crítica o pels mateixos autors.

Avui comparteixes parada amb escriptors que, com tu, porten anys treballant amb rigor, barallant-se amb la llengua i provant d’enriquir-la, explorant nous camins creatius. I també ensopegues amb gent que s’apunta a escriure i -el més sorprenent- a publicar un llibre com si fos la cosa més planera i habitual del món. Avui és un dia trepidant, esgotador, de sensacions oposades, de llums i ombres, de situacions ridícules i fins i tot humiliants, de moments de satisfacció i retrobaments; un dia estrany. A mi, però, sempre hi ha una raó molt poderosa que em fa sortir de casa el dia de Sant Jordi: el contacte, còmplice, agraïdíssim i estimulant amb els meus lectors. 

Diari de Girona, 15 d'abril de 2018

Fracàs colossal

De vegades pot semblar que l’estat és tan sòlid que no es pot esquerdar mai, que els seus recursos són tan nombrosos que resulta invencible. Però tinc la sensació que l’estat espanyol comença a estar desesperat, desorientat, que fa aigües pertot arreu, encara que disposa de diversos i poderosos mitjans per dissimular-ho i, per tant, el procés de descomposició serà llarg i complex. I no em refereixo només a l’esquerda que ha provocat el moviment independentista. En tot cas diria que l'independentisme ha accelerat o evidenciat el que fa temps que tothom sabia i callava: que l’estat espanyol és un invent fallit, un camí intransitable. Per això PP, PSOE i Ciutadans, juntament amb la corona (recordem-ho un cop més, imposada pel dictador), s’han afanyat a formar un bloc immobilista i propagandístic que ens inculqui que tot va bé, que aquest és un país modèlic, democràtic i lliure i que el règim que va sorgir després de la mort de Franco és el millor dels règims possibles. Tot molt simptomàtic.

De fet, el govern espanyol i els seus còmplices (sense la complicitat i el silenci d’alguns això no seria possible) han engegat fa temps una campanya que ha mobilitzat no només els agents polítics sinó també tota la maquinària judicial, policial, diplomàtica o mediàtica per justificar una repressió que té la seva màxima obsessió amb el moviment independentista però que ja comença a afectar molts altres sectors. Sempre és convenient recordar que aquest és el mateix estat dels GAL, del Prestige, de la corrupció a gran escala, l’estat que ha salvat la banca amb diner públic mentre permetia desnonaments i pobresa energètica, el mateix estat de la guerra de l’Iraq, de la reforma laboral i les retallades...

A banda del bloc immobilista, que es protegeix i s’alimenta mútuament, qui es pot sentir còmode dins aquest estat espanyol? S’hi poden sentir els republicans, hereus de la legalitat vigent que l’aixecament franquista va aniquilar? La majoria de catalans i bascos, que són tractats com una perifèria de segona classe? I els jubilats, que com la classe mitjana s’empobreix cada dia més? S’hi poden sentir bé els funcionaris, que han vist retallats els seus sous i les seves condicions de treball? Els autònoms, en una situació cada cop més precària? Els mitjans censurats? Els cantants i titellaires condemnats a presó? Quan un estat criminalitza, menysté o humilia tots aquells que el posen en dubte, es converteix en un fracàs colossal.

Diari de Girona, 1 d'abril de 2018

Retorn

A principis dels setanta, vivíem a Torre Valentina, una urbanització de Sant Antoni de Calonge que encara conservava paratges i solars verges. Passat l’estiu, tot era calma, solitud i una ambigua sensació d'aïllament i llunyania. Recordo que, a la tardor, el meu pare s’escolava a la parcel·la veïna i en tornava amb un cistell de pinetells i rovellons: així de ràpid i així de fàcil. Mentre vam viure en una caseta enmig del bosc, a sa Riera, envoltada de pins i vinya, vaig tenir una sensació semblant, reforçada encara per la presència de la mar, sempre intuïda i la remor de la qual ens arribava esmorteïda pel brancatge d’un pi centenari per on es passejaven els esquirols. A l’hivern, quan la tramuntana bufava enfollida durant dies, els arbres cruixien, espetegaven, com si es queixessin i, assegut davant de la llar, m’agradava pensar que vivíem en una fortalesa inexpugnable com la dels conte que llegia tothora. Arribada la primavera, totes aquelles feixes s’omplien de flors silvestres, plantes flairoses i espàrrecs gruixuts i tendres que collíem amb delit. Una altra època de la infantesa la vaig passar a Pals, també lluny de la vila, en un mas, assolellat i a redossa, protegit per la muntanya de Quermany. Em sembla que gairebé érem autosuficients: teníem hort, camps, fruiters i pou, anàvem a veimar (veremar) i a fer llenya, a buscar cargols, bolets i espàrrecs, caçàvem ocells amb ballestes i ajudàvem a la matança del porc. També m’envoltava una solitud plàcida, gens feixuga, que m’inclinava a la lectura i l’observació, i que podia trencar tot just agafant la bicicleta i arribant-me al poble o a casa d’algun amic.

Vivíssim on vivíssim, però, sempre passàvem un dia sencer a la platja al llarg de tot l’estiu (una temporada que em semblava llarguíssima). Durant molts anys vam anar a Aigua Xelida, per un corriol dret i relliscós que desembocava directament al paradís. Només calia acostar-se a les roques més properes per fer un sarró de musclos i pallerides (o pagellides) i un grapat de crancs pelosos que acabaven de culminar aquell esplèndid arròs. Amb les minves de gener, es podien agafar tantes garoines com es volguessin i, amb un salabret i un punt d’intrepidesa, fins i tot ens atrevíem amb els pops.

Avui cal caminar molt per trobar bolets i les roques estan despullades de vida. Però jo torno i retorno als boscos i a les platges de la meva infantesa perquè res, fora de la literatura, em pot donar tanta pau i plenitud.

Diari de Girona, 18 de març de 2018