5 de gener de 2018

Quina mena de gent són

El 1944, en les tenebres de la postguerra, proposen a Gaziel de presidir els Jocs Florals de Barcelona. Després de certs dubtes, l’escriptor guixolenc accepta i, en una masia del Vallès, en la semiclandestinitat, pronuncia un discurs que formarà part dels quatre assajos de Quina mena de gent som.
És un llibre revelador. Gaziel reflexiona, amb una lucidesa i una claredat admirables, sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Afirma que Castella ha acabat dominant tots els pobles d’Espanya excepte el català i que, tant la dreta com l’esquerra espanyoles, tenen en comú una aversió al fet diferencial català i “la voluntat fanàtica d’anorrear-lo”. Espanya (dominada per l’esperit de Castella) és un poble essencialment imperialista, militarista, dogmàtic, mentre que Catalunya és un poble amb sentit pràctic, de tarannà pacífic i treballador. Són, per tant, dues realitats incompatibles, condemnades a no entendre’s, encabides en un mateix territori com si és tractés d’una mala passada del destí. En el cas de Catalunya, el destí sembla especialment cruel perquè l’ha situada entre dos estats centralistes i dominadors, com són Espanya i França. I si tot plegat no fos prou complicat per a un petit i indefens país com el nostre, cal afegir-hi “l’autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-la amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català”.

Gaziel, però, també analitza les falles de Catalunya: la seva tendència indefugible a perdre sempre totes les batalles, la seva impossibilitat a constituir-se com a estat, o –brillant metàfora– la seva impotència per encarnar en cos la seva ànima. L’escriptor lamenta el munt d’oportunitats malaguanyades, de jugades desaprofitades, de moments històrics perduts... Però, al cap i a la fi, malgrat que Catalunya sigui des del punt de vista polític “una desgràcia perfecta”, gaudeix d’una “vida exemplar i extraordinàriament saborosa”, mentre que a Castella “la vida hi és infinitament pobra i trista”. I això darrer, crec jo (encara que Gaziel no ho digui obertament), crea un complex d’inferioritat terrible, una mena de gelosia malaltissa que ha portat Espanya a voler no només vèncer i dominar Catalunya, sinó també a humiliar-la sempre que ha pogut. Ho ha intentat de nou amb el 155 i una campanya electoral bruta i deshonesta, però tampoc no se n’han sortit. El problema, doncs, no és tant quina mena de gent som, sinó quina mena de gent són.  

Diari de Girona, 24 de desembre de 2017

11 de desembre de 2017

La metàfora dels equidistants

Nosaltres ja ho sabíem, que el feixisme només estava adormit (o més aviat condormit, com diuen aquells vellets tan folklòrics de l’Empordà). De tant en tant, però, en sentíem els roncs, del feixisme, vull dir. I llavors, davant els amics i coneguts, en sopars i festes estiuenques, ens fèiem els milhomes, els revolucionaris, i dèiem que ens hi enfrontaríem amb totes les armes de la democràcia, que no el deixaríem passar, que nosaltres teníem memòria i que la llibertat i la veritat estaven per damunt de tot. Sí, dèiem això i altres coses per l’estil, amb un munt de metàfores brillantíssimes, que desplegàvem amb aquella agudesa i eloqüència que ens han donat el cosmopolitisme i, en alguns casos, una educació elitista o de barri marginal.
Ens anava molt bé que a la Generalitat hi governés un senyor baixet i de dretes que pactava amb la dreta espanyola i que, al final, tan corruptes fossin l’un com els altres. Així podíem repetir com un mantra que els nacionalistes són tots la pesta, els d’aquí i els d’allà, i que nosaltres no tenim nació, ni fronteres, només metàfores que ens permetien afirmar que la nostra pàtria és una llibreria o la via làctia. Perquè nosaltres no tenim aquesta mirada esquifida dels independentistes-nacionalistes, nosaltres veiem matisos i subtileses, per això som tan bons amb les metàfores. Però llavors, no sabem gairebé com, això de l’independentisme (nacionalista, és clar) va agafar una volada que ens va horroritzar: gent, com xaiets, obeint consignes i manifestant-se en massa pels carrers i volent votar. Un cop més, ja ho vèiem venir, que tot acabaria malament, perquè ara no només sentíem roncar el feixisme, sinó que es començava a desvetllar i es movia inquiet al llit. “Qué desastre. Qué mal todo”, comentàvem a les festes i trobades, i enyoràvem aquells temps en què tot restava callat i mut i embalsamat com una mòmia i sabíem qui eren els bons i els dolents.

I la bola es va anar fent grossa i alguns ens demanaven que ens definíssim, que prenguéssim partit, que s’estaven vulnerant els drets bàsics, que s’havia empresonat gent per la seva ideologia política (independentista i nacionalista, no ho oblidem), que els ultres i la policia apallissaven gent... Però nosaltres estàvem per sobre d’aquestes lluites ridícules, infantils, entre nacionalistes igualment obtusos. Nosaltres, des de l’equidistància, condemnàvem igualment una cosa i l’altra. Nosaltres, i ho dic de tot cor, buscàvem una metàfora brillant, definitiva, però ja érem incapaços de trobar-ne cap que no ens posés en evidència.

Diari de Girona, 10 de desembre de 2017

27 de novembre de 2017

Mentiders

Puc dir que encara vaig anar a l’escola franquista. Per sort, poc temps, ja que el dictador es va morir quan jo tenia sis anys. Les generacions anteriors, però, sí que van patir aquella escola grisa, tristíssima, controlada i intervinguda per un règim obsessionat a manipular tots els continguts i, sobretot, a aniquilar qualsevol rastre de la nostra cultura i la nostra llengua. Una escola entestada a donar una visió del món a la mida del franquisme, és a dir, esquifida, acomplexada i mesquina. Avui encara hi ha gent que no sap escriure en català perquè mai cap mestre no n’hi va poder ensenyar. Quanta misèria moral! Quanta ignomínia! Quanta mala fe!
Recordo que els meus primers mestres, tant al col·legi de Begur com al de Pals, encara havien de fer servir llibres de text en castellà. Encara hi havia un contrast xocant entre la nostra llengua pròpia, entre la nostra realitat, i la que imposava un sistema educatiu carrincló i retrògrad. Molt lentament, el català es va anar introduint a les aules i també ho van fer uns continguts que fins aleshores havien estat distorsionats o censurats. Alguns mestres van fer un esforç considerable i encomiable per adaptar-se als nous temps i oferir als seus alumnes un ensenyament de qualitat. No va ser, però, fins als darrers cursos de Primària –el que en aquell moment s’anomenava l’EGB– que la situació es va normalitzar. Llavors va sorgir també una nova tongada de docents, joves, entusiastes i renovadors. L’escola Doctor Arruga de Begur, on vaig estudiar els darrers cursos, va viure en aquella època una revolució pedagògica i bullia d’activitats que anaven molt més enllà de les aules: esports, excursions, acampades, tallers...
Tots aquells mestres, tots, em van educar en la diversitat, en la tolerància, en l’amor a la natura i a la cultura, en l’esforç i la perseverança, en la defensa de la justícia i la solidaritat. No tots tenien, és clar, la mateixa competència pedagògica, ni la mateixa complicitat amb els alumnes, ni la mateixa paciència i passió per la seva feina, però mai cap d’ells va coartar la meva llibertat d’expressió ni va pretendre “adoctrinar-me”.

Avui, alguns gosen censurar i menysprear la nostra escola, aquesta escola integradora que hem construït entre tots, mestres, pares, alumnes, associacions... Les seves armes per atacar-la i atacar-nos no són altres que la manipulació, la mentida i la demagògia: precisament els principis en què es basava la seva enyorada escola franquista.

Diari de Girona, 26 de novembre de 2017

Escola Dr. Arruga de Begur (foto: Ajuntament de Begur)