Els visitants

Pels volts de Sant Jordi, mentre llegia gronxant-me al balancí, un ocell entrava i sortia amb desfici del porxo de casa. No recordava haver-ne vist mai cap d’igual: era, si fa o no fa, de la mida d’un pardal, bru, bellugadís, bec negre i cua roja. Vaig cercar-lo en un llibre d’aus: era precisament un cua-roja o cotxa fumada (segur que té més noms segons l’indret) i, com l’oreneta, venia de l’Àfrica. Era el mascle, que havia avançat la migració i havia començat a niar en una cavitat del sostre, vora la columna del porxo. Només gosava entrar-hi si jo m’allunyava del vidre, llavors traginava branquetes, molsa, herba, palla, a l’interior del niu. Al cap d’unes dies –o potser setmanes– va arribar la femella: era lleugerament més petita i amb el plomatge un xic més clar. Sovint sentia com es cridaven amb un xiulet insistent, nerviós, vagament metàl·lic, des d’arbres propers. Aleshores volaven junts cap al niu, tot i que el mascle, més prudent, feia escala a la base de la columna i s’assegurava sempre que jo no fos massa a prop. Cada dia, just sota el forat, trobava restes de branquillons i, fins i tot, de formigó i sorra, com si estiguessin ampliant la llar per encabir-hi tota la família.

De sobte la femella va desaparèixer i el mascle voltava inquiet, desvagat, amb la cua estufada, com qui no sap què fer amb el temps lliure. Però ben aviat van tornar a volar junts i a enviar-se senyals: ara ja no traginaven materials per al niu, sinó cucs, papallones i qualsevol insecte que els oferís el jardí. Incansables, sortien i entraven d’aquell diminut forat constantment, a qualsevol hora del dia. De fet, ens havien perdut la por i encara que estiguéssim dinant, sopant o llegint al porxo, ells s’hi escolaven amb una agilitat i rapidesa sorprenents per alimentar els pollets que, al cap de poc, ja vam sentir piular. Només calia, però, acostar-se al niu perquè els piulets s’aturessin i els pares, neguitosos, voletegessin pels encontorns amb uns xisclets aguts.

Un matí que estava corregint un text, vaig sentir un cop sord al vidre: era un dels pollets que feia pràctiques de vol. En pocs dies s’hi van anar afegint la resta i, al cap de no res, el niu quedava desert. Encara vam veure els pares (o potser ja eren els fills) voltar pel jardí de branca en branca durant uns dies. Ara, però, ja fa temps que no en veig cap i sovint em pregunto on són i, sobretot, si la propera primavera tornaran a casa nostra, que també és casa seva.

Diari de Girona, 9 de juliol de 2017

La Guerra de Pla

La setmana passada es va inaugurar a la Fundació Josep Pla de Palafrugell l’exposició “Mig Europa cau. Impressions de Josep Pla sobre la Gran Guerra”, comissariada per Francesc Montero. Els continguts de l’exposició s’han editat també en forma de llibre, en el qual han participat, a banda del mateix Montero, Anna Aguiló, Maximiliano Fuentes, Joan Safont, Xavier Pla, Jordi Amat i jo mateix. Alhora, s’hi poden trobar textos de Santiago Rusiñol, Eugeni d’Ors, Frederic Pujulà, Gaziel i Romà Jori.

L’exposició mostra la mirada lúcida i intuïtiva d’un periodista i escriptor que, gairebé adolescent, viu un dels esdeveniments més decisius i trasbalsadors del segle XX. D’antuvi, es mostra interessat però alhora perplex pel conflicte que assola mig món; a poc a poc, però, un cop païda l’experiència, l’anirà modelant i repensant a través d’articles, de lectures i reflexions i de relats literaris. L’escriptor afirmarà que, després d’aquella tragèdia sense precedents a la història de la humanitat, “he estat sempre pacifista i antidolorista”. A més, el final de la primera guerra mundial coincideix amb la tornada de Pla a Palafrugell, a causa de l’epidèmia de grip que obliga a tancar la universitat de Barcelona, i l’inici d’un dietari que, amb el temps, es convertirà en una obra cabdal: El quadern gris. Fins i tot aprofitarà un episodi bèl·lic a les costes palafrugellenques, l’enfonsament del vaixell Palermo, per escriure un relat magnífic, amb un personatge misteriós però real, es Miner; una narració a cops onírica, a cops asfixiant i amb un final apoteòsic i dantesc que evoca i condensa tots els horrors de la guerra: Un de Begur.

La guerra, doncs, i sobretot la postguerra i els conflictes que s’aniran covant d’una manera latent però vigorosa, seran claus per a la formació periodística i literària de Pla, però també conformaran els seus valors morals i una visió del món un xic àcida i escèptica que ja no abandonarà mai. A partir d’aquell moment, Pla esdevindrà plenament conscient de l’absurd i la fragilitat dels humans, tal com ho palesarà a El quadern gris: “La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi –que l’home cregui o no cregui”.

L’exposició es pot visitar fins al 6 de maig de l’any vinent. No us la perdeu: entendreu moltes coses de Pla, però sobretot entendreu allò que va escriure Rusiñol a propòsit de la guerra: “quan no tinguem altra excusa, també anirem destruint-nos en nom del bé i de la concòrdia”.

Diari de Girona, 25 de juny de 2017

Admirem-nos

A primer de BUP, una professora em va dir que no hi havia res comparable al plaer intel·lectual. No la vaig entendre gaire bé, la veritat. Jo acabava d’exposar un treball davant la classe i encara em tremolaven les cames: estava massa nerviós i atabalat per copsar aquestes subtileses. Ella em va felicitar, em va mirar amb un somriure i va afegir: “Ho entendràs del tot d’aquí uns anys”. I, de fet, ho vaig anar entenent i assimilant de manera progressiva, com qui no vol la cosa, lentament però amb fermesa. Recordo, per exemple, un goig immens, barrejat amb un cert orgull, quan l’any següent vaig descobrir la poesia de Machado. La llegia i rellegia fins que me l’aprenia de memòria, després en copiava alguns versos en una cartolina i me la penjava a l’habitació. Era una manera de fer molt innocent i primària, meravellat davant un descobriment infinit i atiat per una curiositat insaciable. Però, sense ser-ne conscient, tot plegat anava assentant els fonaments del meu creixement intel·lectual, crític i espiritual, que sempre van lligats i que, en el fons, cerquen la bellesa fins i tot en les coses més tràgiques o fosques de l’existència.

Al curs següent va aparèixer una nova assignatura: filosofia. I el món se’m va eixamplar fins al vertigen. Aquelles preguntes, incerteses i divagacions que jo m’havia formulat des de la infància sorgien ara elaborades i sistematitzades amb agudesa i precisió. A COU, Plató i Aristòtil van expressar amb nitidesa allò que jo només intuïa: que la filosofia neix i es nodreix de l’admiració, que vol dir sentir una curiositat gairebé patològica per tot el que t’envolta i, alhora, contemplar-ho i reflexionar-hi amb rigor i amb passió. Tan clar ho vaig veure, que em vaig matricular a la carrera de la Filosofia.

Pel camí em vaig trobar molts filòsofs i poetes i novel·listes i vaig tastar moltes visions i interpretacions de la realitat. Però més enllà d’aquesta diversitat (de vegades aclaparadora i desconcertant) sempre subsistia l’anhel de bellesa i coneixement. S’acostava el final de la carrera i em vaig centrar en Kant, que volia posar ordre i llum en la filosofia un cop Hume l’havia desvetllat del dogmatisme. Kant tornava a expressar amb rotunditat allò que m’esperonava i em continua esperonant després de tant de temps: "Dues coses omplen el meu ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte, a mesura que hi penso i que hi aprofundeixo: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu".

Diari de Girona, 11 de juny de 2017

Mosaic de l'Acadèmia de Plató