16 de setembre de 2019

La caverna d'Internet


Ara que ja hi portem uns anys atrapats, potser comencem a adonar-nos amb més claredat que Internet i les xarxes socials són -com gairebé tot a la vida- una arma de doble tall. El que vull dir és que expliciten les paradoxes, que fan paleses les contradiccions amb una immediatesa i una contundència que sovint no trobem en altres àmbits comunicatius o culturals. Potser l’exemple més evident d’això que dic és que utilitzem les xarxes socials per criticar, analitzar o menystenir aquestes mateixes xarxes socials. Aquest article, sense anar més lluny, es publicarà en paper però també en l’edició digital del diari i, per tant, podrà llavors escampar-se per diferents vies d’Internet. Umberto Eco va afirmar a La Stampa que les xarxes socials representaven «la invasió dels idiotes», perquè donaven veu a gent que abans només deia aquests disbarats asseguda a la barra d’un bar després d’un got de vi. El mateix Eco reconeixia, però, que Internat ha servit per revelar informació i denunciar injustícies, sobretot a països on la manipulació mediàtica o la censura són més vigoroses.
Segurament el gran problema d’Internet i les xarxes socials és que acaben esdevenint una mena de miratge, de manera que confonem l’aparença amb la realitat, la veritat amb la pseudoveritat o amb mentides emmascarades. Són una mica com la caverna de Plató, en la qual els presoners estan convençuts que les ombres són reals (i això els fa encara més presoners). Per una banda tenim accés a un cabal extraordinari d’informació, però això no ens assegura la qualitat i fiabilitat d’aquesta informació, perquè sovint en desconeixem la font o no sabem si aquesta font és prou solvent o fins a quin punt ha estat manipulada. A més, molta d’aquesta informació és d’una banalitat esfereïdora, d’una superficialitat abismal; sovint es tracta només d’escandalitzar, de sorprendre, de cridar l’atenció sense aportar realment cap argument sòlid, cap coneixement o cap element de reflexió. Hi domina, per tant, el cinisme més pur, la futilitat o la carrincloneria més tòpica. La majoria dels debats que es generen a les xarxes són pura cridòria (recorden el bar que esmentava Eco), rebombori buit, i no admeten doncs els matisos ni subtileses que precisament els podrien enriquir. Però hi ha un aspecte que potser passa més desapercebut: les xarxes han fet creure a un munt de gent que tenen molts «amics», que són populars i admirats, que el món gira al seu voltant... És una mena de soledat entre la multitud, tan devastadora com inconscient.

Diari de Girona, 15 de setembre de 2019

2 de setembre de 2019

Natura morta


Al pati de cals meus avis, tot just enfilar les escales d’entrada, s’hi alçava un pi formidable, sorgit d’algun conte o d’alguna llegenda. Devia ser centenari, perquè tenia les branques com soques, i la soca, imponent. «Sempre l’he vist igual», deia el meu avi, com si volgués atribuir-li un bri d’eternitat, una presència indiscutible. Amb els anys i les lectures, vaig entendre per què els poetes utilitzaven tan sovint els arbres com a metàfores o símbols: la seva grandària, la seva força i resistència, la majestuositat, la longevitat eren sempre superiors a la humana. Aquell pi, que ara han talat per fer-hi habitatges, s’estenia arreu, aeri i frondós, com si volgués aixoplugar i ombrejar aquella caseta perduda enmig d’un bosc, amb una terrassa des d’on només es podia contemplar la mar.
Quan era petit, tot al volant del pi, hi trobava pinyes rosegades i llavors mirava enlaire, fins que em feia mal el coll, per intentar descobrir els esquirols que hi niaven. Sempre els veia primer la cua, com un estel fugaç que deixa un ròssec, i després els seguia de branca en branca, com el trapezista al circ. Era una visió fugaç, d’una elegància torbadora, per això em seduïa tant, com un do efímer, ocasional, que cada vegada em permetia retenir i revelar un nou detall: el salt prodigiós, les orelles alçades i punxegudes com les d’un follet, aquelles urpes com garfis, el cap de conill en una còrpora de mustela, el morro inquiet i els bigotis vibràtils, els ulls vivíssims, sortints, rodons... i, sobretot, aquella cua, exuberant, pletòrica, com un altre cos dins del mateix cos. Els anys i les lectures em van fer de nou un regal: la paraula «esquirol» deriva del llatí vulgar scuriolus, que al seu torn prové del terme grec skíourus, que significa «el qui es fa ombra amb la cua». Magnífic! Preciós!

Un dia, però, vam anar a visitar uns parents llunyans que, de tan llunyans, no vèiem gairebé mai. Ens van rebre amb unes efusions un xic exagerades i ens van fer seure en una sala, atapeïda i gèlida, que semblava un museu. Tot feia flaire de resclosit, fins i tot les galetes que ens van portar en una safata. Els adults parlaven i parlaven i jo, avorrit, em vaig començar a passejar per l’estança. En un racó ombrívol, alguna cosa em va cridar l’atenció: era un esquirol dissecat. Aquell cos rígid, en una postura inversemblant, aquells ulls de vidre, la cua pansida amb el pelatge opac, aquella mort dissimulada i maldestra, em van provocar una pena infinita, desoladora, que no han apaivagat ni els anys ni les lectures. 

Diari de Girona, 1 de setembre de 2019

19 d’agost de 2019

Caminar


Caminar s’ha convertit en una de les activitats més plaents i necessàries de la meva vida. Però, com gairebé tot allò que fem i que som, és fruit d’un procés, d’un pòsit que els anys han anat deixant amb discreció però amb tenacitat. Quan vivia al mas Bladó de Pals recordo anar sovint a peu a estudi i també a la vila a comprar; recordo les caminades, que eren aventures, fins al Pou de ses Garites o fins al cim de Quermany. També havia anat un munt de vegades de Sa Riera a Begur a peu, tot fent drecera per un corriol que passava pel convent de Santa Reparada. A peu anàvem també a buscar espàrrecs i bolets i cargols. Fins i tot durant l’adolescència, aquell període de perplexitat, vaig continuar caminant: acampades i excursions amb amics, sortides a muntanya amb alguns professors, escapades desfogadores per camins de ronda... Durant els anys d’estudiant universitari a Girona em vaig recórrer la ciutat a totes les hores possibles i per motius ben diversos, com si la volgués interioritzar i retenir-ne cada racó. Semblantment em va passar quan vaig viure a Anglaterra; un dia a la setmana anava a Londres amb tren i caminava per la ciutat evitant els indrets més turístics i cercant, un xic a l’atzar, les altres cares de la ciutat. Perquè caminar permet descobrir, sobretot als nuclis urbans, una realitat que mai veiem quan ens desplacem amb un vehicle: carrerons i andrones, jardins interiors i eixides, detalls arquitectònics, perspectives i vistes inèdites, barris insòlits...
D’un temps ençà, surto dia sí, dia també a caminar. A l’estiu, de matinada, tot just despunta el sol; la resta de l’any havent dinat, preferiblement. No és només un exercici físic, és també una mena d’alliberació, una demanda atàvica i instintiva, un complement a les hores d’escriptura i de lectura. Tot caminant han sorgit idees per articles o novel·les, tot caminant he trobat aquella paraula que tant es resistia, aquell matís que arrodonia un text. Perquè caminar abstreu i alhora concentra, permet observar el paisatge i la natura, i al mateix temps convida a pensar o simplement a divagar o badar. De cada caminada, se’n desprèn una activitat intel·lectual, reflexiva i contemplativa, un estat de plena consciència, tant física com moral i espiritual. Una de les moltes coses que ens hem deixat prendre sense ni adonar-nos ha estat el temps, aquest temps imprescindible per fer tot allò que dóna sentit a la nostra vida, com ara caminar i tots els seus beneficis.


Diari de Girona, 18 d'agost de 2019