La comèdia humana

Honoré de Balzac, penetrant observador de les ànimes i les coses, pretenia oferir un retrat de la seva època, una mena de mosaic literari que reflectís totes les misèries i grandeses de la societat del seu temps i del que ell anomenava les “especies humanes”. És el que va definir com la Comèdia humana, un ambiciós projecte que només la seva mort va estroncar i que va arribar a aplegar vuitanta-cinc novel·les.

 Dins de la Comèdia humana va publicar l’any 1833 Eugénie Grandet a la revista L'Europe littéraire. L’any següent la novel·la va sortir en forma de llibre. L’obra està ambientada a l’època de la Restauració borbònica, un període que pretén esborrar les ànsies llibertàries i igualitàries de la Revolució Francesa. Una etapa marcada per una profunda crisi política, social, econòmica i moral.

En aquests temps convulsos, un personatge sap treure profit de la situació i de les debilitats dels qui l’envolten. Es tracta de Fèlix Grandet, boter i vinater, que es torna immensament ric gràcies a la seva perspicàcia i murrieria. Jugant amb la inestabilitat del mercat, amb la inseguretat dels més dèbils, Grandet augmenta la seva fortuna i especula constantment amb les seves possessions, accions, crèdits i diners. La seva manca d’escrúpols li permet amassar una fortuna que mai és transparent als ulls dels seus coneguts, amics o familiars, que s’han d’acontentar a fer pronòstics força allunyats de la realitat. Grandet no té cap recança a l’hora de mentir, fingir sordesa o tartamudejar si això li ha de reportar algun benefici econòmic. Podríem dir que la seva riquesa augmenta proporcionalment a la seva degradació moral.

Avar obsessiu, Fèlix Grandet només viu per acaparar i engreixar el seu capital. Només és feliç anticipant i calculant els guanys, contemplant els seus comptes, les seves possessions i acaronant les peces d’or. “Oh, quina felicitat si els diners es poguessin gastar i retenir al mateix temps!”, arriba a dir. Tanmateix, a la seva dona i a la seva filla, Eugénie, les obliga a dur una vida espartana, austera, en el llindar de la misèria. Els demana constantment sacrificis sense donar-los res a canvi i es mostra sever i inflexible quan no els compleixen. De fet, creu que el diner ho pot controlar tot i que, per tant, està per damunt de tot: l’educació i l’amor de la seva filla, la malaltia de la seva dona, la mort del seu germà o els principis ètics.

I ara no sé per què us explico tot això, si no té res a veure amb el que està passant avui en dia.

Diari de Girona, 20 de maig de 2012

Restaurants tramposos

Per als qui menjar i beure són activitats preeminents, marcs perfectes per una bona conversa, rituals gairebé sagrats, només comparables a la lectura i a la reflexió, les coses s’estan posant francament difícils. Cada vegada costa més trobar un restaurant com cal. És a dir, un restaurant en el qual la relació entre la qualitat i el preu sigui equilibrada, justa. Fins i tot els restaurants més tronats tenen ínfules de grandesa i, damunt unes estovalles ratades i olioses, t’hi col·loquen un parell d’espelmes per compensar la deixadesa de l’establiment.

Cada vegada més restaurants oculten una carta minsa i una cuina pobra rere noms pomposos i enrevessats que, un cop explicats pel cambrer/a, et fan venir ganes d’arrencar a córrer. D’altres exhibeixen una carta inacabable, la majoria dels plats de la qual, tanmateix, no poden oferir al client per motius que mai no acabes de comprendre del tot (han tancat tots els mercats del món, potser?). Semblantment passa amb la carta de vins: denominacions d’origen d’arreu, varietats diverses, però ben poques ampolles disponibles. “Però aquest també li agradarà”, et diu el cambrer/a. I tu què saps que m’agrada? M’agrada el que he demanat i que precisament no tens; i m’aconselles aquest que val el doble. Això sí, te’l serveixen a temperatura massa alta i en copes inapropiades.

Hi ha un altre model de restaurant al qual he deixat d’anar fa temps. És aquell que exhibeix a les parets fotos de famosos que hi han anat a menjar. Més que la carta, els vins o qualsevol altra virtut, les amos d’aquests establiments estan entestats a mostrar totes les celebritats amb qui s’han fotografiat al llarg de la seva vida (per altra banda sospito que poc plena). Dines o sopes amb en Guardiola al clatell i la Rahola a davant mentre, a banda i banda, t’estan observant la Lloll Bertran (horror!) i algun polític de qui ja no se’n recorda gairebé ningú. I mentre mastegues la carn massa cuita i beus el vi que no volies, sempre se t’acut que segurament a cap d’ells no els van donar una taula entre la cafetera i la nevera de gelats ni els van cobrar un servei que no havien demanat.

Encara queden bons restaurants, i tant! Però són pocs i estan sols i aïllats, lluitant dia a dia contra l’onada pretensiosa i supèrflua que ho assola tot. Són restaurants honestos, conscients dels seus defectes i les seves virtuts, que no estiren més el braç que la màniga i que tracten tots els clients amb la mateixa deferència, surtin o no a la tele.

Diari de Girona, 6 de maig de 2012

Centenari d'un clàssic

El centenari de Joan Sales reivindica una de les novel·les més intenses i oblidades de la nostra literatura: Incerta glòria.

Joan Sales va ser poeta, traductor, promotor de la revista Quaderns de l’exili (publicada des de Mèxic) i editor de Rodoreda, Villalonga i Màrius Torres. Potser només per això ja caldria ser recordat com un dels grans intel·lectuals del seu temps. Però Sales va escriure, a més, Incerta glòria, que Mercè Rodoreda definiria en una carta al seu autor com “una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder”.

Escrita a quatre veus, Incerta glòria utilitza el gènere epistolar i les memòries per descriure i reflexionar sobre la Guerra Civil i la postguerra. De fet, podríem dir que es tracta de quatre novel·les magistralment entrelligades gràcies a una estructura sòlida, a una llengua moderna i propera, a una prosa directa però suggestiva, capaç de descripcions de gran potència lírica, de fiblades iròniques i descarnades o de reflexions filosòfiques. Sales ens mostra la guerra al front i a la rereguarda, des de la perspectiva dels vençuts però amb totes les subtileses, matisos i contradiccions que amaga un conflicte bèl·lic. Incerta glòria esdevé així el testimoni d’una generació sacrificada per la guerra, de joventut malaguanyada però recurrent: “I tota la joventut no és més que la incerta glòria d'un matí d'abril”, escriu Sales, manllevant un vers de Shakespeare. En resum, el retrat d’un país traït i derrotat, humiliat i poruc.

Tanmateix, Incerta glòria no és només una novel·la sobre la guerra, és també i sobretot una novel·la sobre l’amor i la mort, sustentada en uns personatges complexos que evolucionen al llarg de l’obra i s’arrapen o reneguen dels seus ideals de joventut. És, per tant, una novel·la impregnada d’existencialisme en la qual el cristianisme, l’anarquisme, Catalunya, la soledat, o el pas del temps esdevenen pretextos per endinsar-se en les pregoneses i replecs de la condició humana. Tot plegat fa d’Incerta glòria una obra lúcida i punyent, de vegades incòmoda i corrosiva, que ens interpel·la constantment davant una veritat volàtil i fugissera. En resum, una novel·la universal, una densa metàfora que la converteix en un clàssic.

La commemoració dels cents anys del naixement de Joan Sales hauria de servir per situar al lloc que es mereix una obra tan cabdal com Incerta glòria. Òmnium Cultural Gironès hi ha volgut contribuir amb l’organització d’un cicle de conferències a la Casa de Cultura de Girona que finalitzarà al desembre i que comptarà amb els millors especialistes en l’obra de Sales.

La Vanguardia, 4 de maig de 2012 

Sales i Rodoreda al jardí de l'editor el 1964