Bèsties

No puc separar la meva infantesa dels animals. Primer de tot, els animals domèstics: sobretot gossos, que eren els meus companys de jocs i aventures, sempre fidels, sempre protectors; i també tot l’aviram de cals meus avis: les gallines, les pintades, els ànecs, els indiots i el paó, que cada cop que desplegava el plomatge ens convocava, bocabadats, al seu voltant. Mil vegades vaig intentar fugir de les pessigades de les oques i mil vegades vaig fracassar. Al mas on anàvem a buscar la llet, m’entretenia acaronant els vedells, raspallant el matxo o mirant, amb prevenció, les immenses truges que es rebolcaven pel fang. I sovint aprofitava el viatge per abastar un grapat de fulles de morera per als cucs de seda que, com tots els nens de la meva generació, guardava en una capsa de sabates fins que ens n’atipàvem.

De tornada cap a casa era freqüent trobar-se lluerts, d’un verd lluent i hipnòtic, i sargantanes que paraven el sol en parets de pedra seca: em faltava temps per caçar-les i escuar-les per veure, novament fascinat, com aquell apèndix es movia sol, separat del cos, com una serp de les que també s’encauaven entre aquells rocs. Els esquirols saltaven de branca en branca, amb les cues estarrufades, i de tant en tant una pinya rosegada et passava arran. Durant un temps, els conills de bosc van agafar una malaltia que els inflava i deformava el cap i es quedaven immòbils, com perduts, al marge d’un camp o al mig d’un corriol, i em feien una pena infinita, com aquells eriçons esclafats al mig de la carretera. A la primavera, si havia bufat la tramuntana, ensopegaves sovint amb algun pardal caigut del niu, que estirava el coll i badava el bec perquè el peixessis. I si tenies temps –que sempre en tenies- podies fer marrada i arribar-te fins a la bassa on les granotes, eternament confiades, es deixaven agafar a mans nues per fer llavors salts i acrobàcies al teu voltant. Els calàpets, en canvi, eren indefectiblement torturats: burxats amb una branca fins que es botien i expel·lien aquell suc verinós. La mateixa sort patien els abellots i borinots, que atrapàvem al vol, dins d’un pot de vidre que sacsejàvem fins que l’insecte quedava marejat i atuït i, doncs, a la nostra mercè. I encara restaven els dies de mar: julivies iridescents, garoines i musclos arrapats al rocam, lluites aferrissades amb pops i crancs...

Va ser durant aquella època que, a l’escola, ens van fer llegir El zoo d’en Pitus. A qui li pot estranyar que xalés tant i tant amb aquella lectura!

Diari de Girona, 9 de juny de 2019

Els depredadors de la Costa Brava

Deia Pla que s’havia enamorat sovint d’un paisatge, però que mai s’havia pogut enamorar d’una persona. Gaziel, a Sant Feliu de la Costa Brava, va escriure: «Sempre he cregut que l’home, si no és una expressió personal del territori concret que va produir-lo, com una flor ho és d’un test, ve a ser quelcom d’insípid –sense suc ni bruc, com vulgarment diem». Verdaguer, Maragall i Ruyra van viure i descriure la natura amb devoció i arravatament, com una experiència reveladora, gairebé mística. Bertrana sempre es va sentir com un bàrbar, és a dir, més a prop de la vida natural, salvatge, feréstega, que no pas de la civilització i la vida urbana, que veia corrompuda, viciada i hipòcrita. Sagarra frisava per fugir de la ciutat i perdre’s al camp, entre vinyes i fruiters, per sentir el cant d’aquells ocells que tant l’embadalien. El paradís, per a Rodoreda, era un jardí exuberant, per això va venir a morir a Romanyà, en plena natura. Vinyoli va sentir com la veu de la mar el cridava i s’hi va lliurar sense condicions. La mateixa mar, eterna, misteriosa i evocadora, que va captivar Foix o Carner. Víctor Català va convertir la natura en un personatge més de les seves obres... I només parlo de la literatura, però també ho podria fer de la pintura, de la música o de la fotografia i del cinema.

Hi ha moltes maneres de mirar el paisatge. Moltes. Se’l pot mirar de pressa, amb certa indiferència, com un decorat inevitable i prosaic. Se’l pot mitificar o idolatrar o cosificar, com un mer objecte. Se’l pot observar en silenci, contemplativament, com qui s’hi voldria fondre o integrar. Se’l pot evocar fins i tot quan no hi és o pot servir per recordar allò que hi vam viure, compartir o perdre. La natura, la terra, el paisatge, sempre hi són, per molt que els vulguem manipular o transformar o controlar. Podem provar d’obviar-los, però un moment o altre hi topem. Cap paisatge és de ningú i alhora qualsevol paisatge és de tothom, no és un joc de paraules ni un recurs retòric: és una evidència, com la natura i el mateix paisatge. Alguns, però, no ho saben o no ho volen saber, potser perquè la seva mirada cap al paisatge és purament depredadora, materialista, possessiva, sense cap vincle emocional, moral o intel·lectual. Són els depredadors de la Costa Brava, els que estan arrasant la natura i totes les seves ramificacions sentimentals, culturals, històriques... El dia que -com qualsevol mortal- els toqui tornar a la terra, és molt probable que els escupi. 

Diari de Girona, 26 de maig de 2019

Racionalitat poètica

Quan estudiàvem a l'institut, ens explicaven que la paraula "filosofia" significava etimològicament "amor a la saviesa", i jo me l'imaginava com una atracció gairebé eròtica cap al saber, cap a la veritat i el coneixement. Ens explicaven també que la filosofia, si més no l'occidental, la nascuda a Grècia i les seves colònies, significava un pas del mite al logos, és a dir, un pas de la interpretació mítica, fabulosa, poètica de la realitat a una interpretació racional, científica (la filosofia i la ciència, de fet, no se separarien fins molt més endavant). Fins i tot quan vaig estudiar la carrera de filosofia, sempre tenia la sensació que els humans no havien fet un pas sinó un salt, un salt grandiós, espectacular, definitiu: havien deixat enrere una visió ingènua, fantàstica i gairebé infantil del món per apropar-s'hi ara amb instruments molt més afinats i fiables, amb la certesa i la garantia de la raó. Era així, doncs, com la humanitat progressava i podia, per tant, acabar dominant, materialment i intel·lectualment, el seu medi, tan hostil i incomprensible per als seus predecessors.

Però, ara, després d'observar i contemplar el món des de la perspectiva dels anys, després de moltes lectures i d'intentar entendre'm i entendre tot el que m'envolta a través de l'escriptura, me n'adono que el gran ingenu sóc jo. La vida, el jo, el món i la nostra manera d'interpretar-los i provar de comprendre'ls i assimilar-los -sempre a través de la paraula- és una barreja constant i indefugible de mite i raó, de realitat i ficció, de fets i intuïcions. És per això que hi ha molta racionalitat en els mites, moltes intuïcions del que després descobriran i provaran les diverses ciències. També s'hi troba molta reflexió, a les llegendes: una recerca sobre l'origen del món, una especulació sobre la moral o una aproximació a la transcendència. I és per tot plegat que els grans escriptors han fusionat en les seves obres la mirada poètica i factual de la realitat, han barrejat la màgia, el somni o la faula amb la quotidianitat més prosaica. Què era, si no, el "realisme màgic" de García Màrquez i altres autors? No entendríem moltes de les narracions de Ruyra i de Víctor Català sense l'element sobrenatural, misteriós, que s'integra perfectament en les descripcions minucioses i evocadores que ens ofereixen sobre la natura. I només cal llegir amb atenció l'obra de la Rodoreda per adonar-se'n de com s'hi va introduint la dimensió simbòlica, l'explicació mítica, que culmina en obres com Viatges i flors i, sobretot, La mort i la primavera.

Diari de Girona, 12 de maig de 2019