13 de novembre de 2017

L'alè de la bèstia

Hi ha gent que diu que observa la situació política des d’una suposada distància, des d’un pretesa neutralitat i objectivitat. Com el pare que es mira, un xic fastiguejat i avorrit, l’enèsima baralla dels seus dos fills. Per a ells tot plegat no és altra cosa que dos nacionalismes igualment repugnants que han acabant enfrontant-se per tossuderia, per manca de diàleg i precisament perquè el nacionalisme no hi veu més enllà del nas. En el fons, consideren tan perillós l’autoritarisme arrogant de Rajoy com la perseverant inconsciència de Puigdemont. L’un i l’altre, creuen, han arrossegat una colla de fanàtics, d’irresponsables o de somiatruites (o tot plegat) cap a l’abisme. Ells, els que s’ho miren de lluny, ja ho sabien, ja ho veien a venir i, de fet, ja ens ho van advertir, com l’ancià assenyat adverteix el jove inexpert de la patacada que l’espera. Són, doncs, una mica com déus: tot ho coneixen, tot ho preveuen i tot ho jutgen, però sempre des de lluny, per sobre de la realitat i de les desgraciades criatures que la representen. Em recorden aquell narrador omniscient que ho sap tot, dels seus personatges, i en pot preveure i controlar tots els moviments. Però, com deia la Rodoreda, l’escriptor no és déu i, doncs, sempre hi ha coses que se li escapen.
A ells se’ls ha escapat un aspecte essencial: no es pot exigir la mateixa responsabilitat a un Estat amb tota la força política, judicial, econòmica, mediàtica, policial, etc. que a una petita nació que només té el suport de la gent i una convicció i fermesa que cada cop s’alimenten més de la dignitat i l’anhel de llibertat. No, honestament, no, i ho saben, encara que els costi admetre-ho. És més, alguns dels que s’ho miraven de lluny, al marge, com si no anés amb ells la cosa, comencen a sentir l’alè de la bèstia al clatell i comencen a intuir que això va molt més enllà de la independència i del nacionalisme (aquesta paraula tan còmoda sota la qual s’han aixoplugat sempre per justificar els seu silenci còmplice o la seva rialleta paternalista). Tot plegat va tan enllà, que potser no en serem del tot conscients fins d’aquí força temps. Aquest moviment, ampli, divers, de vegades caòtic o contradictori, ha posat en dubte una manera de fer política i ha esquerdat tants esquemes que fins i tot l’esquerra espanyola i el PSC (o el que en queda) no han sabut pair-ho ni assimilar-ho.

Caldria, doncs, abandonar l’orgull i anar sincerament plegats perquè la bèstia, com ja hem vist, és insaciable.

Diari de Girona, 12 de novembre de 2017 

6 de novembre de 2017

Proses reposades

Proses Reposades

Editorial: Col·lecció Josep Pla (Diputació de Girona)
Pàgines: 174
Primera edició, novembre 2017


       Aquest recull de proses de Miquel Martín presenta un estil depurat, concís, per moments poètic, sempre impregnat d’un ritme suggeridor i d’una gran riquesa lèxica. L’observació del paisatge, el relat de la cuina, la passió per la llengua i l’inventari del jo es renoven a través de la forma i ens conviden a una exploració, serena i assaonada, dels replecs de l’existència.

     Tal com exposa Toni Sala en el pròleg d’aquest llibre: «Tots els escriptors tenen uns pares i uns avis, i el normal és saber-ne noms i cognoms. Martín els reconeix i no pretén sortir gens del camí marcat. És tan clàssic i endreçat com Gaziel. No s’ha deixat entabanar per les sortides fàcils i els corriols efímers. Ni s’ha perdut ni s’ha enfangat en un marge. Són escrits molt de fons. Algunes proses s’obren com un regal i aconsegueixen una de les màximes consecucions artístiques, que consisteix a tenir un to. Llavors tant és de què parlin, voldries que no s’acabessin».

30 d’octubre de 2017

El front comú

Començo a escriure aquest article el dijous al matí i l’envio al diari pels volts del migdia. Però de sobte els esdeveniments fan un tomb i decidim retenir l’escrit. Aquesta ha estat la tònica de les darreres setmanes, intensíssimes, a voltes angoixants, esgotadores. Aclaparats per un munt de notícies, rumors i manipulacions, ha esdevingut gairebé impossible formar-se una idea enraonada i rigorosa del que passava i, doncs, del que podia acabar passant. He procurat, per moments, aïllar-me’n, agafar perspectiva, però totes les converses i pensaments portaven sempre al mateix assumpte, tossut i indefugible. He optat per llegir premsa estrangera, sobretot anglosaxona, per tal de saber com ens veien des de fora, des de la distància. També he intentat, de vegades sense èxit, eludir discussions estèrils o provocacions barroeres. No sé si me n’he sortit, però he maldat per mantenir l’esperit crític, la coherència i, més que mai, el sentit de l’humor.
Una de les entrevistes més lúcides que he llegit aquests dies ha estat la que li ha fet El diario a Jaume Asens, tinent d’alcalde de Barcelona. Asens denuncia la violació dels drets humans durant les càrregues policials el dia del referèndum, que no cercaven altre objectiu que sembrar el pànic entre la població. També destaca la mobilització ciutadana, que va molt més enllà de l’independentisme, i creu que l’1 d’octubre es convertirà en una data fundacional que obrirà la porta a una nova situació política, tant a Catalunya com a Espanya. El govern del PP, amb la complicitat del PSOE i Ciutadans, i de la mà de la Fiscalia, ha actuat de manera autoritària i repressiva. Per això, considera Asens, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són dos cap de turc i han de ser considerats presos polítics.

El divendres a les 15.27h el Parlament declara la independència. Davant la previsible actitud del PP i els seus còmplices, caldrà una resposta ciutadana pacífica però ferma i, com diu Asens, “un front comú de resistència democràtica”, perquè “el catalanisme és més fort quan s’ha hagut d’enfrontar a aquestes adversitats”. Tot plegat haurà de servir per garantir la supervivència i el funcionament de les institucions catalanes, del parlament, de l’escola, dels mitjans de comunicació, de les associacions i entitats socials, de tot el teixit que forma i enforteix la nostra cultura, d’allò tan subtil i difícil de definir que ens ha convertit en un país tolerant, divers i resistent al llarg dels segles.

Diari de Girona, 29 d'octubre de 2017