Caminar

Caminar s’ha convertit en una de les activitats més plaents i necessàries de la meva vida. Però, com gairebé tot allò que fem i que som, és fruit d’un procés, d’un pòsit que els anys han anat deixant amb discreció però amb tenacitat. Quan vivia al mas Bladó de Pals recordo anar sovint a peu a estudi i també a la vila a comprar; recordo les caminades, que eren aventures, fins al Pou de ses Garites o fins al cim de Quermany. També havia anat un munt de vegades de Sa Riera a Begur a peu, tot fent drecera per un corriol que passava pel convent de Santa Reparada. A peu anàvem també a buscar espàrrecs i bolets i cargols. Fins i tot durant l’adolescència, aquell període de perplexitat, vaig continuar caminant: acampades i excursions amb amics, sortides a muntanya amb alguns professors, escapades desfogadores per camins de ronda... Durant els anys d’estudiant universitari a Girona em vaig recórrer la ciutat a totes les hores possibles i per motius ben diversos, com si la volgués interioritzar i retenir-ne cada racó. Semblantment em va passar quan vaig viure a Anglaterra; un dia a la setmana anava a Londres amb tren i caminava per la ciutat evitant els indrets més turístics i cercant, un xic a l’atzar, les altres cares de la ciutat. Perquè caminar permet descobrir, sobretot als nuclis urbans, una realitat que mai veiem quan ens desplacem amb un vehicle: carrerons i andrones, jardins interiors i eixides, detalls arquitectònics, perspectives i vistes inèdites, barris insòlits...

D’un temps ençà, surto dia sí, dia també a caminar. A l’estiu, de matinada, tot just despunta el sol; la resta de l’any havent dinat, preferiblement. No és només un exercici físic, és també una mena d’alliberació, una demanda atàvica i instintiva, un complement a les hores d’escriptura i de lectura. Tot caminant han sorgit idees per articles o novel·les, tot caminant he trobat aquella paraula que tant es resistia, aquell matís que arrodonia un text. Perquè caminar abstreu i alhora concentra, permet observar el paisatge i la natura, i al mateix temps convida a pensar o simplement a divagar o badar. De cada caminada, se’n desprèn una activitat intel·lectual, reflexiva i contemplativa, un estat de plena consciència, tant física com moral i espiritual. Una de les moltes coses que ens hem deixat prendre sense ni adonar-nos ha estat el temps, aquest temps imprescindible per fer tot allò que dóna sentit a la nostra vida, com ara caminar i tots els seus beneficis.

Diari de Girona, 18 d'agost de 2019

Passats foscos

Paul Auster és un escriptor perspicaç, lúcid i compromès, que darrerament ha condemnat amb contundència l’administració Trump, al qual ha qualificat de «maníac psicòpata», i que ja havia criticat les polítiques dels Bush, presidents ultraconservadors, bel·ligerants i superbs. Però Auster ha anat més enllà: ha afirmat que els Estats Units s’han edificat i han crescut a costa del seu passat esclavista i de l’aniquilació i marginació dels indis, és a dir, dels natius americans. L’escriptor està convençut que fins que la societat nord-americana no reconegui aquests fets, fins que no els assimili i en faci autocrítica no s’espolsarà de sobre tots els seus fantasmes. És més, s’arrossega un deute històric amb aquests col·lectius que el país hauria de satisfer, una memòria que caldria restituir i un relat que caldria recuperar.

Segurament tots els països, com totes les persones, amaguen punts foscos en el seu passat, deutes pendents, complexos i frustracions no superats. L’imperialisme i el colonialisme practicat per la majoria d’estats europeus en seria un exemple. Quants països africans, asiàtics i sud-americans no estan pagant encara aquells abusos, aquell espoli i aquella depredació? I si volem exemples més recents només cal que pensem en el nazisme, una de les majors atrocitats que ha conegut la humanitat. O les purgues i brutalitats dels règim soviètic o l’absurda guerra del Vietnam o les sinistres dictadures militars de Xile, l’Argentina o Nicaragua. La llista seria llarguíssima. Quants països, però, ha passat comptes amb el seu passat? Quants han estat capaços de parlar-ne obertament?

Aquí, continuem ancorats en l’autocomplaença i l’autoengany, sense un bri de crítica ni cap intenció seriosa d’encarar el passat. En aquest país vam permetre que un dictador sanguinari es morís tranquil·lament al llit i que tots els seus sequaços acaparessin llavors diferents quotes de poder. Durant quaranta anys i de manera sistemàtica, es va perseguir, torturar, empresonar i matar aquells que tenien idees contràries al règim i es va intentar aniquilar qualsevol llengua o cultura que no fos la castellana. Aquí, la monarquia va ser imposada per la dictadura perquè tot semblés diferent però en el fons tot continués igual (allò de «atado y bien atado»). Aquí mai s’ha demanat perdó per res, ni hi ha hagut judicis al franquisme, els criminals de la dictadura han sortit sempre indemnes, per això l’extrema dreta se sent tan desacomplexada. Com m’agradaria que hi hagués algun Paul Auster, en aquest país!

Diari de Girona, 4 d'agost de 2019

Educar en la consciència

Trobo a faltar moltes coses en l’educació, una mena de forats negres, de llacunes i clapes que s’haurien d’omplir o refer. Hi trobo a faltar, en primer lloc, un assoliment conscient i ferm de la llengua, perquè el llenguatge és allò que ens permet pensar, comunicar-nos i abastar el món; som essencialment éssers lingüístics i dominar el llenguatge vol dir també disposar de més armes i recursos per defensar-nos i copsar la realitat i els seus matisos. M’hi manca també la poesia, entesa com un joc amb la llengua, com una melodia de paraules, com una eina per explorar els laberints de la raó i una fórmula gairebé màgica de traspassar, amb metàfores i símbols, molts límits. I la música, també demana més presència, perquè afina la sensibilitat, perquè obre un univers d’harmonies i arriba directa a l’ànima, com una intuïció vigorosa. Tampoc entenc per què la filosofia no entra a les escoles des dels primers cursos per ensenyar la mainada a raonar amb subtilesa, a argumentar, deduir, inferir... i qüestionar-se amb sentit crític tot allò que els envolta.

És clar que també ens haurien d’aportar informacions més pragmàtiques. En algun moment de la nostra educació ens haurien de dotar d’habilitats i coneixements per moure’ns en aquesta xarxa (o teranyina) que és el sistema capitalista: nocions d'economia, de comptabilitat, petites escletxes fiscals i legals per rendibilitzar els nostres esforços i diners. Els alumnes haurien de rebre xerrades sobre nutrició i alimentació, perquè -és una obvietat que sovint s’oblida- som el que mengem. Per això mateix caldria incidir en el coneixement del propi cos, a través de l’esport però també de la dansa o el teatre, per exemple. I els docents haurien de tenir més llibertat i temps per sortir de les aules, per mostrar a fora el que es fa a dins dels centres, per demanar la implicació dels pares i per portar els seus alumnes a conèixer l’entorn i participar de les activitats culturals. I algunes d’aquests sortides haurien de propiciar el contacte amb la natura, despertar la sensibilitat pel medi ambient, recuperar el gust per la contemplació de la bellesa.

Em sembla que tot plegat ajudaria els nostres fills a prendre consciència del fet de viure, vull dir de no passar per la vida de puntetes, com un autòmat, fent simplement el que ens diuen que hem de fer i pensant el que volen que pensem. Potser, al cap i a la fi, l’educació ens ha d’oferir l’oportunitat de ser una mica més lliures.

Diari de Girona, 21 de juliol de 2019