Escriure articles

          El juny del 2008, en Jordi Xargayó, director d'aquesta publicació, em va proposar de col·laborar amb al Diari de Girona. Durant deu anys, cada divendres, he estat enviant un article a l'Alfons Petit, responsable de la secció d'opinió i el Dominical. Vist amb la perspectiva del temps, puc dir que és una de les millors feines que m'han encomanat mai: escriure amb regularitat obliga a estar sempre en forma, com una mena de gimnàstica lingüística i literària que t'espolsa la mandra i les excuses; obliga també a viure amatent a tot el que succeeix al teu voltant i a esmolar l'enginy. L'articulisme, a més, imposa el marc d'un temps (el dia que toca lliurar l'article) i d'un espai (els caràcters màxims que ha d'ocupar) i, per tant, t'ensenya a improvisar, a concentrar els esforços i destil·lar els continguts. És, doncs, una tasca engrescadora, una actitud davant el món, una feina que exigeix disciplina i rigor, i que estimula la creació, la imaginació i també la crítica més sòbria o l'anàlisi més subtil.

               Al llarg d'aquests anys he escrit a diversos mitjans de comunicació i he publicat gairebé cinc-cents articles. He parlat de gairebé tots els temes i des de diversos angles i registres: d'actualitat i de política, de llengua i de literatura, de la natura i del paisatge, de filosofia i de religió, d'educació i d'art, de cuina, de futbol, de periodisme, de música i de cinema, de records i vivències... I sempre he procurat -encara que no sempre me n'hagi sortit- que els meus articles adquirissin una dimensió literària i una mirada suggeridora i inquisitiva, convençut, com deia el gran Gaziel, que “el més difícil de veure és la realitat”. Estic segur, per tant, que la meva trajectòria com a escriptor s'ha forjat i consolidat gràcies als llibres que he escrit i llegit, però també gràcies a tots els articles que he publicat.

          Com que la literatura també ens hauria d'ensenyar a ser agraïts i humils, aprofito l'efemèride per donar les gràcies a tots els que m'han regalat l'oportunitat d'escriure a diversos mitjans i han valorat i esperonat els meus articles: Xavier Cortadellas, Judit Pujadó, Jordi Xargayó, Alfons Petit, Daniel Bonaventura, Lluís Muntada, Toni Sala, Blai Felip, Ramon Curós, Josep M. Roig i Rosich, Eva Vàzquez, Gerard Bagué, Josep Pastells, Marta Costa-Pau, Joan Morales Morera, Pitu Basart... I moltes gràcies, és clar, a tots els lectors, amb els quals espero continuar compartint articles durant molts anys.

Diari de Girona, 24 de juny de 2018

Víctor Català, literatura i llegenda

       Les llegendes recorren l'obra de Víctor Català de cap a cap. L'autora empordanesa recull un munt de paraules, dites i expressions de la parla popular, però també se serveix de les llegendes i rondalles, d'éssers fantàstics i mítics, per atorgar a la seva obra una dimensió al·legòrica i simbòlica que l'enriqueix.

Solitud n'és l'exemple més clar i eloqüent: al llarg de tota la novel·la en Gaietà, el pastor, introdueix la Mila en l'univers de la muntanya gràcies a les llegendes que li va explicant; és més: la muntanya parla i es mostra a través de les llegendes i dels éssers que l'habiten. La memòria, els secrets, els costums o els topònims es van desgranant amb les llegendes que s'hi lliguen, fins al punt que llegendes i realitat s'acaben confonent, com si les primeres gaudissin d'un poder premonitori i revelador. Tot just a l’inici del segon capítol, la Mila s’espanta d’uns lladrucs de gossos que ressonen com un eco. En Maties, el seu home, li respon: “Són les Llufes, dona, escarneixen tot el que senten...”. En el transcurs de la novel·la, les llufes apareixen sovint i són comparades amb les encantades i les goges, que poblen diversos racons d'aquells paratges i juguen amb els humans, ara col·laboradores, ara entremaliades o pèrfides. També s'esmenta el poder curatiu i màgic dels saludadors, que el pastor inclou dins la llegenda del Sol de Murons: «van havere de cridar cirurgians i saludadors per a que el visuressin». Així com la inquietant presència del pastor, ja mort, i transformat en ànima: "la dona percebé, d'una percepció purament interna, la flamarada blavenca d'un foc follet que atravessava ràpidament la fondalada; vegé l'ànima d'aquell vell de vellor condemnat, enmig de l'etern escarni de les Llufes...".

També trobem elements fabulosos i llegendaris en molts dels seus contes. A Mare Balena, per exemple, ens parla d’un peix extraordinari anomenat Serena: "una mena d’escorpra grossa, grossa com el campanar, amb uns ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata; aquella Serena que d’un revés de cua girava els llaguts com si fossin cloves de nou, i se n’enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d’or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d’alguer...».

I és que Víctor Català sabia, tal com li fa dir al pastor de Solitud, que «El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten angoixosament enyoradissos».

Diari de Girona, 10 de juny de 2018

La puput

     Al Camí Vell de Regencós, passat el Forn de la Calç d'Esclanyà, hi ha un mas anomenat can Puput. Cada vegada que passejo per aquells verals, sobretot a la tardor, quan hi vaig a buscar bolets, em paro a mirar les rajoles que hi ha a l'entrada, en una paret de pedra: reprodueixen el nom del mas i la imatge d'una puput amb la cresta desplegada. M'hi estic una bona estona, tot passant el dit pel relleu del dibuix, potser perquè trobo a faltar aquest ocell de bellesa acolorida, un punt exòtica, de tarannà juganer i aspecte entremaliat i una mica murri.

     Sortosament, però, en arribar el bon temps, una puput tornar a senyorejar pel jardí de casa (m'agrada pensar que és la mateixa de cada temporada, però no ho sé del cert). De primer es passeja, amb vols curts i saltirons, entre les feixes dels fruiters, com si reconegués el terreny o prengués mides. Tot seguit, s'entreté llargament a l'esplanada, cercant cucs, larves i altres animalons, entre els brins l'herba, tot escarbotant i espigolant amb aquell bec llarguíssim i encorbat. Quan n'enxampa un, el llança un xic enlaire, com si hi jugués, i llavors l'atrapa al vol, amb la punta del bec, i se l'empassa de bursada, amb un gest còmic que li estarrufa les plomes del coll. També escorcolla, obstinada i metòdica, les soques dels arbres i, fins i tot, les escletxes de la paret de pedra, a la recerca de nius de formigues, escarbats o cargols. De vegades, quan empaita alguna bestiola, sembla que la vagi disseccionant a cops de bec, fins a trobar, com a bona gormanda, la part més tova i saborosa De tant en tant, per mantenir l'equilibri, desplega les ales en forma de vano, i, tot mostrant aquelles franges blanques i negres, les sacseja amb una elegància hipnòtica.

    Nosaltres, des del menjador estant, no gosem moure ni un múscul per no espantar-la i perdre'ns l'espectacle. Fins i tot el gos, que fa fora qualsevol animal que s'atreveixi a trepitjar les seves possessions, resta quiet, amatent als gestos de la puput. De fet, tots estem a l'aguait, esperant el moment culminant: quan la puput desplega i obre de bat a bat la seva cresta. Llavors, un cop més, quedem muts, ullpresos per aquell plomatge de foc, coronat amb punts negres, que ella agita amb indiferència. Ens mirem satisfets, acomplides les nostres esperances, mentre la puput alça el vol i el jardí sembla que quedi buit de cop. Llavors sempre em vénen al cap les paraules de Josep Maria de Sagarra: "La puput sempre és una amiga que no té preu".

Diari de Girona, 13 de maig de 2018