Sons d'agost

El xipolleig, entre llums i ombres, dins un cossi en una terrassa desconeguda; el xoc d’unes bales de vidre en un pati polsós; les xuclades frenètiques que no eviten que el gelat es desfaci entre els dits i em taqui la samarreta del Barça; les onades que trenquen al rocam mentre fem musclos amb el meu pare; la vibració d’una tenora a l’entarimat de la plaça; la dringadissa de monedes en una guardiola que mai no s’acaba d’omplir; el gas que surt disparat d’una ampolla de llimonada; els grinyols d’una bicicleta que cerca l’ombra per carrers deserts; el tic-tac etern de les busques del rellotge mentre esperem a fer la digestió per poder-nos banyar; la xíndria que s’esberla, havent dinat, al pati dels meus avis; l’arrancada, lenta i feixuga, del televisor i la melodia de la meva sèrie preferida; la pinassa que cruix als meus peus mentre bastim una cabanya de bruc; el taf-taf del bot del meu oncle quan sortim a pescar a volantí; el brogit dels autos de xoc, dels cavallets, de la parada de tir; les martellades que esgallen un coco florit; la canyeta que xarrupo, àvidament, fins a exhaurir el got d’orxata o de granissat; el retruny del primer equip de música a tot volum; la veu, telefònica i inabastable, d’una noia que m’agrada; l’espetec d’una vespino que em passa a recollir per anar a la platja; la fressa de l’aire condicionat d’aquella botiga on treballo als estius; una frenada, seca i xisclant, abans de la patacada contra l’asfalt ardent; el clàxon dels turistes que fan cua per arribar a una cala que somien deserta; la cançó de l’estiu que, a hores petites, ballem en una festa major; de lluny, des d’una finestra enreixada, la remor de la mar, sorda i monòtona; un telèfon que sona de matinada per donar males notícies; el batec d’una garbinada que sacseja la roba estesa; el cant, estrident i mecànic, de milions de cigales en un camp encès de palla; les campanades que esquerden el silenci d’un enterrament; el fru-fru dels llençols que, en una nit xafogosa, s’arrapen a la pell; la sonsònia magnètica d’un ventilador ineficaç; el fregadís dels fulls de la novel·la que llegeixo sota unes moreres tofudes; els glaçons que dansen i dansen perduts en un got de ginebra; el vol d’un mosquit, insidiós i esquívol, que no em deixa dormir; el repic de les gotes, grosses com perles, damunt la teulada un vespre de temporal; el primer plor de la meva filla acabada de néixer; el lladruc d’un gos que vol protegir el nadó; el brunzit de les abelles a la figuera de l’hort; la xiuladissa dels pardals que vénen a abeurar-se al safareig; el tecleig de l’ordinador mentre escric aquest article...

Diari de Girona, 6 d'agost de 2017

La literatura nua

El bisbalenc Xavier Lloveras ha publicat, dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, una petita meravella: El mirall dels llibres. Lloveras ha estat vinculat al món de la literatura des de múltiples vessants: com a llibreter, com a corrector, com a crític, com a traductor, i també com a poeta. Segurament aquesta diversitat –diguem-ne laboral– li ha donat una visió molt àmplia i matisada de la literatura. El mirall dels llibres és una obra penetrant, lúcida, allunyada dels prejudicis i els tòpics, plena de subtileses i descobriments; és, en definitiva, l’obra d’un lector perspicaç i lliure. Per les seves pàgines hi desfilen, entre molts d’altres, Baudelaire, T.S. Eliot, Proust, Cohen, Eco, Gide, Duras, Kundera o Modiano, i no tots en surten ben parats, perquè Lloveras també sap destapar les trampes i els paranys de la literatura. La nostra, de literatura, hi està representada amb autors com Blai Bonet, Gabriel Ferrater, Albert Roig, Josep Pla, Quim Monzó o Llorenç de Villalonga.

No sempre comparteixo els comentaris i judicis de Xavier Lloveras, però sí que hi coincideixo molt sovint, i fins i tot quan no hi combrego, em fan replantejar alguns estereotips sobre certs autors i també m’ajuden a apropar-me a la literatura des d’una posició menys encarcarada i “oficial”. M’interessa especialment la part dedicada a Mercè Rodoreda (“el millor prosista de la literatura catalana”) i com ens mostra alguns dels canvis que l’autora va fer a l’única novel·la de joventut que va voler salvar: Aloma. Entre la primera i la segona versió de la novel·la han passat trenta anys i les modificacions són, tal com afirma Lloveras, tota una lliçó d’estil perquè Rodoreda “va fer de la senzillesa treballadíssima la base de la seva obra”.

I deixo per al final tres dels poetes que més m’apassionen, en aquest ordre: Vinyoli, Foix i Riba. Tres poetes que, a més, van tenir una relació estreta. En el cas de Riba i Vinyoli m’atreviria a dir que gairebé va ser una relació paterno-filial, de mestre a deixeble. Pel que fa a Foix i Vinyoli, es van cartejar i es van dedicar poemes l’un a l’altre. Per bé que Vinyoli només apareix a El mirall dels llibres de manera tangencial, puc intuir que Lloveras el considera un poeta d’alta volada. Riba i Foix, hi són tractats de forma més profunda i reveladora, amb especial atenció a l’evolució de la seva obra. De J.V. Foix en diu, ras i curt, que és “un dels quatre o cinc poetes més importants d’Europa del segle XX”. No hi puc estar més d’acord.

Diari de Girona, 23 de juliol de 2017 

Els visitants

Pels volts de Sant Jordi, mentre llegia gronxant-me al balancí, un ocell entrava i sortia amb desfici del porxo de casa. No recordava haver-ne vist mai cap d’igual: era, si fa o no fa, de la mida d’un pardal, bru, bellugadís, bec negre i cua roja. Vaig cercar-lo en un llibre d’aus: era precisament un cua-roja o cotxa fumada (segur que té més noms segons l’indret) i, com l’oreneta, venia de l’Àfrica. Era el mascle, que havia avançat la migració i havia començat a niar en una cavitat del sostre, vora la columna del porxo. Només gosava entrar-hi si jo m’allunyava del vidre, llavors traginava branquetes, molsa, herba, palla, a l’interior del niu. Al cap d’unes dies –o potser setmanes– va arribar la femella: era lleugerament més petita i amb el plomatge un xic més clar. Sovint sentia com es cridaven amb un xiulet insistent, nerviós, vagament metàl·lic, des d’arbres propers. Aleshores volaven junts cap al niu, tot i que el mascle, més prudent, feia escala a la base de la columna i s’assegurava sempre que jo no fos massa a prop. Cada dia, just sota el forat, trobava restes de branquillons i, fins i tot, de formigó i sorra, com si estiguessin ampliant la llar per encabir-hi tota la família.

De sobte la femella va desaparèixer i el mascle voltava inquiet, desvagat, amb la cua estufada, com qui no sap què fer amb el temps lliure. Però ben aviat van tornar a volar junts i a enviar-se senyals: ara ja no traginaven materials per al niu, sinó cucs, papallones i qualsevol insecte que els oferís el jardí. Incansables, sortien i entraven d’aquell diminut forat constantment, a qualsevol hora del dia. De fet, ens havien perdut la por i encara que estiguéssim dinant, sopant o llegint al porxo, ells s’hi escolaven amb una agilitat i rapidesa sorprenents per alimentar els pollets que, al cap de poc, ja vam sentir piular. Només calia, però, acostar-se al niu perquè els piulets s’aturessin i els pares, neguitosos, voletegessin pels encontorns amb uns xisclets aguts.

Un matí que estava corregint un text, vaig sentir un cop sord al vidre: era un dels pollets que feia pràctiques de vol. En pocs dies s’hi van anar afegint la resta i, al cap de no res, el niu quedava desert. Encara vam veure els pares (o potser ja eren els fills) voltar pel jardí de branca en branca durant uns dies. Ara, però, ja fa temps que no en veig cap i sovint em pregunto on són i, sobretot, si la propera primavera tornaran a casa nostra, que també és casa seva.

Diari de Girona, 9 de juliol de 2017